L'altre dia vaig tenir la sort de compartir taula amb la Montserrat Abelló en un sopar organitzat per ERC, per retre homenatge a les persones víctimes de la repressió del franquisme. Em va encisar la seva ment àgil, tot i (o potser per) els seus 91 anys. Em va parlar dels seus intercanvis amb poetesses d'altres països, del seu viatge a Nova York, del seu exili mar enllà.
També em va dir que desitjava la independència de Catalunya per tornar estimar el castellà, llengua que sempre li havia agradat però de la que va fugir quan va veure com era imposada a Catalunya durant el franquisme.
He recuperat alguns dels seus versos per honorar una persona que, tenint la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, traspuava senzillesa i energia per transmetre als més joves tota la seva saviesa.
Diuen així :
Caminem a l'atzar sota l'impuls d'una nova certesa, amb ulls àvids, oberts, per abastar-ne un escaig de llum, i esperem.
Estarem atents, esperant que encara ens pugui explicar moltes més coses...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada