dissabte, 22 de març de 2008

La refundació de Convergència



Llegeixo en un article al diari Avui que un conseller nacional de CDC opina que Convergència Democràtica de Catalunya ha de convertir-se en un partit independentista.

Tot i que considero que és força difícil que això succeeixi a curt termini, és cert que, a mig termini, és l'única opció per aquests que reclamen una aliança entre partits on l'aspecte nacional és molt important.

En un imaginari camí cap a la independència, un partit (ERC) va fer un pas en la dècada dels 90 del segle passat, perquè les opcions independentistes des del centre fins l'esquerra passessin de ser minoritàries a ser normals entre la gent progressista (més d'un 30% d'aquesta franja).

Ara cal que la gent que ideològicament va del centre cap a la dreta, es declari independentista sense complexos, per veure quin és el suport que tenen i, llavors, tots els independentistes es podran unir per eixamplar l'objectiu final.

Mentre no arribi aquest moment, que ningú demani a ERC que pacti sempre amb algú que no sabem quin és el seu horitzó nacional; després del fracàs de l'autonomisme de Pujol i del federalisme de Maragall, només hi ha un camí : la independència.

divendres, 14 de març de 2008

La Penya és espectacle



Aquest any, als que ens agrada el Club Joventut de Badalona, és a dir, la Penya, estem d'enhorabona. No només està obtenint uns magnífics resultats, amb l'últim èxit de la Copa del Rei, sinó que, a més, dóna espectacle.

Una part del mèrit la té el tècnic Aito que, recordant els vells temps del "Coto", amb el seu "karate-press", parteix del conceptes bàsics de defensa (intensitat i agressivitat) per fer un bàsquet atractiu en atac.

Això no ho podria fer sense uns jugadors amb un talent que surt per les venes i, sobretot, que flueix lliure per tota la pista. Amb molta gent de la pedrera, com en Rudy o en Ricky, encara tenen més mèrit els èxits obtinguts.

De vegades, quan els veig, recordo aquella primavera del 94, quan la Penya va ser el primer equip català en aconseguir la Copa d'Europa. Algun dia podrem tornar a somniar?

dilluns, 10 de març de 2008

Anàlisi dels resultats en les eleccions espanyoles


Les eleccions espanyoles han deixat un panorama prou complex, o potser prou clar, del qual intentaré fer-ne una anàlisi amb el cap (i no amb el cor) per reflexionar sobre les conseqüències.

En primer lloc, en l'àmbit espanyol hi ha un clar guanyador, el PSOE, que puja en nombre de diputats però no en percentatge, mentre que el PP és un perdedor relatiu, perquè no podrà formar govern (objectiu d'un partit estatal en unes eleccions estatals), però en canvi ha recuperat diputats i percentatge.

En segon lloc, en l'àmbit català (estrictament del principat), hi ha un guanyador clar que és el PSC, que guanya, augmenta diputats i augmenta percentatge, dos guanyadors relatius, CiU i PP, que pugen lleugerament en diputats i percentatge, i dos perdedors, IC i ERC, que baixen en diputats i percentatge, els republicans de manera espectacular.

Aquesta anàlisi es pot fer segons els nombres que cadascú tenia, però també segons les previsions que cadascú feia, és a dir, com en les bones empreses, resultats reals vs. resultats previstos. En aquest cas, continua essent un bon resultat pel PSC (que tenia unes previsions a Catalunya de 22/23), un resultat normal per CiU (que preveia entre 9 i 11), un resultat dolent pel PP (previsió de 8/9), un resultat dolent, però no tant, per ERC (previsió 5/6), i un resultat dolent per IC (previsió 2/3).

De la part numèrica s'extreuen unes reflexions no numèriques :

1) El PSC ha sabut exprèmer al màxim el conte de Serguéi Prokófiev "En Pere i el llop" (que ve el llop!, que ve el llop!), juntament amb una bona campanya de comunicació.

2) CiU demostra que té un terra de ferro, difícil de moure, però un sostre cada vegada més petit.

3) El PP de Catalunya pot augmentar o disminuir lleugerament, però mai farà un salt de qualitat (14/15 diputats) si el PP espanyol continua fent un discurs tan anti-català. A més, els falta connectar més amb el català mitjà, per això són el partit menys estimat.

4) ERC ha de tornar a il·lusionar la gent que, en bona part, no ha canviat de vot, sinò que no ha anat a votar.

5) IC ha de desmarcar-se més del PSC si vol vendre una marca pròpia. En aquests moments corren el risc de ser fagocitats.

Reflexions finals :

- És cert que el PSC ha obtingut vot útil, però no sempre serveix el crit de la por, ja sabeu com acaba el conte d'en Pere i el llop.

- A diferència de l'argumentari de CiU, ERC té pocs vots prestats d'aquells, sinó que els vots perduts han anat al PSC i a l'abstenció. Totes les opcions independentistes extraparlamentàries han tingut poquíssims vots.

PS: La sortida de Joan Puigcercós del Govern, per poder tornar a encarrilar ERC com a partit, és una bona notícia. S'ha encertat en el "tempo"?

diumenge, 2 de març de 2008

25 anys d'independència de Salt


Avui començo a escriure aquest bloc, guiat per la necessitat de compartir les meves vivències amb gent aliena al meu cercle més proper. En una societat on cada cop anem més atrafegats, tenim menys temps per reflexionar, i massa vegades fem les coses urgents i no les importants, també vull que em serveixi com a "parada i fonda" dels recorreguts més vitals.

Precisament he triat aquest dia, el 3 de març, perquè avui es commemoren els 25 anys de la independència de Salt, el meu poble. D'aquella data de 1983 en tinc un record molt difús, en plena adolescència, però avui m'agradaria retre un homenatge a la gent que en aquells moments va lluitar per recuperar la consciència de poble que mai ens havien d'haver près.

En Salvador Sunyer, en Martí Fita, en Xavier Corominas, l'enyorat Josep Paulí, en Sebi Cabezas o en Joan Boada, entre molts altres, van posar-se al capdavant d'un desig popular per recuperar la independència.

Malhauradament, avui no podré ser present, per qüestions professionals, a l'acte d'homenatge a aquella comissió d'independència, així com al lliurament dels premis 3 de març 2008 al llibreter Guillem Terribas i a la Comissió de Reis.

No voldria acabar aquest primer document sense agrair el suport indispensable d'un dels més actius blocaires de les comarques gironines, que vol quedar en l'anonimat, sense el qual mai hauria creat aquest bloc.