divendres, 26 de novembre de 2010

El concert econòmic : el desig impossible previ a la independència


Sembla que si en alguna cosa està d'acord la societat catalana és que, per superar l'espoli fiscal que ens fa patir l'Estat espanyol des de fa dècades (per no dir segles), caldria tenir el concert econòmic que bascos i navarresos tenen des de l'època de la transició (i des d'èpoques anteriors per qüestions històriques).


Ara bé, cal tenir clar que des d'un punt de vista econòmic, ja no parlo del polític perquè voldria dir canviar la "Santa" Constitució, és una quimera i més en l'època de vaques magres en les quals ens movem.


El concert voldria dir deixar d'aplicar la "solidaritat" actual amb la resta de comunitats autònomes, una competència fiscal més deslleial (com la que fan ara els bascos, per això tenen tant teixit empresarial), o sigui l'enfonsament econòmic de l'Estat.


Només seria acceptable el concert si esdevingués solidari a través de mecanismes de compensació (recaptant les comunitats autònomes, però redistribuint després a les menys productives) però em sembla que ni bascos ni navarresos estarien "por la labor".


Per tant, encara que la societat catalana estigui a favor del concert econòmic, l'Estat ens el negarà (no per res, només perquè s'estaria suicidant econòmicament), per tant un cop passi això només quedarà una solució econòmicament factible : la independència.


Que consti que tots els raonaments econòmics els he extret d'un article d'un catedràtic d'hisenda pública que és federalista ...

dimarts, 26 d’octubre de 2010

Pa negre : Tragèdia encisadora


La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga, basada en l'obra del mateix títol de l'escriptor Emili Teixidor.

Em va semblar una pel·lícula amb un ritme impactant, que et reté al seient des del primer minut fins a l'últim, amb una agilitat brutal. La història de les diferents tragèdies de la postguerra en una comarca de la Catalunya profunda (entre Osona i l'Anoia) en la qual es pot veure l'evolució dels personatges, però sobretot la del protagonista, un nen que acaba "mamant" de tots els mals hàbits dels adults en aquella situació tan difícil, tot acompanyat d'una recreació fabulosa, principalment dels exteriors.


A nivell d'interpretació, notable la de Nora Navas (premiada al festival de Donosti amb la Conxa de Plata a la millor actriu) i Roger Casamajor, impagable la d'uns secundaris de luxe, Laia Marull (que bé que expressa l'odi), en Sergi López (un feixista català de soca-rel) i l'Eduard Fernández (en un paper molt complex), i espectacular la dels dos nens, Francesc Colomer (que bé que passa de la innocència a la crueldat) i Marina Comas (seductora, natural, amb la marca dels perdedors).

També m'agradaria destacar que els fets passen en una Catalunya on es parla un català tancat i, a part dels nens que són nascuts a Manlleu i Torelló, els protagonistes nascuts a l'àrea metropolitana de Barcelona fan un esforç lloable per adaptar la llengua als personatges (més Laia Marull que Nora Navas). Destaco aquest fet perquè massa vegades hem de sentir personatges gironins, osonencs o berguedans amb accent "xava" quan, de fet, els actors anglesos intenten canviar el seu accent quan interpreten personatges nordamericans.

Molt recomanable!!





dilluns, 18 d’octubre de 2010

Coses que dèiem avui : coses per pensar



Per mi ja ha començat l'esperada Temporada Alta. Aquesta setmana passada vaig anar a veure, al Teatre de Salt, "Coses que dèiem avui" de Neil LaBute amb direcció de Julio Manrique. L'obra explica tres situacions íntimes que fan pensar a l'espectador.


En la primera s'aborden diferents situacions de parella, entre elles la gelosia, una gelosia que es pot fer més exagerada fins i tot si la relació ja ha acabat. Impagables els moments on barregen la conversa en català amb petits monòlegs en anglès, fàcilment entesos, excepte alguns matisos quan parla l'actor Andrew Tarbett que és nordamericà.

En la segona apareix, enmig de la parella, una persona que distorsiona la relació, no perquè sigui "l'altre/a" sinó perquè exerceix una influència maligna en un dels dos, arrossegant-los cap a situacions inverosímils.


En la tercera, sota una situació encantadora en un restaurant modern, es demostra que les relacions perfectes no existeixen, i no només això, sinò que les que poden semblar-ho més és possible que siguin les més podrides.


Per tant, una obra àgil, divertida, amb molt missatge al darrera que vol deixar-nos clar que sinò es fan bé les coses és més fàcil arribar al desencant que a la felicitat.

dijous, 30 de setembre de 2010

Ajudes socials i immigració


La senyora Sánchez Camacho, candidata del PP a la presidència de la Generalitat, ha afirmat que sí ella governa "cap immigranrt tindrà més ajudes que un autòcton", suposant que això passa en aquests moments.

En primer lloc cal dir que una bona part d'ajudes socials són competència de les corporacions locals, per tant és difícil que des de la Generalitat pugui governar sobre aspectes dels quals no hi té competència.

En segon lloc li puc assegurar (durant quatre anys a l'ajuntament de Salt aquestes ajudes socials les signava jo mateix) que per donar ajudes socials calen informes tècnics on, per resumir i no entrar en detalls, el que es valora és la situació social de la persona, NO EL SEU ORIGEN, i la capacitat de superar la situació un cop s'acabi l'ajuda. Sense aquest informe tècnic no existeixen ajudes dels serveis socials de primària.

Per tant, hem de pensar que aquesta senyora vol entrar en la demagògia que els de fora s'emporten les ajudes que tocarien als d'aquí. Això és fals! Una altra cosa és que calen més recursos per l'assistència social primària, on hi podria estar-hi d'acord, tot i que des de la Generalitat s'han multiplicat les ajudes de forma exponencial als ens locals en aquests últims anys.

És a dir, potser si que una part important de les ajudes socials se les emporten els immigrants, però no perquè sigui immigrants, sinò perquè són pobres, exclosos socials, desestructurats familiarment, etc. Se suposa que les polítiques socials són per ajudar aquest tipus de ciutadans, no? O és que per a vostè els immigrants no són ciutadans?

No val la demagògia per collir quatre vots del xup-xup de la xenofòbia ...

dissabte, 11 de setembre de 2010

28 N - Certeses i dubtes


Des de fa pocs dies ja hi ha data per a les eleccions al Parlament de Catalunya que s'havien de fer aquesta tardor; el 28 de novembre, quatre anys justos després de que José Montilla fos nomenat President de la Generalitat de Catalunya.


Davant aquesta convocatòria, i tenint en compte que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país han d'exercir el seu vot sobirà, deixeu-me posar sobre la taula una sèrie de qüestions.


1 - Certeses (90% de que passi): sembla clar que CiU treurà més nombre de diputats que cap altra formació (com ha vingut passant des de 1980); sembla clar que les formacions que han donat suport a l'actual govern baixaran en nombre de diputats en el seu conjunt; sembla clar que el PP no es mourà massa de la seva situació actual (dos diputats amunt o avall).


2 - Probabilitats (60% de que passi) : és probable que la suma de diputats de les formacions que han donat suport a l'actual govern no sumin majoria; és probable que Ciutadans no tregui cap diputat i perdi la representació parlamentària; és probable que CiU no obtingui majoria absoluta.


3 - Possibilitats (30% de que passi): és possible que Reagrupament ó Solidaritat Catalana obtinguin representació parlamentària (si anessin junts seria probable), encara que serà una representació minsa.


Davant aquest panorama es poden forma diferents tipus de govern :


1 - CiU sola amb minoria (probable)

2 - CiU + PSC amb majoria (possible)

3 - CiU + PP amb majoria (possible)

4 - CiU + ERC amb majoria (possible)

5 - PSC + ERC + IC amb majoria (poc probable)


Aquesta és la visió a mitjans de setembre, segur que a mesura que s'acostin les eleccions les percepcions variaran ...


Espero els vostres comentaris!!!

dijous, 26 d’agost de 2010

Se sabrà tot : una novel·la entretinguda i amb sorpreses



Una bona novel·la que he llegit en les vacances d'estiu ha estat "Se sabrà tot" de Xavier Bosch (Premi Sant Jordi 2009), una lectura entretinguda, amb uns personatges molt ben aconseguits, tot i que no he estat capaç de trobar-hi cap retirada amb personatges reals, tal com algú havia apuntat.



Explica la història del director d'un diari català que rep moltes pressions per no publicar segons quin tipus de notícies, sobretot alguna relacionada amb els islamistes integristes que existeixen a Barcelona.



A partir d'aquí comença una trama on cada personatge té moltes coses a amagar, però, com diu el títol, al final tot se sap ... generant unes conseqüències que els acaben esquitxant d'una manera o altra.



Es nota que en Bosch sap de què escriu (havia estat director de l'Avui en període curt de temps), i darrera els diàlegs hi trobem una ironia i, en alguns casos, humor negre que permeten que algunes trames tràgiques siguin més fàcils d'empassar.



Des d'un punt de vista anecdòtic em quedo en una frase del llibre on diu "les persones es casen per manca de seny, es divorcien per manca de paciència i es tornen a casar per manca de memòria", la qual vaig trobar genial com a frase lapidària.



Us la recomano, la llegireu en un plis-plas.

dimecres, 30 de juny de 2010

La sentència : un pas més cap a la independència


El Tribunal Constitucional espanyol ha dictat una sentència en la qual esclafa les línies de flotació d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya que ja havia estat retallat i que contenia els mínims-mínims d'autogovern necessaris (amb els quals jo no hi estava d'acord, però els acceptava perquè el poble català els havia aprovat en referèndum).


Després d'això cal que el poble català parli clarament davant un Estat en el que un dels seus alts tribunals no accepta el que els ciutadans i ciutadanes han aprovat per majoria.


L'Estat Autonòmic fruit dels pactes de l'any 78 ha arribat a la fi, els partidaris catalans d'un Estat Federal no troben federalistes a l'altra banda, per tant, només queda el camí cap a la independència, un camí que no serà fàcil i ràpid, sinó que caldrà processos intermitjos i, de ben segur, consens entre els ciutadans i ciutadanes.


Aquesta sentència és una prova més, als molts que encara no n'estaven convençuts, que no es pot formar part d'una comunitat (en aquest cas Espanya) que no et vol tal com tu et manifestes. Us imagineu ser d'una colla d'amics i amigues que no acceptessin que fossis d'un determinat equip de futbol, que vestissis d'una manera determinada o que practiquessis un esport determinat? Oi que no? Què faríeu? Canviaríeu de colla d'amics i amigues!! Doncs aquí està la solució, canviar d'Estat.


Cada cop falta menys ...


dijous, 20 de maig de 2010

L'independentisme pragmàtic


En el darrer any un diari escrit a Barcelona poc amant de canvis en el "status quo" ha anat realitzant enquestes sobre l'evolució de l'independentisme a Catalunya.




Durant aquest període (2009-2010) la diferència entre els que estan en contra i a favor de la independència de Catalunya ha passat d'11 punts percentuals (46% contra 35%) a només 4 (41% contra 37%). Si la tendència continua d'aquí a un any hi haurà un empat tècnic.




Des del meu punt de vista això no és més que el triomf de l'independentisme pragmàtic, és a dir, el que hi veu un valor pràctic a ser independents a més del valor sentimental que pugui tenir per alguns (els quals, en la societat actual, dubto que superin el 25% de la ciutadania catalana).




Per tant, no ens hem de sorprendre que les dades estadístiques ens expliquin que hi ha molta gent que té com a llengua habitual el castellà que és independentista, així com aquells que se senten tan catalans com espanyols, però que veuen que per sentir-se catalans cal ser independent.




Tant preocupa la situació a aquest diari, que l'endemà de les dades ha fet una editorial que deixa entreveure (i avisa) que, o Espanya fa un gest molt generós (i no el farà), o hi haurà un canvi de paradigma en la relació Catalunya-Espanya.




És molt difícil canviar les tendències i crec que aquesta és imparable.

dimecres, 14 d’abril de 2010

Els jugadors de whist : nostàlgia i records


Els jugadors de whist és l'última novel·la de l'empordanès Vicenç Pagès on el personatge d'en Jordi, una persona que acaba d'estrenar la maduresa de la quarentena, recorda episodis que varen passar a Figueres durant la transició dels anys 70 del segle XX.


Aquests records, amb final tràgic, li serveixen per adonar-se que potser la vida no li ha donat el que ell esperava quan era jove, i a mesura que el text avança no està massa convençut de poder-hi fer res.


Finalment apareix una persona jove que el capfica fins a la paranoia i per la qual és capaç de fer qualsevol cosa, però el destí és difícil de canviar i el temps no es pot endarrerir.


Una bona novel·la amb moviments continuats entre passat i present, però fàcils de seguir, que posen accent en la part més amarga del pas del temps en la vida d'una persona. Moltes picades d'ullet a la generació que va néixer als 60, com l'autor, la qual no és sempre entesa ni pels més vells ni, sobretot, pels més joves.


Val la pena llegir-la sempre que no t'envaeixi la nostàlgia de temps passats ...


dimecres, 3 de març de 2010

La Teresa i en Joan : premis 3 de març


Una de les millors notícies del mes de febrer va ser la concessió per part de l'Ajuntament de Salt del premi 3 de març a la Teresa Moré i a en Joan Canals, dos bons amics a qui coneixo des de la meva infantesa i amb qui he compartit moltes experiències vitals.


La Teresa és una persona afable i carinyosa, amb un to tendre que, fins i tot quan alguna vegada m'ha renyat, no et permet enfadar-te amb ella. Sempre ha estat al peu del canó en causes solidàries, amb associacions benèfiques, però també ha estat una enamorada del teatre, una vertadera passió.


En Joan té un caràcter diferent, de vegades algun gest altiu li pot haver generat més d'una discussió o picabaralla, però la seva fermesa en defensar allò que creu just l'honora en la seva dilatada trajectòria, des de quan en èpoques del franquisme organitzava classes de català per als saltencs i saltenques, fins més endavant quan esdevingué polític professional. En aquesta etapa vaig tenir el goig de compartir amb ell el govern municipal 1999-2003, entre desavinences i coincidències, de vegades defensades amb passió (un dia, amb més calma, explicaré l'anècdota d'un bolígraf que va passar fregant el seu cap en una Junta de Govern). També ha estat un apassionat del teatre, m'hi va iniciar com a pastoret en un llunyà 1979, i m'hi va reenganxar l'any 2000 fent-me fer d'independentista en "una de romans".


De casa seva, al costat de Can Pixera, hi recordo, d'infant, els partits de futbol tot esperant l'autobús que ens portaria a La Salle, d'adolescent, algun 2x2 en una cistella de bàsquet (en Joan va ser un dels fundadors del Club Bàsquet Salt i ambdós n'hem estat presidents) i, en la joventut, alguna xefla amb els meus amics i amigues.


Però en Joan i la Teresa, a part dels mèrits fets en la societat civil saltenca (impossibles d'enumerar en aquest espai) pels quals se'ls dóna aquest premi, tenen el mèrit d'haver educat d'una manera íntegra els seus fills i filles, l'Anna, en Xevi i la Núria, a qui han forjat com a ciutadans i ciutadanes en una societat cada cop més complexa. En dono fè perquè els he tractat a tots tres (amb en Xevi més que tractat, l'he viscut) i sé el pòsit que els seus pares han deixat en ells.


Teresa i Joan, per molts anys ho pugueu celebrar!!!!

dilluns, 22 de febrer de 2010

Tres dies amb la família : radiografia de la hipocresia


Aquest passat cap de setmana vaig anar a veure la pel·lícula catalana "Tres dies amb la família" de la directora Mar Coll, que ha obtingut diversos premis últimament (més d'un Gaudí i algun Goya).


Em va semblar un bon retrat de la hipocresia humana on gent que no es pot suportar encara una situació puntual, la mort del patriarca de la família. La pel·lícula va mostrant els diferents perfils dels personatges, la majoria grisos, sense il·lusions, que aborden les situacions com un pas més d'una quotidianitat que no els porta enlloc.


Només a partir de la generació d'algunes tensions es van descobrint algunes veritats que no fan sinó confirmar que els membres de la família són uns autèntics desconeguts entre ells, plens de tòpics que els serveixen per anar tirant.


Encara que els crítics han alabat el treball de la Nausicaa Bonnín (premi Gaudí a la millor actriu) , que interpreta una de les nétes del patriarca mort i que és el fil conductor que mostra les hipocresies de la família, també em sembla just destacar els treballs de l'Eduard Fernández, en la pell d'un personatge gris que expressa tot el desencís de la família (magnífic en els gestos mecànics d'ordenar els diaris cada matí, com si fós un autòmata), i de Ramon Fontserè en el paper de germà gran que es pensa que ho controla tot però que és patètic en ell mateix.


Per tant, una pel·lícula molt recomanable, amb un metratge curt però suficient, que s'absorbeix sense que te'n donis compte, i que demostra que sense grans pressupostos es poden fer pel·lícules bones.

diumenge, 31 de gener de 2010

Vint-i-cinc anys i un dia : un bon llibre d'aventures


Com em va posar l'autor en la seva amable dedicatòria, "Vint-i-cinc anys i un dia" és un llibre de Carles (Carlus) Monguilod ple d'aventures judicials que em vaig empassar en un tres i no res les passades vacances de Nadal


Hi apareixen persones entranyables que jo he conegut i que ara ja no hi són, com el seu pare o en Tià Salellas, així com un munt d'anècdotes ben explicades i amb bon sentit narratiu.


Reflexions filosòfiques com la de si el delinqüent neix o es fa, el porten cap a anàlisis sociològiques amb un fi sentit de la ironia, d'aquelles que et fan pensar.


També són molt divertits els noms falsos que posa a gent a qui tothom pot relacionar amb algú real com una família molt coneguda en un barri de Girona, als quals utilitza dues vegades en el llibre, una (la que li interessa) amb un nom fals i l'altra (amb menys trascendència) amb el nom real i, murri, explica la semblança entre ambdues.


Una altra curiositat és que coincidim en algun dels seus llibres interessants, com per exemple, "Bellíssimes Persones" de l'Andreu Martín, tot i que veig que ell en va llegir la versió castellana.


Realment no és un llibre d'anècdotes, sinó una narració ben lligada on les anècdotes només serveixen per agafar el fil i desenvolupar cadascun dels capítols que t'atrapen d'una forma seductora.




dilluns, 18 de gener de 2010

Productivitat


De tantes vegades d'haver-ho sentit, possiblement ja no ens fa ni fred ni calor saber que Catalunya és una de les nacions o zones menys productives d'Europa. La productivitat, en sentit econòmic és la proporció d'outputs (productes o serveis) que s'aconsegueixen amb determinats inputs (recursos com materials, mà d'obra, maquinària,...).


Una de les raons d'estar a la cua d'Europa és aquesta dèria que tenim tots plegats en potenciar els inputs (quantes hores treballo, quanta dedicació que tinc,...) en lloc de donar més importància als outputs (quins resultats he obtingut).


Alguns diuen que és per el caràcter mediterrani, altres perquè l'estructura empresarial tipus és molt petita, però és clar que amb els numeros que tenim no podem ser competitius, a nivell econòmic, de cap de les maneres.


Per cert, dec formar part d'aquesta societat poc productiva perquè l'any 2008, en aquest bloc, en 10 mesos (input de temps) vaig penjar 20 apunts (output de producció) i, en canvi, l'any 2009, en 12 mesos només n'he realitzat 19. He passat d'una productivitat de 2 a una de 1,6. Caldrà millorar els resultats ...

dimarts, 5 de gener de 2010

Petit resum del 2009

Un cop hem menjat els raïms, (no abans com fan alguns perquè poden haver-hi sorpreses d'última hora) val la pena fer una mirada enrere sobre els que ens ha portat aquest any 2009 que ja ens ha deixat i, per fer-ho, què millor que mirar els apunts fets en aquest bloc.

A nivell polític, des d'un punt de vista nacional és clar que la convocatòria de referèndums per a la independència de Catalunya han estat una de les qüestions més debatudes i trascendents, així com l'efecte del nou partit Reagrupament encapçalat per Joan Carretero, mentre que a nivell internacional hem acabat l'any amb l'aprovació d'una llei sanitària als EUA que no ens fa cap enveja a Europa.

Des d'un punt de vista cultural, hem pogut intercal·lar espectacles tradicionals com la processó de Verges amb espectacles més "globals" com el concert d'U2 a Barcelona.

En l'àmbit esportiu, ens quedem amb el triomf indiscutible del talent de Pau Gasol als Lakers (amb un anell de campions difícil d'aconseguir) i la polèmica del nomenament de Cruyff com a seleccionador de futbol català (amb debut victoriós davant Argentina).

I l'economia? Moltes coses han passat en un any de crisi, però el debat nacional més important ha estat al voltant de l'impost de successions.

Ja ho veieu, els anys passen i ... continuem lluitant!