dimecres, 29 de juny de 2011

Els camins d'Esquerra Republicana de Catalunya


Com que aquestes reflexions ja les he compartides amb molta gent, em sembla bé ampliar una mica més el ventall per donar la meva modesta opinió.

Esquerra Republicana de Catalunya no està passant per uns moments fàcils, però després de 80 anys d'història poca cosa ens espanta. Intentaré exposar les meves reflexions amb un esperit just d'autocrítica (no flagel·lació)

1) Hem perdut molts vots aquests últims 4 anys. On han anat? La majoria a CiU, CUP, SI ó RCat. Al PSC ó ICV poquets. I alguns altres a l'abstenció.

2) Els personalismes ens han fet molt de mal, sobretot aquests egos que han
provocat comportaments de nen de 3r. de primària (si no em deixes la pilota, demà
en portaré una de meva més maca i tu no hi podràs jugar)

3)Hem de ser conscients que un país és construeix als pobles i a les
ciutats. Als pobles la gent ens veu propers, normals i vàlids, a les ciutats
encara som uns bitxos raros.

4) Les consultes ciutadanes han creat nous sobiranistes, és cert. Resulta
que tenim el millor producte (l'independència) però els pitjors comercials
(venedors que reneguen del producte). Cap empresa amb aquestes característiques ha
sobreviscut massa.

5) Ser d'esquerres avui és molt diferent que ser d'esquerres fa vint anys.
Les classes socials són més permeables i flexibles, i el concepte progrés és
transversal. No són d'esquerres els milers d'obrers que voten el PP? Pensem-hi.

6) No crec que necessitem refundar ERC, potser només repensar-la.

7) Primer el projecte i l'estratègia, després escollirem les persones.

8) Quan escollim les persones, primer la capacitat (els millors) i després
la lleialtat (el meu amic de l'escola), perquè la primera es manté i genera valor afegit, la segona pot ser canviant i trenca la reflexió.

Només són quatre apunts, però els volia compartir perquè qui vulgui hi digui la seva.

dilluns, 2 de maig de 2011

Jordi Carbonell, la història d'un patriota


Ja fa unes quantes setmanes, vaig llegir el llibre de memòries de Jordi Carbonell, militant històric de l'independentisme català, i em van sorpendre les actituds fermes que va tenir en moments difícils i que, a voltes, els militants de l'independentisme actual potser no tenim, vivint situacions molt més favorables.

Des de la seva infància, amb una educació molt catòlica, passant per la guerra i la postguerra, on va comprovar com el català desapareixia completament de la vida pública, fins el seu pas per la universitat i les milícies, on va establir contacte amb un esperpèntic Exèrcit Català clandestí, va mostrar un esperit crític amb el seu voltant.

A la universitat va tenir seriosos dubtes filosòfics sobre la fe que el van obligar a abandonar la pràctica religiosa, a la qual va tornar l'any 2005, i li van fer diferents interrogatoris comandats per un llavors jove falangista anomenat Pablo Porta (sí, el mateix Pablo, Pablito, Pablete que després es va fer demòcrata i va dirigir el futbol espanyol durant dècades).

Va haver de marxar de Catalunya per poder exercir com a professor universitari i, en el seu retorn, va ser un home important en la transició, passant uns quants dies a la presó on, tossut, és negava a parlar cap altra llengua que la catalana.

Va treballar moltíssim en la Gran Enciclopèdia Catalana, va participar en l'Assemblea de Catalunya i va ser un dels home forts de Nacionalistes d'Esquerra abans de ser el president d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El singular crit que va llançar l'11 de setembre de 1976 "que la prudència no ens faci traidors", podria ser un eslògan que els partidaris de la independència s'apliquin en les èpoques convulses del segle XXI.

dimarts, 29 de març de 2011

La democràcia empenta al nord d'Àfrica


En els últims temps hem vist com uns quants països del nord d'Àfrica, que vivien sotmesos per règims poc democràtics, per no dir tirànics en alguns casos, es revelaven en contra del poder establert i la ciutadania sortia al carrer per demanar una democràcia participativa, és a dir, pluralitat de partits polítics i eleccions lliures.


Alguns, com Egipte, sembla que han començat a perfilar el seu camí, altres, com Líbia, poden acabar pitjor enmig d'una guerra civil, però el que és clar és que tots ells han vist (i les noves tecnologies hi han tingut molt a veure) que els sistemes democràtics són la manera menys dolenta amb la qual la societat actual es pot organitzar , perquè les democràcies europees també en tenen de defectes, començant per la desafecció ...


Sense saber com acabarà tot plegat, esperem que amb majors dosis de llibertat, és cert que caldria reflexionar perquè durant tant de temps els governs democràtics d'Europa i Amèrica han donat suport (per acció o omissió) a aquests dictadors de pa xucat amb oli. Ara els ataquen sense contemplacions, però no fa tant els reien les gràcies. Que la democràcia s'encomani, perquè s'encomanarà la llibertat!

diumenge, 27 de febrer de 2011

Les terres promeses : prendre decisions sempre costa


Fa poc he llegit el llibre d'en Joan Barril "Les terres promeses". M'ha semblat una obra molt correcta on, mitjançant l'aparició d'un personatge que podia haver existit, crea una història en dos moments del temps en els quals cal afrontar un profund dilema.

A principis del segle XXI, un personatge fosc queda atrapat temporalment, per qüestions meteorològiques, en un petit aeroport d'una illa caribenya, i coneix una dona que li explica una història que va passar allà mateix mig segle abans, quan la revolució cubana estava a punt de triomfar.

Quan tothom veia que Fidel entraria a L'Havana en pocs dies, un grup de persones estaven en aquell mateix aeroport esperant, igualment que ara, un avió que els portés als seus destins.

La construcció d'aquests personatges està força ben aconseguida, tots molt heterogenis i amb valors morals molt diferents.

Un cop explicada aquesta història, el personatge fosc haurà de prendre decisions que, com li va passar fa cinquanta anys a aquella dona, ara seran trascendents per a ell.

Es fa fàcil de llegir i el pas narratiu entre els dos moments de la història és àgil i entenedor.

dimecres, 26 de gener de 2011

Salt : petites dosis de culpabilitat


L'altra dia a la manifestació moltes cares conegudes de saltencs que, com jo, ja no viuen a Salt. Diverses raons ens han portat a molts saltencs i saltenques de la meva generació a fer el nostre niu en pobles o ciutats de l'àrea urbana.

I per això l'altre dia em vaig sentir un xic culpable de tot plegat... Si tota la classe mitjana de Salt s'hagués quedat al poble, potser hi hauria més equilibris entre la població, les escoles serien més diverses sense estar "ghettitzades", els barris destil·larien menys pobresa i el foc latent que hi ha només serien brases.

Em va semblar veure gent que, d'una manera o altra, han triomfat professionalment, però que ja no viuen a Salt. Els Terribas, Sunyer, Batlle, Vàzquez, Puntí, Pons, Boix ... han excel·lit exportant el seu coneixement cap a altres poblacions. Un dia em vaig entretenir a comptar els amics, coneguts i saludats de la meva generació (posem-hi que nascuts entre el 1962 i el 1973), molts dels quals tenim fills en edat escolar i, de més d'un centenar, només una desena curta viuen a Salt. Per això he començat posant-me a mi com a mal exemple ...

Però no n'hi ha prou fent "mea culpa", cal que la societat, en general, reaccioni davant una situació tan difícil i, un cop assenyalada una de les principals mancances (la manca de classe mitjana, que és la que cohesiona socialment), apunto alguna solució que, encara més culpable, durant 8 anys de 1r. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament no vaig saber portar a terme.

1) Implicació de l'àrea urbana de Girona (Girona, Vilablareix, Bescanó, ...) en solucionar els reptes del seu municipi veí.

2) Posar les bases per aconseguir equipaments educatius que no siguin "ghettos", amb la utilització, si cal, d'autocars que equilibrin les persones amb necessitats educatives especials (fixeu-vos bé que no poso immigrants!) en altres escoles de municipis propers.

3) Fer una actuació urbanística valenta i consensuada al sector centre. Crec que els que vam aprovar el POUM a principis d'aquest segle (jo n'era el ponent, no me'n sento orgullós, vam ser covards tots plegats) havíem d'haver estat més agoserats amb l'esponjament. Això té costos (polítics també) però és estratègic per al poble.

4) Incorporar les persones immigrades a les entitats de "tota la vida" mitjançant actitud proactives. No és suficient dir "no es volen integrar", de vegades cal fer pedagogia i no acomodar-se a que s'apuntin a les activitats més nostrades la gent de sempre.

5) Deixar clar al Govern del país que Salt necessita solucions especials perquè és especial que un dels municipis més pobres (en renda per càpita) de Catalunya estigui ubicat en una de les comarques (el Gironès) més riques de la nació.

Enorgullit per la manifestació, però amb un punt de tristesa ...

dijous, 20 de gener de 2011

Màrius Torres : poesia feridora


Durant les vacances de Nadal vaig acabar de llegir les Poesies de Màrius Torres, publicades a Pagès editors, amb l'excusa dels 100 anys del naixement del poeta lleidetà.




Ha estat una lectura a voltes feridora perquè part de la seva obra la va escriure al sanatori de Puig d'Olena on va acabar morint víctima d'una llarga malaltia, veient com esclatava la guerra civil i com l'avenç dels feixistes sacsejava tota Europa.


A part de les conegudes Cançons a Mahalta, musicades per Lluís Llach ("Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels ..."), deixeu-me afegir-hi, en les mateixes cançons :


"Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records"


Per cert, Mahalta, el gran amor de Torres, era una gironina de nom Mercè Figueras.


Però si n'hagués de destacar una, desestimada en el seu moment per Torres, i ara recuperada, seria "La rosa, el xiprer i l'oreneta", on l'oreneta després d'escoltar la rosa (vida) i el xiprer (mort) parla dient :


"i que morir no és res per a qui ha sabut viure

de cara a un cel amic, amb el cor lliure."


"i que per l'ample món només prospera i creix

qui s'oblida una mica d'ell mateix"


Una lectura molt recomanable!