La cortina de saca: aventures en èpoques convulses

El mateix dia que va presentar la novel·la a la Llibreria 22 de Girona, vaig comprar "La cortina de saca" del banyolí (ara ja mig ganxó) Miquel Aguirre. Després de fer una petita cua, darrera personatges tan importants del Pla de l'Estany com l'il·lustre cineasta Albert Serra o el director general de la fundació del Barça Pitu Cortada, em va signar una dedicatòria amable i encoratjadora. Un cop llegit el text, em fa il·lusió escriure quatre coses sobre la novel·la.

En primer lloc, m'agrada el vocabulari. Certament algunes de les paraules que utiltzen els seus personatges, ubicats 80 anys enrere aproximadament, ara estan en desús o les hem normalitzat tant que ja ni les coneixem. Esgargamellat, truc (de cop, no de màgia), esberlar-se, ... són algunes de les que he près nota. La suma de les paraules amb alguna expressió clarament comarcal fan que tingui un vocabulari molt ric.

En segon lloc, m'agrada el sentit d'aventura que va teixint la novel·la. D'entrada, el protagonista, el periodista barceloní Huerta és un tipus poc aventurer, poc donat a arriscar, però com sol passar en les novel·les d'aventures els esdeveniments passen per davant seu i no té cap altre remei que seguir-los, si vol sobreviure. Encara que hi aparegui un cadàver, i això l'autor ho ha dit més d'una vegada, l'aventura passa per davant del "thriller".

I finalment, en èpoques convulses, on tothom ha de triar al costat de qui està (si en una banda o en una altra), també s'obre la porta a triar el camí del mig que, encara que a algú li pot semblar una opció covarda, de vegades és el més òptim per no deixar més cadàvers pel camí o, d'altra banda, també pot generar moltes frustracions.

Us recomano que el llegiu i no vull acabar sense citar-ne un bocí ben petit, on no estalvia detalls per explicar com era una taverna: "En un racó s'estintolaven unes quantes bótes que escopien una forta olor de vinassa; alguna encara gotejava sobre el terra, que s'anava omplint de ròdols d'un morat que tirava a negre".
 

Las leyes de la frontera: quan res és veritat o mentida

Aquestes últimes setmanes he estat llegint "Las leyes de la frontera" (2012) de Javier Cercas, un llibre que per proximitat generacional m'ha semblat molt proper i m'ha transportat a una mena de melangia de l'adolescència.

La història d'una època on els quinquis, els "quillos" en dèiem nosaltres, formaven part d'una societat propera i llunyana alhora, hi eren però no hi eren. El protagonista de la novel·la, seduït per una sèrie de qüestions, intenta acostar-s'hi i a partir d'aquí el seu futur penja d'un fil.

La novel·la va amunt i avall en el temps, precisament per demostrar que alguns esdeveniments del passat marquen per sempre més el nostre futur i que la diferència entre el bé i el mal, i també entre el que és veritat i mentida, de vegades és una franja, o una frontera, molt dèbil.

Les escenes d'un suposat "bullying" quan aquest nom ni aquest concepte existien, el retrat de les barraques i del barri xino de Girona i, sobretot, el convenciment que no tothom té les mateixes oportunitats, van sortint de manera repetitiva en la novel·la.

I tota la narració està ben ajudada pels personatges, unes persones de carn i ossos, gens artificials, molt vulnerables, com la majoria de les persones, principalment la Tere, una femme fatale que no ho vol ser, però que durant tota la novel·la traspua un fil de seducció increible, aquella noia que, en la teva adolescència, haguessis matat per tenir-la a prop i que, en la teva maduresa, potser t'ho tornaries a plantejar.

Potser el final no és prou rodó pel meu gust, deixa alguna trama massa oberta, potser buscant que, en realitat, res és veritat o mentida.

El carrer estret, detallista i ric

La setmana passada vaig acabar de rellegir "El carrer estret" de Josep Pla, ple del seu estil detallista i ric en paraules que, poc a poc, desapareixeran de l'ús habitual al nostre país si no en tenim cura. La història d'un veterinari urbanita (de les urbs de la meitat del segle passat), que se'n va a exercir la seva professió en un poble petit i carrincló, ens permet observar la vida de la gent des d'un forat. La visió dels pagesos, "observadors, desconfiats, malpensats i escèptics" però que "toleren més un ignorant prudent que un savi equivocat", els abismes generacionals (això no canvia) i la passió per les coses petites són algunes de les qüestions tractades al voltant d'un espai concret, el carrer Estret de Torrelles. I per parlar del que hi passa, la visió xafardera de la Francisqueta, la minyona, molt menys reflexiva i assenyada que el veterinari, però que darrera la seva ignorància aporta una radiografia de qui és cadascú al poble i que acaba influint en el protagonista. Les tertúlies dels cafès d'abans, on es parla de tot sense saber de res, els personatges tristos que no saben gaudir de l'existència i la conducta moralment discutible de la Montserrateta analitzada des de posicions absurdes. Tot això i més hi cap en el carrer estret, explicat amb precisió per la ploma de Pla, irònic i "torracollons".

Les terres promeses : prendre decisions sempre costa

Fa poc he llegit el llibre d'en Joan Barril "Les terres promeses". M'ha semblat una obra molt correcta on, mitjançant l'aparició d'un personatge que podia haver existit, crea una història en dos moments del temps en els quals cal afrontar un profund dilema.

A principis del segle XXI, un personatge fosc queda atrapat temporalment, per qüestions meteorològiques, en un petit aeroport d'una illa caribenya, i coneix una dona que li explica una història que va passar allà mateix mig segle abans, quan la revolució cubana estava a punt de triomfar.

Quan tothom veia que Fidel entraria a L'Havana en pocs dies, un grup de persones estaven en aquell mateix aeroport esperant, igualment que ara, un avió que els portés als seus destins.

La construcció d'aquests personatges està força ben aconseguida, tots molt heterogenis i amb valors morals molt diferents.

Un cop explicada aquesta història, el personatge fosc haurà de prendre decisions que, com li va passar fa cinquanta anys a aquella dona, ara seran trascendents per a ell.

Es fa fàcil de llegir i el pas narratiu entre els dos moments de la història és àgil i entenedor.

Màrius Torres : poesia feridora

Durant les vacances de Nadal vaig acabar de llegir les Poesies de Màrius Torres, publicades a Pagès editors, amb l'excusa dels 100 anys del naixement del poeta lleidetà.

Ha estat una lectura a voltes feridora perquè part de la seva obra la va escriure al sanatori de Puig d'Olena on va acabar morint víctima d'una llarga malaltia, veient com esclatava la guerra civil i com l'avenç dels feixistes sacsejava tota Europa.

A part de les conegudes Cançons a Mahalta, musicades per Lluís Llach ("Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels ..."), deixeu-me afegir-hi, en les mateixes cançons :

"Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records"

Per cert, Mahalta, el gran amor de Torres, era una gironina de nom Mercè Figueras.

Però si n'hagués de destacar una, desestimada en el seu moment per Torres, i ara recuperada, seria "La rosa, el xiprer i l'oreneta", on l'oreneta després d'escoltar la rosa (vida) i el xiprer (mort) parla dient :

"i que morir no és res per a qui ha sabut viure

de cara a un cel amic, amb el cor lliure."

"i que per l'ample món només prospera i creix

qui s'oblida una mica d'ell mateix"

Una lectura molt recomanable!

Se sabrà tot : una novel·la entretinguda i amb sorpreses

Una bona novel·la que he llegit en les vacances d'estiu ha estat "Se sabrà tot" de Xavier Bosch (Premi Sant Jordi 2009), una lectura entretinguda, amb uns personatges molt ben aconseguits, tot i que no he estat capaç de trobar-hi cap retirada amb personatges reals, tal com algú havia apuntat.



Explica la història del director d'un diari català que rep moltes pressions per no publicar segons quin tipus de notícies, sobretot alguna relacionada amb els islamistes integristes que existeixen a Barcelona.



A partir d'aquí comença una trama on cada personatge té moltes coses a amagar, però, com diu el títol, al final tot se sap ... generant unes conseqüències que els acaben esquitxant d'una manera o altra.



Es nota que en Bosch sap de què escriu (havia estat director de l'Avui en període curt de temps), i darrera els diàlegs hi trobem una ironia i, en alguns casos, humor negre que permeten que algunes trames tràgiques siguin més fàcils d'empassar.



Des d'un punt de vista anecdòtic em quedo en una frase del llibre on diu "les persones es casen per manca de seny, es divorcien per manca de paciència i es tornen a casar per manca de memòria", la qual vaig trobar genial com a frase lapidària.



Us la recomano, la llegireu en un plis-plas.

Els jugadors de whist : nostàlgia i records

Els jugadors de whist és l'última novel·la de l'empordanès Vicenç Pagès on el personatge d'en Jordi, una persona que acaba d'estrenar la maduresa de la quarentena, recorda episodis que varen passar a Figueres durant la transició dels anys 70 del segle XX.

Aquests records, amb final tràgic, li serveixen per adonar-se que potser la vida no li ha donat el que ell esperava quan era jove, i a mesura que el text avança no està massa convençut de poder-hi fer res.

Finalment apareix una persona jove que el capfica fins a la paranoia i per la qual és capaç de fer qualsevol cosa, però el destí és difícil de canviar i el temps no es pot endarrerir.

Una bona novel·la amb moviments continuats entre passat i present, però fàcils de seguir, que posen accent en la part més amarga del pas del temps en la vida d'una persona. Moltes picades d'ullet a la generació que va néixer als 60, com l'autor, la qual no és sempre entesa ni pels més vells ni, sobretot, pels més joves.

Val la pena llegir-la sempre que no t'envaeixi la nostàlgia de temps passats ...

Vint-i-cinc anys i un dia : un bon llibre d'aventures

Com em va posar l'autor en la seva amable dedicatòria, "Vint-i-cinc anys i un dia" és un llibre de Carles (Carlus) Monguilod ple d'aventures judicials que em vaig empassar en un tres i no res les passades vacances de Nadal

Hi apareixen persones entranyables que jo he conegut i que ara ja no hi són, com el seu pare o en Tià Salellas, així com un munt d'anècdotes ben explicades i amb bon sentit narratiu.

Reflexions filosòfiques com la de si el delinqüent neix o es fa, el porten cap a anàlisis sociològiques amb un fi sentit de la ironia, d'aquelles que et fan pensar.

També són molt divertits els noms falsos que posa a gent a qui tothom pot relacionar amb algú real com una família molt coneguda en un barri de Girona, als quals utilitza dues vegades en el llibre, una (la que li interessa) amb un nom fals i l'altra (amb menys trascendència) amb el nom real i, murri, explica la semblança entre ambdues.

Una altra curiositat és que coincidim en algun dels seus llibres interessants, com per exemple, "Bellíssimes Persones" de l'Andreu Martín, tot i que veig que ell en va llegir la versió castellana.

Realment no és un llibre d'anècdotes, sinó una narració ben lligada on les anècdotes només serveixen per agafar el fil i desenvolupar cadascun dels capítols que t'atrapen d'una forma seductora.

Montserrat Abelló : una dama encisadora

L'altre dia vaig tenir la sort de compartir taula amb la Montserrat Abelló en un sopar organitzat per ERC, per retre homenatge a les persones víctimes de la repressió del franquisme.

Em va encisar la seva ment àgil, tot i (o potser per) els seus 91 anys. Em va parlar dels seus intercanvis amb poetesses d'altres països, del seu viatge a Nova York, del seu exili mar enllà.

També em va dir que desitjava la independència de Catalunya per tornar estimar el castellà, llengua que sempre li havia agradat però de la que va fugir quan va veure com era imposada a Catalunya durant el franquisme.

He recuperat alguns dels seus versos per honorar una persona que, tenint la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, traspuava senzillesa i energia per transmetre als més joves tota la seva saviesa.

Diuen així :

Caminem a l'atzar sota l'impuls d'una nova certesa, amb ulls àvids, oberts, per abastar-ne un escaig de llum, i esperem.

Estarem atents, esperant que encara ens pugui explicar moltes més coses...

El asombroso viaje de Pomponio Flato : un llibre entretingut

Per recomanació d'en Jordi Gispert, de la Llibreria 22, he estat llegint "El asombroso viaje de Pomponio Flato" de l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza.


M'ha semblat un llibre entretingut, on es barregen personatges històrics amb personatges de ficció, en els primers anys de l'era cristiana.

Amb l'expressió àcida de Mendoza, es van produint una sèrie d'esdeveniments, que porten a un final curiós i divertit.

Potser no està a l'alçada de "La aventura del tocador de señoras", però posa en solfa una sèrie de qüestions que ja portaven problemes fa dos mil anys, com les relacions sexuals, la corrupció urbanística o els problemes intestinals.