diumenge, 27 de desembre de 2009

Estats Units d'America : sense cobertura en sanitat publica


En una sessió extraordinària del Senat el dia abans de Nadal, feta a primera hora perquè tothom pogués ésser a casa en una data tan assenyalada, es va aprovar el projecte de reforma sanitària impulsat pel govern nordamericà, una de les fites més importants de Barack Obama.




Encara que pugui semblar impossible per a les ments europees, els Estats Units d'America no tenen un sistema de cobertura mèdica universal, fet que deixa fora dels serveis de salut bàsics uns 50 milions de persones que son massa pobres per tenir una assegurança privada.




El fet de confiar tot el pes en el sector privat no abarateix els costos en aquell país, sinò que en referència al PIB s'acaben gastant el doble que la majoria dels paisos desenvolupats econòmicament.




Aquest projecte, però, no universalitza l'assistèencia sanitaria per a tots els ciutadans mitjançant recursos públics, nomées regula com les asseguradores privades podran prestar els seus serveis. I els nordamericans ho consideren una fita "històrica"...




Això ens permet veure que el paíis més poderós del món té unes mancances enormes en el servei que dona als seus ciutadans i ciutadanes, son aquells moments en els quals ens podem sentir orgullosos de pertàanyer a la vella Europa.

dimarts, 15 de desembre de 2009

13-D : Un pas endavant cap a la independència


Aquest passat diumenge més de 160 pobles de Catalunya van poder votar sobre si volien la independència de Catalunya. Encara que la consulta no tenia validesa jurídica sí que és un pas important per continuar posant aquest tema en la centralitat de la política catalana.




Un dels aspectes més trascendents ha estat el ressó internacional de les consultes, això vol dir que Europa se'n pot donar compte que les fronteres no són inamovibles (fins i tot a l'oest del continent, perquè a l'est ja es va comprovar fa unes dècades) i la resta del món coneix l'opinió d'una part de la societat catalana.




L'altre aspecte important i positiu ha estat la normalitat com s'ha exercit un dret democràtic, sense tensions, sense problemes, amb llibertat. A més, el resultat aclaparador del "sí" (més del 90%) significa que l'opció independentista no és minoritària.




Ara bé, per continuar aquest primer pas endavant cap a la independència s'han de tenir en compte una sèrie de qüestions:




- Els independentistes no poden barallar-se l'endemà d'un esdeveniment tan important, com han fet per qüestions de personalismes.


- S'ha de reconèixer que l'independentisme encara no és majoritari en la societat catalana en conjunt i, per això, cal treballar en els àmbits més reticents per convèncer-los (amb arguments de sentiments, però també amb arguments objectius). Seria un error mirar-se el melic i pensar com alguns fan que "si jo sóc independentista, la meva família també i els meus amics també, ja podem declarar la independència".


- S'ha de treballar (a mig termini, no a curt termini) perquè les consultes siguin a nivell nacional i reflecteixin la posició del poble català. Per això caldrà que els partits polítics que representen als catalans i catalanes diguin (sense embuts) si volen la independència de Catalunya o no.




És una lluita que no serà fàcil, però l'objectiu es va apropant cada vegada més.

dilluns, 30 de novembre de 2009

L'entrenador de la selecció catalana de futbol


Ara que el 22 de desembre la selecció catalana de futbol farà un altre partit, amistós naturalment, contra la selecció argentina, s'ha reobert el debat sobre la figura del seleccionador, el senyor Johan Cruyff.


Aquest senyor, fitxat en els últims mesos per la Federació Catalana de Futbol, un dels millors jugadors del món en el segle XX i un entrenador amb resultants excel·lents en el F.C.Barcelona, porta molts anys residint de manera intermitent a Catalunya, però no parla ni un borrall de català.


Pot un entrenador d'una selecció nacional no parlar la llengua pròpia de la nació de l'equip que representa? Hi ha hagut altres casos en altres països, per tant no és una excepció però ...


Des del meu punt de vista, si pensem que el més important és que es parli de la selecció catalana arreu del món, el fitxatge és correcte perquè Cruyff té una projecció internacional altíssima i el que faci serà seguit des d'Holanda fins als Estats Units. Tothom sabrà que Catalunya té una selecció que juga partits amistosos!


Ara bé, si volem que els ciutadans i ciutadanes nouvinguts a Catalunya entenguin que parlar la llengua catalana és un ascensor social, aquest fitxatge va en contra de la integració perquè demostra que sense saber parlar català es pot obtenir un càrrec de gran prestigi, encara que no sigui remunerat.


D'altra banda, el dia que la selecció catalana pugui competir sense problemes en tots els torneigs internacionals, possiblement no em preocuparà tant aquesta qüestió, però fins que arribi aquest moment m'encaixen més en aquest càrrec l'Àngel Alonso o en Pere Gratacós.

divendres, 30 d’octubre de 2009

L'impost de successions. Eliminació o reducció?


Com podeu veure en el títol, d'entrada ja elimino l'opció que l'impost de successions a Catalunya es quedi tal com està ara. És un abús no només per la doble imposició, que també existeix en altres impostos, sinò perquè crea enormes problemes de tresoreria als ciutadans afectats (gent que ha d'endeutar-se per rebre un bé dels seus pares).


L'eliminació seria exagerada perquè el nostre sistema fiscal no és tan bo com per anar eliminant impostos. i perquè hi ha una classe alta (entre el 10 i el 20% dels que han de pagar l'impost) que tenen altres recursos com per no haver de patir cap problema de tresoreria, i moltes eines fiscals per amortir el seu efecte.


La reducció a aquells casos on la quantitat rebuda sigui molt alta (caldria definir el límit), permetria a la classe mitjana, majoritària en la nostra societat, no haver-lo de patir, perquè precisament aquests ciutadans i ciutadanes (assalariats amb nòmina, petits empresaris) són una de les franges que més contribueixen en la redistribució de la renda.


Si, com sembla, es pacta políticament, serà una gran notícia per a la nació catalana, finalment trobarem una solució assenyada.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

L'efecte Reagrupament


Fa unes quantes setmanes es va celebrar a Barcelona la seva primera assemblea, com a nou partit independentista. Fins aquí tot és plè de normalitat democràtica, però quin efecte pot tenir aquest nou actor en la política catalana?


Alguns opinen que serà una còpia del PI (Partit per la Independència) d'Àngel Colom i Pilar Rahola, que va tenir una nul·la influència en els diferents àmbits representatius de la societat catalana. Resultat 2010 : 0 diputats


Altres pensen que serà un partit "tsunami", que aflorarà tot el vot independentista que en aquests moments està repartit entre altres grups polítics i, sobretot, en el sac de l'abstenció. Resultat 2010 : 10 diputats

Des del meu punt de vista no serà ni una cosa ni una altra, crec que obtindrà representació parlamentària, però poc més del 3 diputats que té un partit marginal com ara Ciutadans. El que si penso és que, a part del vot decensisat independentista que ara és a l'abstenció, pot captar vot tant de CiU com d'ERC.


Potser ara veurem quant hi ha de cert sobre el caràcter independentista d'alguns votants de CiU ...

dilluns, 28 de setembre de 2009

Hoy no me puedo levantar : un repàs als 80 amb la banda sonora de Mecano


Aquest cap de setmana passat vaig anar a veure l'obra musical "Hoy no me puedo levantar" al Tívoli, un espectacle entretingut on a través d'una història més o menys creïble es repassen moltes de les millors cançons de Mecano, un dels meus grups preferits del pop espanyol.


Em van venir al cap les cançons d'aquell disc que vaig comprar-li de segona ma a un company de l'escola que tenia un rellotge a la portada, marcant les deu i deu passades. "Hoy no me puedo levantar" era imprescindible per després d'una ressaca, "Me colé en una fiesta" era l'esperança de trobar la festa ideal, "Perdido en mi habitación" l'escoltava en moments fluixos, quan no sabies què fer.


Més endavant van aparèixer altres cançons com "Me cuesta tanto olvidarte" ó "Cruz de navajas" que mantenien, dins un estil techno-pop, unes melodies afortunades i unes lletres precises dels germans Cano, acompanyades per la veu insubstituible de l'Ana Torroja.


Potser m'estic fent gran, però veient aquesta obra em va venir una ventada de nostàlgia d'una època on lluitava contra tot d'una forma radical. Ara intento lluitar per les coses importants amb més capacitat d'escoltar els que discrepen.




dimarts, 22 de setembre de 2009

Montserrat Abelló : una dama encisadora












L'altre dia vaig tenir la sort de compartir taula amb la Montserrat Abelló en un sopar organitzat per ERC, per retre homenatge a les persones víctimes de la repressió del franquisme.
Em va encisar la seva ment àgil, tot i (o potser per) els seus 91 anys. Em va parlar dels seus intercanvis amb poetesses d'altres països, del seu viatge a Nova York, del seu exili mar enllà.

També em va dir que desitjava la independència de Catalunya per tornar estimar el castellà, llengua que sempre li havia agradat però de la que va fugir quan va veure com era imposada a Catalunya durant el franquisme.

He recuperat alguns dels seus versos per honorar una persona que, tenint la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, traspuava senzillesa i energia per transmetre als més joves tota la seva saviesa.

Diuen així :

Caminem a l'atzar sota l'impuls d'una nova certesa, amb ulls àvids, oberts, per abastar-ne un escaig de llum, i esperem.
Estarem atents, esperant que encara ens pugui explicar moltes més coses...







dimecres, 9 de setembre de 2009

La llibertat dels falangistes


Quan el Departament d'Interior va intentar ajornar la manifestació falangista a Arenys de Munt, perquè no coincidís amb la jornada sobre la votació en referència a sí el poble català pot decidir lliurement tenir un estat propi, ja es veia a venir que no s'acceptaria.

Els poders de l'estat espanyol són massa profunds, per això ens hem de deslligar d'ells, i, per tant, han acceptat que uns feixistes declarats es manifestin i, en canvi, no han permès a l'ajuntament donar suport explícit a la consulta independentista.

Els han preguntat als falangistes si renuncien a la violència i condemnen els atemptats ferotges perpretats pel General Franco? Ah, no, això només es pot preguntar a l'esquerra abertzale.

De totes maneres, aquesta resolució té molt poc seny, és una provocació que només vol posar por al cos als ciutadans i ciutadanes que, lliurement, aniran a votar. Desitjo que no hi hagi incidents remarcables i que tot funcioni amb una relativa normalitat.

Pensem, però, que aquesta por que intenten imposar és la mateixa que ells tenen quan veuen que les adhesions al moviment independentista català van en augment i, a més, són imparables.

dijous, 3 de setembre de 2009

Referèndum : la paraula els fa por


Que un petit poble de Catalunya vulgui fer una consulta sobre un tema que interessa al país posa els pèls de punta a les forces vives de l'estat espanyol.

Poder exercir un dret democràtic els posa nerviosos perquè la pregunta parla sobre independència, un mot proscrit fa uns quants anys dins la societat catalana, però totalment acceptat en l'actualitat.

Els fa por que, ben aviat, existeixi una majoria social a favor de la independència i, quan això passi, tots els arguments i argúcies jurídiques no podran tombar la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes.

Crec que seria molt interessant que altres municipis copiessin l'iniciativa d'Arenys de Munt i preguntessin als ciutadans sobre la independència. Per molt que els prohibeixin (els referèndums) no podran contra la força de les persones.

Endavant!

divendres, 28 d’agost de 2009

Adrià/Josep : El crepuscle d'un geni


Vaig estar a punt d'anar a veure Josep/Adrià Puntí a l'Acústica de Figueres, però al final no vaig poder fer-ho. Em va saber greu perquè en tenia moltes ganes.


Al cap d'un parell de dies llegeixo les crítiques dels mitjans de comunicació on es parla de decepció, vergonya, ... per l'actuació del músic saltenc.


Es veu que no va acabar cap cançó, que tan sovint era dalt de l'escenari com fent broma amb el públic, i que la gent al final en va quedar tipa i, fins i tot, alguns van demanar que els tornessin els diners.


És una llàstima perquè sóc dels que penso que en Puntí és un dels genis musicals d'aquest país (fa anys en Jordi Tardà va dir que era un dels millors), això sí, com la majoria dels genis amb unes rareses que, en el seu cas, l'han portat a conviure sempre al voltant de l'abisme com a ésser humà.


Em quedava l'esperança que un dia tornés el que va liderar Umpah-Pah amb cançons inoblidables com "Bevent Passat" o el que va sorprendre en la seva etapa individual amb cançons impressionants com "Coral·lí". Crec ara que ens haurem de resignar amb el seu crepuscle, esperant que no s'hi faci més mal.

dissabte, 4 de juliol de 2009

U2 : espectacle vibrant


No han passat ni 24 hores del segon concert dels U2 a Barcelona i encara noto les vibracions en la meva ment. Un espectacle impressionant, en la infraestructura, en la posada en escena, en el so, ...


Van tocar cançons del nou disc, combinades amb pràcticament tots els clàssics, un optimista "Beautiful Day", un compromès "Sunday Bloody Sunday", un espiritual "I still haven't found what I'm looking for", un reivindicatiu "Where the streets have no name", per acabar amb "One" i "With or without you", dues de les meves icones particulars, a les quals m'hi va sobrar un excés de guitarra distorsionada.


El marc era incomparable, la gent estava entregada i, dotze anys després, van tornar a fer-me sentir coses que només la música et pot fer sentir. He dormit poques hores, però al matí no m'ho semblava, quan l'ànima és plena el cos resisteix més.


U2, gràcies i fins aviat !

divendres, 19 de juny de 2009

Pau Gasol : el triomf del talent


Fa pocs dies hem pogut veure com en Pau Gasol, el jugador català de Los Angeles Lakers, obtenia el triomf en la NBA, la millor lliga de clubs de bàsquet del món.

I ho feia, no d'una manera testimonial, sinó essent un escuder incansable del incombustible Kobe Bryant que, des del meu punt de vista, és el millor jugador del planeta actualment. Els seus numeros no enganyen, més de dos dígits de promig en punts i rebots el converteixen en un dels pocs europeus que ha guanyat l'anell essent una peça indispensable (crec que això només ho poden dir Toni Kukoc amb els Chicago Bulls de Jordan i Tony Parker amb els San Antonio Spurs de Tim Duncan).


Per tant, un reconeixement al jugador de Sant Boi, perquè ha fet una evolució digna d'esforç i superació, ajudat per un físic extraordinari.


dimecres, 10 de juny de 2009

La funció dels funcionaris a debat


Cada cert temps es posa a debat la raó de l'existència dels cossos de funcionaris en l'administració pública. És veritat que, en èpoques de crisi, la gent creu que en sobrem molts (faig servir primera persona del plural perquè sóc un dels milers que hi ha a Catalunya) i en èpoques de vaques grasses la gent ens tolera ... i prou.




Per començar l'anàlisi, és cert que tots els funcionaris han de passar unes oposicions per demostrar que es mereixen ocupar el lloc d treball en qüestió. Sobre les dificultats d'aquestes proves cal dir que per poder ser objectives, massa sovint, tenen més en compte la intel·ligència formal que l'emocional i, per tant, amb una bona "empollada" n'hi pot haver prou per superar la prova.


Un cop s'obté una plaça fixe, existeix el risc de relaxar-se i reduir l'eficiència. Si això es produeix és molt difícil per a l'administració generar accions "punitives" contra el relaxament.


La major part dels funcionaris no cauen en aquest relaxament i fan la seva feina amb una eficiència semblant durant la seva vida laboral, excepte quan es cansen de veure que tenen els mateixos drets que els "relaxats"...


D'altra banda, els sous dels funcionaris solen ser inferiors als que un professional de la mateixa categoria percep en l'empresa privada. En l'època de vaques grasses ningú ho veia com una injustícia...


I després de les reflexions ... quines solucions es proposen?


Sense ser un expert en el tema, caldria buscar algun mecanisme perquè el funcionari, un cop obtinguda la seva plaça (contracte fix) hagués de reciclar-se i al cap d'un temps (5 - 10 anys?) hagués de tornar a demostrar que no s'ha "relaxat".


Per motivar als que no es relaxen, caldria establir alguns criteris objectius per definir l'eficiència, tenint clar que són difícils, però no impossibles.


En definitiva, aquest és un debat obert, però les administracions no poden amagar més el cap sota l'ala, sinó, algun dia, els funcionaris podem ser considerats uns empestats en la societat (però amb plaça fixe ...)

dijous, 28 de maig de 2009

L'apel·lació : un bon Grisham


L'apel·lació ("The appeal") és l'últim llibre que he llegit. És d'en John Grisham i posa en evidència les febleses humanes i el preu del poder.


La lluita entre els forts i els dèbils (endevineu qui guanya?) hi és present tota l'estona en una narració molt àgil, que enganxa.


Us el recomano perquè, a més de ser distret, aborda els dubtes que genera la justícia (encara que passa als EUA, a alguns llocs d'Europa no estem per tirar coets) i les desil·lusions que genera, que poden destrossar vides completes.


Només un tastet ... "Estava cansat d'aquell cas, cansat de la pressió, cansat de la ràbia de saber que era un titella d'unes poderoses forces que ell mateix hauria hagut d'identificar abans."

divendres, 10 d’abril de 2009

Verges : tradició i espectacle


El dijous vaig assistir a la Processó de Verges on, per primer any, la direcció estava en les mans de Lluís Llach. Hi havia anat alguna altra vegada fa molts anys, però en aquells pecats de joventut tinc més records de bunyols i moscatell que d'altra cosa.

Em va semblar un espectacle molt ben aconseguit, amb un ambient immillorable als carrers fent que una tradició històrica esdevingui una icona cultural.

Hi eren el conseller Huguet i el conseller Castells (aquest últim company de Llach a la Universitat), així com altres persones conegudes d'arreu del país i, principalment, ciutadans i ciutadanes anònimes que omplien els carrers.

Després de gaudir del ritme impassible de la dansa de la mort (lo temps és breu), només resta desitjar que el trobador empordanès ("estic cagat", li vaig sentir dir poc abans de començar) ens prepari més sorpreses per l'any que ve.

dijous, 5 de març de 2009

El asombroso viaje de Pomponio Flato : un llibre entretingut

Per recomanació d'en Jordi Gispert, de la Llibreria 22, he estat llegint "El asombroso viaje de Pomponio Flato" de l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza.


M'ha semblat un llibre entretingut, on es barregen personatges històrics amb personatges de ficció, en els primers anys de l'era cristiana.

Amb l'expressió àcida de Mendoza, es van produint una sèrie d'esdeveniments, que porten a un final curiós i divertit.

Potser no està a l'alçada de "La aventura del tocador de señoras", però posa en solfa una sèrie de qüestions que ja portaven problemes fa dos mil anys, com les relacions sexuals, la corrupció urbanística o els problemes intestinals.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Doubt : dubtes i certeses


He anat a veure la pel·licula Doubt (el dubte), una de les que té unes quantes nominacions per als Oscar d'enguany.

A més de tenir un guió força treballat (adaptació d'una obra teatral), les interpretacions dels actors i actrius esdevenen uns dels punts forts de la pel·lícula. El duel interpretatiu entre Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman esdevé sublim unes quantes vegades, ben acompanyats per una Amy Adams que expressa una innocència justa.

Crec que és d'aquelles pel·lícules que et fa pensar, en les quals te n'adones que la veritat no és sempre tan clara com ens agradaria. Un final prou ajustat fa que acabi amb un bon regust.

Aneu-la a veure!

diumenge, 11 de gener de 2009

Israel i Palestina : la quadratura del cercle


Hi ha una sèrie de conflictes que sembla que no puguin acabar mai. Un dels que més m'impressiona és el d'Israel i Palestina, de molt difícil solució.


Israel utilitza sempre una força desmesurada, no oblidem que és una potencia a nivell militar i, de vegades, s'aprofita d'un cert victimisme, recordant que fa poc més de mig segle hi va haver la persecució nazi als jueus.


Palestina, d'altra banda, utilitza escuts humans civils per a l'estratègia maximalista de les seves hordes més radicals.


Estic convençut que sense diàleg no es podrà arribar mai a la solució final, però també és cert que, sense voler posicionar-me (per desconeixement de moltes variables), trobo que l'atac d'Israel sobre Gaza ha estat desproporcionat i tremendament sagnant.


Recuperem la paraula, si us plau!

divendres, 2 de gener de 2009

RESUM 2008

Després d'haver passat l'any 2008, val la pena fer un resum de les 20 entrades fetes des del 3 de març, data en la qual es va iniciar.



Són poques entrades, encara, però espero que el 2009 s'incrementin, i es generi, també, més intercomunicació.



En tot cas, en la política d'àmbit més local, començàvem parlant dels 25 anys de la independència de Salt, una oportunitat per a un poble amb molta història. També hem parlat de l'absolució dels joves que van cremar fotos del rei, com a solidaritat amb altres que, pel mateix fet, havien estat condemnats; en tot cas, una bona notícia que demostra que hi ha qüestions que no s'haurien de jutjar.

Pel que fa a la política nacional, hem estat a l'expectativa sobre si Convergència Democràtica de Catalunya feia una aposta pel sobiranisme, una expectativa encara llunyana. D'altra banda, Esquerra Republicana de Catalunya va concloure el seu congrés amb el lideratge de Joan Puigcercós, encara que no ha tancat les ferides internes. També hem comentat l'oblit de Josep Irla, el president a l'exili, per part d'una majoria de catalans. Tot i així, sembla que el nombre d'independentistes augmenta a Catalunya, per tant, podem ser més optimistes de cara a l'alliberament nacional. També hi ha hagut una gran discussió sobre si calia subvencionar les escoles concertades que segreguen els alumnes per raó de sexe, sense arribar a cap conclusió clara. Així mateix, hem comentat el desplegament dels Mossos d'Esquadra, amb les seves virtuts i defectes. Finalment, una bona notícia, la signatura del Pacte Nacional per a la Immigració.

En la política internacional, hem començat comentant la victòria del PSOE en les eleccions espanyoles, aprofitant la por al PP en alguns territoris. També s'ha destacat els 40 anys del maig del 68, mig història, mig mite. Finalment, la històrica victòria d'Obama a les presidencials dels Estats Units, potser és l'inici d'una nova era.

En el teatre, una nova obra de l'Agrupació ESTIL que va intentar distreure la gent, i la bona notícia del Premi Nacional de Cultura per a un gran lluitador com Salvador Sunyer.

En la música, Gilberto Gil ens va fer ballar al bell mig del barri vell de Girona, i Raimon ens va fer emocionar a l'Auditori.

En l'esport, una Penya que ens ha fet emocionar, i una final olímpica de bàsquet que va fer vibrar mig món.

En fi, s'ha acabat un any i en comença un altre. Bona sort a tothom!