Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Pa negre : Tragèdia encisadora


La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga, basada en l'obra del mateix títol de l'escriptor Emili Teixidor.

Em va semblar una pel·lícula amb un ritme impactant, que et reté al seient des del primer minut fins a l'últim, amb una agilitat brutal. La història de les diferents tragèdies de la postguerra en una comarca de la Catalunya profunda (entre Osona i l'Anoia) en la qual es pot veure l'evolució dels personatges, però sobretot la del protagonista, un nen que acaba "mamant" de tots els mals hàbits dels adults en aquella situació tan difícil, tot acompanyat d'una recreació fabulosa, principalment dels exteriors.


A nivell d'interpretació, notable la de Nora Navas (premiada al festival de Donosti amb la Conxa de Plata a la millor actriu) i Roger Casamajor, impagable la d'uns secundaris de luxe, Laia Marull (que bé que expressa l'odi), en Sergi López (un feixista català de soca-rel) i l'Eduard Fernández (en un paper molt complex), i espectacular la dels dos nens, Francesc Colomer (que bé que passa de la innocència a la crueldat) i Marina Comas (seductora, natural, amb la marca dels perdedors).

També m'agradaria destacar que els fets passen en una Catalunya on es parla un català tancat i, a part dels nens que són nascuts a Manlleu i Torelló, els protagonistes nascuts a l'àrea metropolitana de Barcelona fan un esforç lloable per adaptar la llengua als personatges (més Laia Marull que Nora Navas). Destaco aquest fet perquè massa vegades hem de sentir personatges gironins, osonencs o berguedans amb accent "xava" quan, de fet, els actors anglesos intenten canviar el seu accent quan interpreten personatges nordamericans.

Molt recomanable!!





dilluns, 22 de febrer del 2010

Tres dies amb la família : radiografia de la hipocresia


Aquest passat cap de setmana vaig anar a veure la pel·lícula catalana "Tres dies amb la família" de la directora Mar Coll, que ha obtingut diversos premis últimament (més d'un Gaudí i algun Goya).


Em va semblar un bon retrat de la hipocresia humana on gent que no es pot suportar encara una situació puntual, la mort del patriarca de la família. La pel·lícula va mostrant els diferents perfils dels personatges, la majoria grisos, sense il·lusions, que aborden les situacions com un pas més d'una quotidianitat que no els porta enlloc.


Només a partir de la generació d'algunes tensions es van descobrint algunes veritats que no fan sinó confirmar que els membres de la família són uns autèntics desconeguts entre ells, plens de tòpics que els serveixen per anar tirant.


Encara que els crítics han alabat el treball de la Nausicaa Bonnín (premi Gaudí a la millor actriu) , que interpreta una de les nétes del patriarca mort i que és el fil conductor que mostra les hipocresies de la família, també em sembla just destacar els treballs de l'Eduard Fernández, en la pell d'un personatge gris que expressa tot el desencís de la família (magnífic en els gestos mecànics d'ordenar els diaris cada matí, com si fós un autòmata), i de Ramon Fontserè en el paper de germà gran que es pensa que ho controla tot però que és patètic en ell mateix.


Per tant, una pel·lícula molt recomanable, amb un metratge curt però suficient, que s'absorbeix sense que te'n donis compte, i que demostra que sense grans pressupostos es poden fer pel·lícules bones.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Doubt : dubtes i certeses


He anat a veure la pel·licula Doubt (el dubte), una de les que té unes quantes nominacions per als Oscar d'enguany.

A més de tenir un guió força treballat (adaptació d'una obra teatral), les interpretacions dels actors i actrius esdevenen uns dels punts forts de la pel·lícula. El duel interpretatiu entre Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman esdevé sublim unes quantes vegades, ben acompanyats per una Amy Adams que expressa una innocència justa.

Crec que és d'aquelles pel·lícules que et fa pensar, en les quals te n'adones que la veritat no és sempre tan clara com ens agradaria. Un final prou ajustat fa que acabi amb un bon regust.

Aneu-la a veure!