Els camins d'Esquerra Republicana de Catalunya

Com que aquestes reflexions ja les he compartides amb molta gent, em sembla bé ampliar una mica més el ventall per donar la meva modesta opinió.

Esquerra Republicana de Catalunya no està passant per uns moments fàcils, però després de 80 anys d'història poca cosa ens espanta. Intentaré exposar les meves reflexions amb un esperit just d'autocrítica (no flagel·lació)

1) Hem perdut molts vots aquests últims 4 anys. On han anat? La majoria a CiU, CUP, SI ó RCat. Al PSC ó ICV poquets. I alguns altres a l'abstenció.

2) Els personalismes ens han fet molt de mal, sobretot aquests egos que han
provocat comportaments de nen de 3r. de primària (si no em deixes la pilota, demà
en portaré una de meva més maca i tu no hi podràs jugar)

3)Hem de ser conscients que un país és construeix als pobles i a les
ciutats. Als pobles la gent ens veu propers, normals i vàlids, a les ciutats
encara som uns bitxos raros.

4) Les consultes ciutadanes han creat nous sobiranistes, és cert. Resulta
que tenim el millor producte (l'independència) però els pitjors comercials
(venedors que reneguen del producte). Cap empresa amb aquestes característiques ha
sobreviscut massa.

5) Ser d'esquerres avui és molt diferent que ser d'esquerres fa vint anys.
Les classes socials són més permeables i flexibles, i el concepte progrés és
transversal. No són d'esquerres els milers d'obrers que voten el PP? Pensem-hi.

6) No crec que necessitem refundar ERC, potser només repensar-la.

7) Primer el projecte i l'estratègia, després escollirem les persones.

8) Quan escollim les persones, primer la capacitat (els millors) i després
la lleialtat (el meu amic de l'escola), perquè la primera es manté i genera valor afegit, la segona pot ser canviant i trenca la reflexió.

Només són quatre apunts, però els volia compartir perquè qui vulgui hi digui la seva.

Jordi Carbonell, la història d'un patriota

Ja fa unes quantes setmanes, vaig llegir el llibre de memòries de Jordi Carbonell, militant històric de l'independentisme català, i em van sorpendre les actituds fermes que va tenir en moments difícils i que, a voltes, els militants de l'independentisme actual potser no tenim, vivint situacions molt més favorables.

Des de la seva infància, amb una educació molt catòlica, passant per la guerra i la postguerra, on va comprovar com el català desapareixia completament de la vida pública, fins el seu pas per la universitat i les milícies, on va establir contacte amb un esperpèntic Exèrcit Català clandestí, va mostrar un esperit crític amb el seu voltant.

A la universitat va tenir seriosos dubtes filosòfics sobre la fe que el van obligar a abandonar la pràctica religiosa, a la qual va tornar l'any 2005, i li van fer diferents interrogatoris comandats per un llavors jove falangista anomenat Pablo Porta (sí, el mateix Pablo, Pablito, Pablete que després es va fer demòcrata i va dirigir el futbol espanyol durant dècades).

Va haver de marxar de Catalunya per poder exercir com a professor universitari i, en el seu retorn, va ser un home important en la transició, passant uns quants dies a la presó on, tossut, és negava a parlar cap altra llengua que la catalana.

Va treballar moltíssim en la Gran Enciclopèdia Catalana, va participar en l'Assemblea de Catalunya i va ser un dels home forts de Nacionalistes d'Esquerra abans de ser el president d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El singular crit que va llançar l'11 de setembre de 1976 "que la prudència no ens faci traidors", podria ser un eslògan que els partidaris de la independència s'apliquin en les èpoques convulses del segle XXI.

La democràcia empenta al nord d'Àfrica

En els últims temps hem vist com uns quants països del nord d'Àfrica, que vivien sotmesos per règims poc democràtics, per no dir tirànics en alguns casos, es revelaven en contra del poder establert i la ciutadania sortia al carrer per demanar una democràcia participativa, és a dir, pluralitat de partits polítics i eleccions lliures.

Alguns, com Egipte, sembla que han començat a perfilar el seu camí, altres, com Líbia, poden acabar pitjor enmig d'una guerra civil, però el que és clar és que tots ells han vist (i les noves tecnologies hi han tingut molt a veure) que els sistemes democràtics són la manera menys dolenta amb la qual la societat actual es pot organitzar , perquè les democràcies europees també en tenen de defectes, començant per la desafecció ...

Sense saber com acabarà tot plegat, esperem que amb majors dosis de llibertat, és cert que caldria reflexionar perquè durant tant de temps els governs democràtics d'Europa i Amèrica han donat suport (per acció o omissió) a aquests dictadors de pa xucat amb oli. Ara els ataquen sense contemplacions, però no fa tant els reien les gràcies. Que la democràcia s'encomani, perquè s'encomanarà la llibertat!

Ajudes socials i immigració

La senyora Sánchez Camacho, candidata del PP a la presidència de la Generalitat, ha afirmat que sí ella governa "cap immigranrt tindrà més ajudes que un autòcton", suposant que això passa en aquests moments.

En primer lloc cal dir que una bona part d'ajudes socials són competència de les corporacions locals, per tant és difícil que des de la Generalitat pugui governar sobre aspectes dels quals no hi té competència.

En segon lloc li puc assegurar (durant quatre anys a l'ajuntament de Salt aquestes ajudes socials les signava jo mateix) que per donar ajudes socials calen informes tècnics on, per resumir i no entrar en detalls, el que es valora és la situació social de la persona, NO EL SEU ORIGEN, i la capacitat de superar la situació un cop s'acabi l'ajuda. Sense aquest informe tècnic no existeixen ajudes dels serveis socials de primària.

Per tant, hem de pensar que aquesta senyora vol entrar en la demagògia que els de fora s'emporten les ajudes que tocarien als d'aquí. Això és fals! Una altra cosa és que calen més recursos per l'assistència social primària, on hi podria estar-hi d'acord, tot i que des de la Generalitat s'han multiplicat les ajudes de forma exponencial als ens locals en aquests últims anys.

És a dir, potser si que una part important de les ajudes socials se les emporten els immigrants, però no perquè sigui immigrants, sinò perquè són pobres, exclosos socials, desestructurats familiarment, etc. Se suposa que les polítiques socials són per ajudar aquest tipus de ciutadans, no? O és que per a vostè els immigrants no són ciutadans?

No val la demagògia per collir quatre vots del xup-xup de la xenofòbia ...

28 N - Certeses i dubtes

Des de fa pocs dies ja hi ha data per a les eleccions al Parlament de Catalunya que s'havien de fer aquesta tardor; el 28 de novembre, quatre anys justos després de que José Montilla fos nomenat President de la Generalitat de Catalunya.

Davant aquesta convocatòria, i tenint en compte que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país han d'exercir el seu vot sobirà, deixeu-me posar sobre la taula una sèrie de qüestions.

1 - Certeses (90% de que passi): sembla clar que CiU treurà més nombre de diputats que cap altra formació (com ha vingut passant des de 1980); sembla clar que les formacions que han donat suport a l'actual govern baixaran en nombre de diputats en el seu conjunt; sembla clar que el PP no es mourà massa de la seva situació actual (dos diputats amunt o avall).

2 - Probabilitats (60% de que passi) : és probable que la suma de diputats de les formacions que han donat suport a l'actual govern no sumin majoria; és probable que Ciutadans no tregui cap diputat i perdi la representació parlamentària; és probable que CiU no obtingui majoria absoluta.

3 - Possibilitats (30% de que passi): és possible que Reagrupament ó Solidaritat Catalana obtinguin representació parlamentària (si anessin junts seria probable), encara que serà una representació minsa.

Davant aquest panorama es poden forma diferents tipus de govern :

1 - CiU sola amb minoria (probable)

2 - CiU + PSC amb majoria (possible)

3 - CiU + PP amb majoria (possible)

4 - CiU + ERC amb majoria (possible)

5 - PSC + ERC + IC amb majoria (poc probable)

Aquesta és la visió a mitjans de setembre, segur que a mesura que s'acostin les eleccions les percepcions variaran ...

Espero els vostres comentaris!!!

La sentència : un pas més cap a la independència

El Tribunal Constitucional espanyol ha dictat una sentència en la qual esclafa les línies de flotació d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya que ja havia estat retallat i que contenia els mínims-mínims d'autogovern necessaris (amb els quals jo no hi estava d'acord, però els acceptava perquè el poble català els havia aprovat en referèndum).

Després d'això cal que el poble català parli clarament davant un Estat en el que un dels seus alts tribunals no accepta el que els ciutadans i ciutadanes han aprovat per majoria.

L'Estat Autonòmic fruit dels pactes de l'any 78 ha arribat a la fi, els partidaris catalans d'un Estat Federal no troben federalistes a l'altra banda, per tant, només queda el camí cap a la independència, un camí que no serà fàcil i ràpid, sinó que caldrà processos intermitjos i, de ben segur, consens entre els ciutadans i ciutadanes.

Aquesta sentència és una prova més, als molts que encara no n'estaven convençuts, que no es pot formar part d'una comunitat (en aquest cas Espanya) que no et vol tal com tu et manifestes. Us imagineu ser d'una colla d'amics i amigues que no acceptessin que fossis d'un determinat equip de futbol, que vestissis d'una manera determinada o que practiquessis un esport determinat? Oi que no? Què faríeu? Canviaríeu de colla d'amics i amigues!! Doncs aquí està la solució, canviar d'Estat.

Cada cop falta menys ...

Estats Units d'America : sense cobertura en sanitat publica

En una sessió extraordinària del Senat el dia abans de Nadal, feta a primera hora perquè tothom pogués ésser a casa en una data tan assenyalada, es va aprovar el projecte de reforma sanitària impulsat pel govern nordamericà, una de les fites més importants de Barack Obama.

Encara que pugui semblar impossible per a les ments europees, els Estats Units d'America no tenen un sistema de cobertura mèdica universal, fet que deixa fora dels serveis de salut bàsics uns 50 milions de persones que son massa pobres per tenir una assegurança privada.

El fet de confiar tot el pes en el sector privat no abarateix els costos en aquell país, sinò que en referència al PIB s'acaben gastant el doble que la majoria dels paisos desenvolupats econòmicament.

Aquest projecte, però, no universalitza l'assistèencia sanitaria per a tots els ciutadans mitjançant recursos públics, nomées regula com les asseguradores privades podran prestar els seus serveis. I els nordamericans ho consideren una fita "històrica"...

Això ens permet veure que el paíis més poderós del món té unes mancances enormes en el servei que dona als seus ciutadans i ciutadanes, son aquells moments en els quals ens podem sentir orgullosos de pertàanyer a la vella Europa.

13-D : Un pas endavant cap a la independència

Aquest passat diumenge més de 160 pobles de Catalunya van poder votar sobre si volien la independència de Catalunya. Encara que la consulta no tenia validesa jurídica sí que és un pas important per continuar posant aquest tema en la centralitat de la política catalana.

Un dels aspectes més trascendents ha estat el ressó internacional de les consultes, això vol dir que Europa se'n pot donar compte que les fronteres no són inamovibles (fins i tot a l'oest del continent, perquè a l'est ja es va comprovar fa unes dècades) i la resta del món coneix l'opinió d'una part de la societat catalana.

L'altre aspecte important i positiu ha estat la normalitat com s'ha exercit un dret democràtic, sense tensions, sense problemes, amb llibertat. A més, el resultat aclaparador del "sí" (més del 90%) significa que l'opció independentista no és minoritària.

Ara bé, per continuar aquest primer pas endavant cap a la independència s'han de tenir en compte una sèrie de qüestions:

- Els independentistes no poden barallar-se l'endemà d'un esdeveniment tan important, com han fet per qüestions de personalismes.

- S'ha de reconèixer que l'independentisme encara no és majoritari en la societat catalana en conjunt i, per això, cal treballar en els àmbits més reticents per convèncer-los (amb arguments de sentiments, però també amb arguments objectius). Seria un error mirar-se el melic i pensar com alguns fan que "si jo sóc independentista, la meva família també i els meus amics també, ja podem declarar la independència".

- S'ha de treballar (a mig termini, no a curt termini) perquè les consultes siguin a nivell nacional i reflecteixin la posició del poble català. Per això caldrà que els partits polítics que representen als catalans i catalanes diguin (sense embuts) si volen la independència de Catalunya o no.

És una lluita que no serà fàcil, però l'objectiu es va apropant cada vegada més.

La llibertat dels falangistes

Quan el Departament d'Interior va intentar ajornar la manifestació falangista a Arenys de Munt, perquè no coincidís amb la jornada sobre la votació en referència a sí el poble català pot decidir lliurement tenir un estat propi, ja es veia a venir que no s'acceptaria.

Els poders de l'estat espanyol són massa profunds, per això ens hem de deslligar d'ells, i, per tant, han acceptat que uns feixistes declarats es manifestin i, en canvi, no han permès a l'ajuntament donar suport explícit a la consulta independentista.

Els han preguntat als falangistes si renuncien a la violència i condemnen els atemptats ferotges perpretats pel General Franco? Ah, no, això només es pot preguntar a l'esquerra abertzale.

De totes maneres, aquesta resolució té molt poc seny, és una provocació que només vol posar por al cos als ciutadans i ciutadanes que, lliurement, aniran a votar. Desitjo que no hi hagi incidents remarcables i que tot funcioni amb una relativa normalitat.

Pensem, però, que aquesta por que intenten imposar és la mateixa que ells tenen quan veuen que les adhesions al moviment independentista català van en augment i, a més, són imparables.

Referèndum : la paraula els fa por

Que un petit poble de Catalunya vulgui fer una consulta sobre un tema que interessa al país posa els pèls de punta a les forces vives de l'estat espanyol.

Poder exercir un dret democràtic els posa nerviosos perquè la pregunta parla sobre independència, un mot proscrit fa uns quants anys dins la societat catalana, però totalment acceptat en l'actualitat.

Els fa por que, ben aviat, existeixi una majoria social a favor de la independència i, quan això passi, tots els arguments i argúcies jurídiques no podran tombar la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes.

Crec que seria molt interessant que altres municipis copiessin l'iniciativa d'Arenys de Munt i preguntessin als ciutadans sobre la independència. Per molt que els prohibeixin (els referèndums) no podran contra la força de les persones.

Endavant!

La funció dels funcionaris a debat

Cada cert temps es posa a debat la raó de l'existència dels cossos de funcionaris en l'administració pública. És veritat que, en èpoques de crisi, la gent creu que en sobrem molts (faig servir primera persona del plural perquè sóc un dels milers que hi ha a Catalunya) i en èpoques de vaques grasses la gent ens tolera ... i prou.

Per començar l'anàlisi, és cert que tots els funcionaris han de passar unes oposicions per demostrar que es mereixen ocupar el lloc d treball en qüestió. Sobre les dificultats d'aquestes proves cal dir que per poder ser objectives, massa sovint, tenen més en compte la intel·ligència formal que l'emocional i, per tant, amb una bona "empollada" n'hi pot haver prou per superar la prova.

Un cop s'obté una plaça fixe, existeix el risc de relaxar-se i reduir l'eficiència. Si això es produeix és molt difícil per a l'administració generar accions "punitives" contra el relaxament.

La major part dels funcionaris no cauen en aquest relaxament i fan la seva feina amb una eficiència semblant durant la seva vida laboral, excepte quan es cansen de veure que tenen els mateixos drets que els "relaxats"...

D'altra banda, els sous dels funcionaris solen ser inferiors als que un professional de la mateixa categoria percep en l'empresa privada. En l'època de vaques grasses ningú ho veia com una injustícia...

I després de les reflexions ... quines solucions es proposen?

Sense ser un expert en el tema, caldria buscar algun mecanisme perquè el funcionari, un cop obtinguda la seva plaça (contracte fix) hagués de reciclar-se i al cap d'un temps (5 - 10 anys?) hagués de tornar a demostrar que no s'ha "relaxat".

Per motivar als que no es relaxen, caldria establir alguns criteris objectius per definir l'eficiència, tenint clar que són difícils, però no impossibles.

En definitiva, aquest és un debat obert, però les administracions no poden amagar més el cap sota l'ala, sinó, algun dia, els funcionaris podem ser considerats uns empestats en la societat (però amb plaça fixe ...)

Pacte Nacional d'Immigració : una visió de futur

El passat dia 19 de desembre es va signar el Pacte Nacional d'Immigració, per part de la majoria de forces polítiques i de la societat civil.

Un pas endavant, en el qual he tingut el goig i l'honor de participar-hi en la fase consultiva, com a membre d'un grup de treball, que ens ha de permetre veure un futur on formem un país de ciutadans i ciutadanes, amb independència dels nostres llinatges.

Un acord que defensa la llengua catalana com la llengua comuna, amb independència de la que cadascú faci servir a casa seva.

Un acord que exposa la necessitat de que els serveis públics s'adaptin a la nova realitat demogràfica, perquè hi pugui accedir tothom.

Un acord que reconeix les dificultats, però que accepta els reptes del que ha de ser la Catalunya del segle XXI.

Tenim en les nostres mans, la de tots, una oportunitat única. Aprofitem-la!

I have a dream, it seems so real

Yes, we can, deia l'eslogan i, és cert, han pogut!!!

Els ciutadans i ciutadanes dels Estats Units d'Amèrica, la primera potència mundial del segle XX, han escollit un home negre, Barack Obama, com a president del país.

Aquesta fita, que alguns creien que no veurien mai, un negre a la Casa Blanca, és fruit de la voluntat dels americans, però també d'una lluita sense quarter de molts homes i dones, des de fa dècades, en la defensa dels drets civils.

Des de Martin Luther King, que ho va pagar amb la vida, fins als esportistes que van aixecar el puny en alt en els jocs olímpics de Mèxic 68, passant per milers de persones anònimes, la lluita ha continuat en un país on fa poques dècades, en part del seu territori, els blancs i els negres no podien seure en un restaurant per menjar plegats.

M'ha vingut al cap una ficció d'aquell problema, la mirada de ràbia de Gene Hackman a la pel·lícula "Mississippi Burning", quan veia com no hi havia manera de canviar l'status quo.

Ara m'emociono, amb una mirada diferent, i em convenço que els somnis (també el de Martin Luther King) es poden aconseguir, avui ho tinc clar : yes, we can!

Desplegament dels Mossos d'Esquadra : punt final?

Fa pocs dies s'ha celebrat el total desplegament dels Mossos d'Esquadra per tot el territori de Catalunya. És, sense cap mena de dubte, una bona notícia, la constatació de tenir desplegada una policia nacional, democràtica i moderna, allunyada d'alguns estereotips carrinclons de les policies espanyoles.

Cal atribuir el mèrit als diferents governs que han lluitat per aconseguir-ho, però és cert que va ser una de les apostes estratègiques dels governs de Jordi Pujol, i amb el temps serà una de les seves millors herències.

Però també genera una sèrie de dubtes, com per exemple, la menor exigència de selecció per la gran quantitat necessitada en els últims anys, la disminució de la utilització de la llengua catalana entre els seus agents, alguns abusos d'autoritat, ... que ens fa pensar que no hem d'estar cofois creient que hem arribat a un punt final, sinò que és un punt i seguit que ens ha de permetre enfortir-nos com a nació.

Posaré una anècdota, en un dels aspectes mencionats, que vaig viure l'altre dia, i que em va fer reflexionar. Dos mossos havien parat una furgoneta d'un immigrant a Salt. Jo feia cua amb el cotxe, amb la finestra baixada, i vaig sentir part de la conversa. Els policies es dirigien a l'immigrant en castellà!! No havíem dit que era important que en l'acollida i la integració els serveis públics utilitzessin el català com a llengua de referència? Si un servei públic que expressa autoritat no ho demostra, com poden entendre els immigrants que és la llengua pròpia del país?

El que deia abans, encara queda camí per córrer. Vetllem cada dia per tenir una policia nacional, els Mossos, més compromesa amb el país.

ABSOLTS!! (de causa injusta)

Avui han estat absolts per l'Audiència Nacional espanyola els 16 joves que van cremar fotos del rei, en solidaritat amb uns altres que ja van ser jutjats.

És ridícul que en un estat democràtic s'hagi de jutjar algú per aquests fets. El rei, que regna però no governa, té un"status" especial que en una república de ben segur no tindria el seu president.

És cert que jo no protestaria de la manera que ho van fer ells, però la llibertat d'expressió ha de permetre un marge més gran del que el fiscal volia fer-nos creure.

En tot cas, com que aquesta vegada, entre els imputats, hi tenia coneguts com en Lluc, en Musta o en Pere, l'alegria és doble. A veure si l'estat espanyol deixa de tenir actituds patètiques que, això si, augmenten el sentiment independentista entre el poble català.

També un record especial per l'advocat que els ha defensat, en Benet Salellas, ajudat des d'algun lloc secret pel seu pare, el recentment traspassat Tià Salellas, que ha demostrat fermesa a l'hora de protegir els drets d'uns ciutadans lliures.

Comentari a part mereix l'actuació del jutge, amb la mofa als encausats per utilitzar la llengua catalana, dret que tenen, és clar. Es pot veure, per tant, que aquesta justícia no porta la bena als ulls, tot i que avui s'ha hagut de rendir a l'evidència.

Educació mixta o educació segregada

Aquests últims dies ha tornat a generar debat un tema recurrent. Si les escoles concertades que segreguen els nois de les noies han de poder seguir optant al concert, és a dir, a rebre diners públics de l'administració.

En aquest sentit, tenint clar que és discutible si dóna més bons resultats acadèmics segregar o agrupar, em sembla que les escoles que volen rebre diners públics han de seguir les regles de joc de la societat actual.

Una d'aquestes regles és que ha d'existir la igualtat entre homes i dones, per tant, entre nois i nois, i que aquesta s'ha de començar a treballar des de la infantesa. No acceptar això és anar contra una pila de reglamentacions que han estat avalades pel nostre Parlament, és a dir, pels representants dels ciutadans.

Per tant, si algú vol segregar els nois i les noies en les escoles, que sigui amb els diners privats, no amb els diners públics.

També voldria escapar de la demagògia de què passaria si tots aquests centres, una desena en tot Catalunya, deixessin de ser concertats de cop i volta. És cert que el Departament d'Educació tindria un problema logístic per recol·locar els alumnes que volguessin continuar en una altra escola finançada amb diner públic, però no, com s'ha sentit a dir, que molts nois i noies sense capacitat econòmica no podrien escollir un tipus d'educació determinada. Això és fals, perquè l'educació dels ciutadans la garanteix l'escola pública; si algú vol una formació religiosa determinada que la pagui.

D'altra banda, crec que falta una mica més de valentia per part del Govern per defensar aquests postulats. No n'hi ha prou en dir que no s'hi pot fer res per raons jurídiques, perquè si és així haurem de buscar quin jurista va permetre aquests concerts.

El camí cap a la independència avança

Fa uns dies va sortir un estudi on deia que un 35% dels catalans estarien a favor de la independència i un 45% en contra.

Deixeu-me ser optimista. Trobo que en els últims vint anys, que deu ser el temps en què tinc conciència de militar en l'independentisme actiu, s'ha avançat molt.

Abans, els independentistes érem una gent una mica rara, que fora dels nostres cercles, érem tolerats, però el centre sociològic ens veia com uns somia-truites. Quanta gent apostava per la independència llavors, un 15%? En canvi, ara, en reunions ó trobades de diferents àmbits, amb col·lectius diversos, tant des del punt de vista cultural, social o econòmic, l'independentisme és vist com una opció que té un suport de la ciutadania, i així ho reconeixen.

Quan tindrem la majoria sociològica? Després del fracàs de l'autonomisme i del federalisme, potser no caldrà esperar massa temps. En tot cas, continuarem en la lluita!

Josep Irla, un President en uns moments difícils

Avui, 11 de setembre, he assistit a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que li feia el Govern de la Generalitat a Girona, davant la seva tomba a Sant Feliu de Guíxols. Precisament, en els propers dies es compliran 50 anys de la seva mort.

Irla no és dels presidents més coneguts de la història contemporània catalana, però li va tocar realitzar aquesta feina tan important poc després que Companys fos afuselllat, i en una situació d'exili.

És per això que avui cal donar un missatge d'esperança a la nació catalana, perquè si en aquells moments tan difícils, gent com Josep Irla, i tants d'altres, van saber superar els mals tràngols, i trametre el testimoni als que van venir darrera, ara, que la situació no es tan dramàtica, difícil sí, però menys dramàtica, hem de sortir-nos-en per força. Nomes cal posar-hi el coratge d'aquella gent, que va lluitar estant lluny de la seva terra.

Visca Catalunya lliure!

Anàlisi dels resultats en les eleccions espanyoles

Les eleccions espanyoles han deixat un panorama prou complex, o potser prou clar, del qual intentaré fer-ne una anàlisi amb el cap (i no amb el cor) per reflexionar sobre les conseqüències.

En primer lloc, en l'àmbit espanyol hi ha un clar guanyador, el PSOE, que puja en nombre de diputats però no en percentatge, mentre que el PP és un perdedor relatiu, perquè no podrà formar govern (objectiu d'un partit estatal en unes eleccions estatals), però en canvi ha recuperat diputats i percentatge.

En segon lloc, en l'àmbit català (estrictament del principat), hi ha un guanyador clar que és el PSC, que guanya, augmenta diputats i augmenta percentatge, dos guanyadors relatius, CiU i PP, que pugen lleugerament en diputats i percentatge, i dos perdedors, IC i ERC, que baixen en diputats i percentatge, els republicans de manera espectacular.

Aquesta anàlisi es pot fer segons els nombres que cadascú tenia, però també segons les previsions que cadascú feia, és a dir, com en les bones empreses, resultats reals vs. resultats previstos. En aquest cas, continua essent un bon resultat pel PSC (que tenia unes previsions a Catalunya de 22/23), un resultat normal per CiU (que preveia entre 9 i 11), un resultat dolent pel PP (previsió de 8/9), un resultat dolent, però no tant, per ERC (previsió 5/6), i un resultat dolent per IC (previsió 2/3).

De la part numèrica s'extreuen unes reflexions no numèriques :

1) El PSC ha sabut exprèmer al màxim el conte de Serguéi Prokófiev "En Pere i el llop" (que ve el llop!, que ve el llop!), juntament amb una bona campanya de comunicació.

2) CiU demostra que té un terra de ferro, difícil de moure, però un sostre cada vegada més petit.

3) El PP de Catalunya pot augmentar o disminuir lleugerament, però mai farà un salt de qualitat (14/15 diputats) si el PP espanyol continua fent un discurs tan anti-català. A més, els falta connectar més amb el català mitjà, per això són el partit menys estimat.

4) ERC ha de tornar a il·lusionar la gent que, en bona part, no ha canviat de vot, sinò que no ha anat a votar.

5) IC ha de desmarcar-se més del PSC si vol vendre una marca pròpia. En aquests moments corren el risc de ser fagocitats.

Reflexions finals :

- És cert que el PSC ha obtingut vot útil, però no sempre serveix el crit de la por, ja sabeu com acaba el conte d'en Pere i el llop.

- A diferència de l'argumentari de CiU, ERC té pocs vots prestats d'aquells, sinó que els vots perduts han anat al PSC i a l'abstenció. Totes les opcions independentistes extraparlamentàries han tingut poquíssims vots.

PS: La sortida de Joan Puigcercós del Govern, per poder tornar a encarrilar ERC com a partit, és una bona notícia. S'ha encertat en el "tempo"?