Pacte Nacional d'Immigració : una visió de futur

El passat dia 19 de desembre es va signar el Pacte Nacional d'Immigració, per part de la majoria de forces polítiques i de la societat civil.

Un pas endavant, en el qual he tingut el goig i l'honor de participar-hi en la fase consultiva, com a membre d'un grup de treball, que ens ha de permetre veure un futur on formem un país de ciutadans i ciutadanes, amb independència dels nostres llinatges.

Un acord que defensa la llengua catalana com la llengua comuna, amb independència de la que cadascú faci servir a casa seva.

Un acord que exposa la necessitat de que els serveis públics s'adaptin a la nova realitat demogràfica, perquè hi pugui accedir tothom.

Un acord que reconeix les dificultats, però que accepta els reptes del que ha de ser la Catalunya del segle XXI.

Tenim en les nostres mans, la de tots, una oportunitat única. Aprofitem-la!

I have a dream, it seems so real

Yes, we can, deia l'eslogan i, és cert, han pogut!!!

Els ciutadans i ciutadanes dels Estats Units d'Amèrica, la primera potència mundial del segle XX, han escollit un home negre, Barack Obama, com a president del país.

Aquesta fita, que alguns creien que no veurien mai, un negre a la Casa Blanca, és fruit de la voluntat dels americans, però també d'una lluita sense quarter de molts homes i dones, des de fa dècades, en la defensa dels drets civils.

Des de Martin Luther King, que ho va pagar amb la vida, fins als esportistes que van aixecar el puny en alt en els jocs olímpics de Mèxic 68, passant per milers de persones anònimes, la lluita ha continuat en un país on fa poques dècades, en part del seu territori, els blancs i els negres no podien seure en un restaurant per menjar plegats.

M'ha vingut al cap una ficció d'aquell problema, la mirada de ràbia de Gene Hackman a la pel·lícula "Mississippi Burning", quan veia com no hi havia manera de canviar l'status quo.

Ara m'emociono, amb una mirada diferent, i em convenço que els somnis (també el de Martin Luther King) es poden aconseguir, avui ho tinc clar : yes, we can!

Desplegament dels Mossos d'Esquadra : punt final?

Fa pocs dies s'ha celebrat el total desplegament dels Mossos d'Esquadra per tot el territori de Catalunya. És, sense cap mena de dubte, una bona notícia, la constatació de tenir desplegada una policia nacional, democràtica i moderna, allunyada d'alguns estereotips carrinclons de les policies espanyoles.

Cal atribuir el mèrit als diferents governs que han lluitat per aconseguir-ho, però és cert que va ser una de les apostes estratègiques dels governs de Jordi Pujol, i amb el temps serà una de les seves millors herències.

Però també genera una sèrie de dubtes, com per exemple, la menor exigència de selecció per la gran quantitat necessitada en els últims anys, la disminució de la utilització de la llengua catalana entre els seus agents, alguns abusos d'autoritat, ... que ens fa pensar que no hem d'estar cofois creient que hem arribat a un punt final, sinò que és un punt i seguit que ens ha de permetre enfortir-nos com a nació.

Posaré una anècdota, en un dels aspectes mencionats, que vaig viure l'altre dia, i que em va fer reflexionar. Dos mossos havien parat una furgoneta d'un immigrant a Salt. Jo feia cua amb el cotxe, amb la finestra baixada, i vaig sentir part de la conversa. Els policies es dirigien a l'immigrant en castellà!! No havíem dit que era important que en l'acollida i la integració els serveis públics utilitzessin el català com a llengua de referència? Si un servei públic que expressa autoritat no ho demostra, com poden entendre els immigrants que és la llengua pròpia del país?

El que deia abans, encara queda camí per córrer. Vetllem cada dia per tenir una policia nacional, els Mossos, més compromesa amb el país.

ABSOLTS!! (de causa injusta)

Avui han estat absolts per l'Audiència Nacional espanyola els 16 joves que van cremar fotos del rei, en solidaritat amb uns altres que ja van ser jutjats.

És ridícul que en un estat democràtic s'hagi de jutjar algú per aquests fets. El rei, que regna però no governa, té un"status" especial que en una república de ben segur no tindria el seu president.

És cert que jo no protestaria de la manera que ho van fer ells, però la llibertat d'expressió ha de permetre un marge més gran del que el fiscal volia fer-nos creure.

En tot cas, com que aquesta vegada, entre els imputats, hi tenia coneguts com en Lluc, en Musta o en Pere, l'alegria és doble. A veure si l'estat espanyol deixa de tenir actituds patètiques que, això si, augmenten el sentiment independentista entre el poble català.

També un record especial per l'advocat que els ha defensat, en Benet Salellas, ajudat des d'algun lloc secret pel seu pare, el recentment traspassat Tià Salellas, que ha demostrat fermesa a l'hora de protegir els drets d'uns ciutadans lliures.

Comentari a part mereix l'actuació del jutge, amb la mofa als encausats per utilitzar la llengua catalana, dret que tenen, és clar. Es pot veure, per tant, que aquesta justícia no porta la bena als ulls, tot i que avui s'ha hagut de rendir a l'evidència.

Sunyer, Premi Nacional de Cultura

No és massa habitual que un saltenc sigui premiat amb un Premi Nacional de Cultura, però aquest passat dissabte es va fer la gala de l'any 2008, i aquest honor, en l'apartat de teatre va recaure en Salvador Sunyer i Bover, ideòleg de Bitó Produccions i de Temporada Alta. Un premi que, entre d'altres, han aconseguit "monstres" de l'escena com Mario Gas, Lluís Homar o Josep Maria Pou.

En Sunyer té un llarg recorregut en l'àmbit cultural i, especialment, teatral. És una persona inquieta, força àcrata, de vegades sembla que parla amb una ironia desmenjada, però al final sempre veus que hi toca, i molt.

Des de fa poc temps també dirigeix el Centre d'Arts Escèniques El Canal, amb seu a la Coma Cros, que ha de ser un motor del teatre de les comarques gironines, amb sinèrgies internacionals.

Salvador, felicitats i endavant!

Educació mixta o educació segregada

Aquests últims dies ha tornat a generar debat un tema recurrent. Si les escoles concertades que segreguen els nois de les noies han de poder seguir optant al concert, és a dir, a rebre diners públics de l'administració.

En aquest sentit, tenint clar que és discutible si dóna més bons resultats acadèmics segregar o agrupar, em sembla que les escoles que volen rebre diners públics han de seguir les regles de joc de la societat actual.

Una d'aquestes regles és que ha d'existir la igualtat entre homes i dones, per tant, entre nois i nois, i que aquesta s'ha de començar a treballar des de la infantesa. No acceptar això és anar contra una pila de reglamentacions que han estat avalades pel nostre Parlament, és a dir, pels representants dels ciutadans.

Per tant, si algú vol segregar els nois i les noies en les escoles, que sigui amb els diners privats, no amb els diners públics.

També voldria escapar de la demagògia de què passaria si tots aquests centres, una desena en tot Catalunya, deixessin de ser concertats de cop i volta. És cert que el Departament d'Educació tindria un problema logístic per recol·locar els alumnes que volguessin continuar en una altra escola finançada amb diner públic, però no, com s'ha sentit a dir, que molts nois i noies sense capacitat econòmica no podrien escollir un tipus d'educació determinada. Això és fals, perquè l'educació dels ciutadans la garanteix l'escola pública; si algú vol una formació religiosa determinada que la pagui.

D'altra banda, crec que falta una mica més de valentia per part del Govern per defensar aquests postulats. No n'hi ha prou en dir que no s'hi pot fer res per raons jurídiques, perquè si és així haurem de buscar quin jurista va permetre aquests concerts.

Raimon, entre intimista i emotiu

Ahir divendres vaig anar a l'Auditori de Girona a escoltar en Raimon. Tot i que és un cantautor que m'agrada, és la primera vegada que el veia en directe.

Va començar intimista, amb cançons iròniques i adaptacions d'autors com Ausiàs March ó Salvador Espriu.

Més endavant, i sobretot en els bisos, em va emocionar amb cançons clàssiques, com per exemple "Al vent", fent vibrar tota la gent, que omplia la sala de gom a gom.

Tot i la seva edat, el vaig trobar en bona forma. Que duri, perquè de gent ferma com ell no anem sobrats.

El camí cap a la independència avança

Fa uns dies va sortir un estudi on deia que un 35% dels catalans estarien a favor de la independència i un 45% en contra.

Deixeu-me ser optimista. Trobo que en els últims vint anys, que deu ser el temps en què tinc conciència de militar en l'independentisme actiu, s'ha avançat molt.

Abans, els independentistes érem una gent una mica rara, que fora dels nostres cercles, érem tolerats, però el centre sociològic ens veia com uns somia-truites. Quanta gent apostava per la independència llavors, un 15%? En canvi, ara, en reunions ó trobades de diferents àmbits, amb col·lectius diversos, tant des del punt de vista cultural, social o econòmic, l'independentisme és vist com una opció que té un suport de la ciutadania, i així ho reconeixen.

Quan tindrem la majoria sociològica? Després del fracàs de l'autonomisme i del federalisme, potser no caldrà esperar massa temps. En tot cas, continuarem en la lluita!

Josep Irla, un President en uns moments difícils

Avui, 11 de setembre, he assistit a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que li feia el Govern de la Generalitat a Girona, davant la seva tomba a Sant Feliu de Guíxols. Precisament, en els propers dies es compliran 50 anys de la seva mort.

Irla no és dels presidents més coneguts de la història contemporània catalana, però li va tocar realitzar aquesta feina tan important poc després que Companys fos afuselllat, i en una situació d'exili.

És per això que avui cal donar un missatge d'esperança a la nació catalana, perquè si en aquells moments tan difícils, gent com Josep Irla, i tants d'altres, van saber superar els mals tràngols, i trametre el testimoni als que van venir darrera, ara, que la situació no es tan dramàtica, difícil sí, però menys dramàtica, hem de sortir-nos-en per força. Nomes cal posar-hi el coratge d'aquella gent, que va lluitar estant lluny de la seva terra.

Visca Catalunya lliure!

Quina gran final olímpica

Feia temps que no gaudia d'un espectacle de bàsquet tan bo com el de la final olímpica de fa pocs dies entre els Estats Units (ple d'All Stars) i Espanya.

Va ser una demostració d'eficàcia i espectacle a parts semblants per part dels jugadors d'ambdós combinats, que em van fer vibrar.

Curiosament, el dia abans havia vist la final de l'any 1984 entre els mateixos combinats, i es pot apreciar com s'ha acostat, en dues dècades, el bàsquet europeu al nordamericà. Alguns dels meus ídols de llavors (Margall, Corbalán, ...) semblava que anessin tres velocitats per sota d'uns americans molt bons (Jordan, Ewing, Mullin ...) però universitaris barbamecs!!

Tot això demostra que cada vegada aquest esport està més igualat i que els Estats Units, tot i que van al davant, ja senten l'alè del bàsquet d'altres contrades, mireu sinò quants no nordamericans juguen actualment a la NBA.

Agrupació ESTIL : teatre per a les nits d'estiu

El proper dijous 24 de juliol, en plena Festa Major, el grup de teatre saltenc Agrupació ESTIL, estrenarà l'obra Volpone de Ben Jonson, al Teatre de Salt.

Me n'orgulleixo de formar-ne part d'una forma molt modesta des de fa uns quants anys, per matar el cuc de la interpretació que porto a dins, des de que feia Els Pastorets amb la Parròquia de Sant Jaume, a primers dels 80 del segle passat.

Molta merda per a l'Agrupació i que la gent s'ho passi molt bé!!

Gilberto Gil, eclèctic

Dins el programa de Músiques Religioses i del Món, va actuar el dia 8 de juliol, en l'incomparable marc de les escales de la catedral, el músic brasiler Gilberto Gil, que també és ministre de cultura del seu país. Va oferir un concert eclèctic, on s'hi va barrejar jazz, reggae i rock, a més de ritmes propis del país sudamericà. Va portar una banda prou bona i el concert em va agradar, sense entusiasmar-me. Hi vaig veure en Jordi Martinoy que al cap d'uns dies em va comentar que no li havia agradat massa, i ens vam fer ressó de la crítica cruixent del periodista de El Punt, Xevi Planas, sobre el poc coneixement de l'autor sobre on estava tocant.

Després del concert, ens vam parar a prendre una cerveseta a la Rambla, observant que hi havia escombraries pendents de recollir ... En general, però, una bona vetllada que dóna una mica d'aire a les nits d'estiu tan caloroses.

Esquerra : Aturem la rauxa, posem-hi seny

Avui es celebra el congrés d'Esquerra Republicana de Catalunya, després d'haver escollit, la setmana passada, en Joan Puigcercós com a president i en Joan Ridao com a secretari general, en un exemple de democràcia participativa que pocs partits polítics del país poden demostrar. Va haver-hi debat, lluita per les posicions, rauxa en alguns moments en els quals va pujar el to, però ara és el moment de posar-hi seny.

Del congrés n'ha de sortir una executiva de la confiança dels dirigents que van guanyar, però que tingui en compte els actius (la gent més ben preparada) dels que no ho van fer, sense quotes percentuals. Un cop aprovada l'executiva i la ponència política, que ha de definir l'estratègia del partit en els propers anys, tots els militants ens hem de posar al costat d'aquella i caminar junts cap al rumb que ens uneix : un país socialment més just i nacionalment més lliure.

Estic convençut que ho aconseguirem!

Torna un clàssic : Celtics-Lakers

Ha començat, després de més de vint anys, una altra final d'un dels clàssics del bàsquet : els Celtics de Boston contra els Lakers de Los Angeles, per obtenir el ceptre de la millor lliga del món, la NBA.

Quan des de Catalunya ens arribava informació dispersa sobre aquell bàsquet d'una altra galàxia, sovint mitjançant la mítica revista Nuevo Basket, mai haguéssim pensat que un compatriota nostre, Pau Gasol, estaria jugant en el cinquet inicial d'un dels dos equips.

Eren altres temps, però recordo els equips de memòria : D.Johnson, Ainge, Bird, McHale i Parish, vestien la camiseta verda de l'orgullós trèbol irlandès, mentre E.Johnson (Magic), Scott, Worthy, Green i Abdul-Jabbar, portaven la groga del glamour i del showtime.

Serà difícil recuperar aquella màgia, però esperem veure un gran espectacle.

Facultat de Medicina a la UdG

Llegeixo amb satisfacció que la Marta Aymerich ha estat escollida per ser la directora executiva de la nova Facultat de Medicina de la UdG. La gent bona de les comarques gironines (la Marta és de Sarrià) ha de poder tornar a casa per encapçalar projectes estratègics.

És una persona amb un currículum acadèmic brillant que, a més, té experiència en l'alta direcció dins l'Administració Pública, concretament dirigint el CIRIT en l'anterior legislatura del govern català.

Hi puc afegir, a més, que és una persona encantadora, amb la qual vaig coincidir en l'adolescència, i amb la qual, com amb moltes amistats d'aquella època, sempre que coincidim ens queda pendent un cafè.

Amb la feina que se li gira, suposo que aquest cafè serà molt més difícil ...

Molta sort

Maig del 68

Aquests últims dies he llegit en els diaris, he escoltat en les ràdios i he vist en les televisions una mena de revisionisme del maig del 68, en motiu del 40è aniversari del moviment estudiantil que va començar a França.

Realment va ser un moviment tan important? Va influir molt per convertir la societat occidental tal com és ara? O potser és un mite que, com tots els mites, s'ha anat exagerant amb els temps?

No tinc les respostes, però en tot cas, ara que estem d'aniversari potser val la pena donar-hi un parell de voltes.

La refundació de Convergència

Llegeixo en un article al diari Avui que un conseller nacional de CDC opina que Convergència Democràtica de Catalunya ha de convertir-se en un partit independentista.

Tot i que considero que és força difícil que això succeeixi a curt termini, és cert que, a mig termini, és l'única opció per aquests que reclamen una aliança entre partits on l'aspecte nacional és molt important.

En un imaginari camí cap a la independència, un partit (ERC) va fer un pas en la dècada dels 90 del segle passat, perquè les opcions independentistes des del centre fins l'esquerra passessin de ser minoritàries a ser normals entre la gent progressista (més d'un 30% d'aquesta franja).

Ara cal que la gent que ideològicament va del centre cap a la dreta, es declari independentista sense complexos, per veure quin és el suport que tenen i, llavors, tots els independentistes es podran unir per eixamplar l'objectiu final.

Mentre no arribi aquest moment, que ningú demani a ERC que pacti sempre amb algú que no sabem quin és el seu horitzó nacional; després del fracàs de l'autonomisme de Pujol i del federalisme de Maragall, només hi ha un camí : la independència.

La Penya és espectacle

Aquest any, als que ens agrada el Club Joventut de Badalona, és a dir, la Penya, estem d'enhorabona. No només està obtenint uns magnífics resultats, amb l'últim èxit de la Copa del Rei, sinó que, a més, dóna espectacle.

Una part del mèrit la té el tècnic Aito que, recordant els vells temps del "Coto", amb el seu "karate-press", parteix del conceptes bàsics de defensa (intensitat i agressivitat) per fer un bàsquet atractiu en atac.

Això no ho podria fer sense uns jugadors amb un talent que surt per les venes i, sobretot, que flueix lliure per tota la pista. Amb molta gent de la pedrera, com en Rudy o en Ricky, encara tenen més mèrit els èxits obtinguts.

De vegades, quan els veig, recordo aquella primavera del 94, quan la Penya va ser el primer equip català en aconseguir la Copa d'Europa. Algun dia podrem tornar a somniar?

Anàlisi dels resultats en les eleccions espanyoles

Les eleccions espanyoles han deixat un panorama prou complex, o potser prou clar, del qual intentaré fer-ne una anàlisi amb el cap (i no amb el cor) per reflexionar sobre les conseqüències.

En primer lloc, en l'àmbit espanyol hi ha un clar guanyador, el PSOE, que puja en nombre de diputats però no en percentatge, mentre que el PP és un perdedor relatiu, perquè no podrà formar govern (objectiu d'un partit estatal en unes eleccions estatals), però en canvi ha recuperat diputats i percentatge.

En segon lloc, en l'àmbit català (estrictament del principat), hi ha un guanyador clar que és el PSC, que guanya, augmenta diputats i augmenta percentatge, dos guanyadors relatius, CiU i PP, que pugen lleugerament en diputats i percentatge, i dos perdedors, IC i ERC, que baixen en diputats i percentatge, els republicans de manera espectacular.

Aquesta anàlisi es pot fer segons els nombres que cadascú tenia, però també segons les previsions que cadascú feia, és a dir, com en les bones empreses, resultats reals vs. resultats previstos. En aquest cas, continua essent un bon resultat pel PSC (que tenia unes previsions a Catalunya de 22/23), un resultat normal per CiU (que preveia entre 9 i 11), un resultat dolent pel PP (previsió de 8/9), un resultat dolent, però no tant, per ERC (previsió 5/6), i un resultat dolent per IC (previsió 2/3).

De la part numèrica s'extreuen unes reflexions no numèriques :

1) El PSC ha sabut exprèmer al màxim el conte de Serguéi Prokófiev "En Pere i el llop" (que ve el llop!, que ve el llop!), juntament amb una bona campanya de comunicació.

2) CiU demostra que té un terra de ferro, difícil de moure, però un sostre cada vegada més petit.

3) El PP de Catalunya pot augmentar o disminuir lleugerament, però mai farà un salt de qualitat (14/15 diputats) si el PP espanyol continua fent un discurs tan anti-català. A més, els falta connectar més amb el català mitjà, per això són el partit menys estimat.

4) ERC ha de tornar a il·lusionar la gent que, en bona part, no ha canviat de vot, sinò que no ha anat a votar.

5) IC ha de desmarcar-se més del PSC si vol vendre una marca pròpia. En aquests moments corren el risc de ser fagocitats.

Reflexions finals :

- És cert que el PSC ha obtingut vot útil, però no sempre serveix el crit de la por, ja sabeu com acaba el conte d'en Pere i el llop.

- A diferència de l'argumentari de CiU, ERC té pocs vots prestats d'aquells, sinó que els vots perduts han anat al PSC i a l'abstenció. Totes les opcions independentistes extraparlamentàries han tingut poquíssims vots.

PS: La sortida de Joan Puigcercós del Govern, per poder tornar a encarrilar ERC com a partit, és una bona notícia. S'ha encertat en el "tempo"?

25 anys d'independència de Salt

Avui començo a escriure aquest bloc, guiat per la necessitat de compartir les meves vivències amb gent aliena al meu cercle més proper. En una societat on cada cop anem més atrafegats, tenim menys temps per reflexionar, i massa vegades fem les coses urgents i no les importants, també vull que em serveixi com a "parada i fonda" dels recorreguts més vitals.

Precisament he triat aquest dia, el 3 de març, perquè avui es commemoren els 25 anys de la independència de Salt, el meu poble. D'aquella data de 1983 en tinc un record molt difús, en plena adolescència, però avui m'agradaria retre un homenatge a la gent que en aquells moments va lluitar per recuperar la consciència de poble que mai ens havien d'haver près.

En Salvador Sunyer, en Martí Fita, en Xavier Corominas, l'enyorat Josep Paulí, en Sebi Cabezas o en Joan Boada, entre molts altres, van posar-se al capdavant d'un desig popular per recuperar la independència.

Malhauradament, avui no podré ser present, per qüestions professionals, a l'acte d'homenatge a aquella comissió d'independència, així com al lliurament dels premis 3 de març 2008 al llibreter Guillem Terribas i a la Comissió de Reis.

No voldria acabar aquest primer document sense agrair el suport indispensable d'un dels més actius blocaires de les comarques gironines, que vol quedar en l'anonimat, sense el qual mai hauria creat aquest bloc.