Adrià/Josep : El crepuscle d'un geni

Vaig estar a punt d'anar a veure Josep/Adrià Puntí a l'Acústica de Figueres, però al final no vaig poder fer-ho. Em va saber greu perquè en tenia moltes ganes.

Al cap d'un parell de dies llegeixo les crítiques dels mitjans de comunicació on es parla de decepció, vergonya, ... per l'actuació del músic saltenc.

Es veu que no va acabar cap cançó, que tan sovint era dalt de l'escenari com fent broma amb el públic, i que la gent al final en va quedar tipa i, fins i tot, alguns van demanar que els tornessin els diners.

És una llàstima perquè sóc dels que penso que en Puntí és un dels genis musicals d'aquest país (fa anys en Jordi Tardà va dir que era un dels millors), això sí, com la majoria dels genis amb unes rareses que, en el seu cas, l'han portat a conviure sempre al voltant de l'abisme com a ésser humà.

Em quedava l'esperança que un dia tornés el que va liderar Umpah-Pah amb cançons inoblidables com "Bevent Passat" o el que va sorprendre en la seva etapa individual amb cançons impressionants com "Coral·lí". Crec ara que ens haurem de resignar amb el seu crepuscle, esperant que no s'hi faci més mal.

U2 : espectacle vibrant

No han passat ni 24 hores del segon concert dels U2 a Barcelona i encara noto les vibracions en la meva ment. Un espectacle impressionant, en la infraestructura, en la posada en escena, en el so, ...

Van tocar cançons del nou disc, combinades amb pràcticament tots els clàssics, un optimista "Beautiful Day", un compromès "Sunday Bloody Sunday", un espiritual "I still haven't found what I'm looking for", un reivindicatiu "Where the streets have no name", per acabar amb "One" i "With or without you", dues de les meves icones particulars, a les quals m'hi va sobrar un excés de guitarra distorsionada.

El marc era incomparable, la gent estava entregada i, dotze anys després, van tornar a fer-me sentir coses que només la música et pot fer sentir. He dormit poques hores, però al matí no m'ho semblava, quan l'ànima és plena el cos resisteix més.

U2, gràcies i fins aviat !

Raimon, entre intimista i emotiu

Ahir divendres vaig anar a l'Auditori de Girona a escoltar en Raimon. Tot i que és un cantautor que m'agrada, és la primera vegada que el veia en directe.

Va començar intimista, amb cançons iròniques i adaptacions d'autors com Ausiàs March ó Salvador Espriu.

Més endavant, i sobretot en els bisos, em va emocionar amb cançons clàssiques, com per exemple "Al vent", fent vibrar tota la gent, que omplia la sala de gom a gom.

Tot i la seva edat, el vaig trobar en bona forma. Que duri, perquè de gent ferma com ell no anem sobrats.

Gilberto Gil, eclèctic

Dins el programa de Músiques Religioses i del Món, va actuar el dia 8 de juliol, en l'incomparable marc de les escales de la catedral, el músic brasiler Gilberto Gil, que també és ministre de cultura del seu país. Va oferir un concert eclèctic, on s'hi va barrejar jazz, reggae i rock, a més de ritmes propis del país sudamericà. Va portar una banda prou bona i el concert em va agradar, sense entusiasmar-me. Hi vaig veure en Jordi Martinoy que al cap d'uns dies em va comentar que no li havia agradat massa, i ens vam fer ressó de la crítica cruixent del periodista de El Punt, Xevi Planas, sobre el poc coneixement de l'autor sobre on estava tocant.

Després del concert, ens vam parar a prendre una cerveseta a la Rambla, observant que hi havia escombraries pendents de recollir ... En general, però, una bona vetllada que dóna una mica d'aire a les nits d'estiu tan caloroses.