dimarts, 26 d’octubre de 2010

Pa negre : Tragèdia encisadora


La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga, basada en l'obra del mateix títol de l'escriptor Emili Teixidor.

Em va semblar una pel·lícula amb un ritme impactant, que et reté al seient des del primer minut fins a l'últim, amb una agilitat brutal. La història de les diferents tragèdies de la postguerra en una comarca de la Catalunya profunda (entre Osona i l'Anoia) en la qual es pot veure l'evolució dels personatges, però sobretot la del protagonista, un nen que acaba "mamant" de tots els mals hàbits dels adults en aquella situació tan difícil, tot acompanyat d'una recreació fabulosa, principalment dels exteriors.


A nivell d'interpretació, notable la de Nora Navas (premiada al festival de Donosti amb la Conxa de Plata a la millor actriu) i Roger Casamajor, impagable la d'uns secundaris de luxe, Laia Marull (que bé que expressa l'odi), en Sergi López (un feixista català de soca-rel) i l'Eduard Fernández (en un paper molt complex), i espectacular la dels dos nens, Francesc Colomer (que bé que passa de la innocència a la crueldat) i Marina Comas (seductora, natural, amb la marca dels perdedors).

També m'agradaria destacar que els fets passen en una Catalunya on es parla un català tancat i, a part dels nens que són nascuts a Manlleu i Torelló, els protagonistes nascuts a l'àrea metropolitana de Barcelona fan un esforç lloable per adaptar la llengua als personatges (més Laia Marull que Nora Navas). Destaco aquest fet perquè massa vegades hem de sentir personatges gironins, osonencs o berguedans amb accent "xava" quan, de fet, els actors anglesos intenten canviar el seu accent quan interpreten personatges nordamericans.

Molt recomanable!!





dilluns, 18 d’octubre de 2010

Coses que dèiem avui : coses per pensar



Per mi ja ha començat l'esperada Temporada Alta. Aquesta setmana passada vaig anar a veure, al Teatre de Salt, "Coses que dèiem avui" de Neil LaBute amb direcció de Julio Manrique. L'obra explica tres situacions íntimes que fan pensar a l'espectador.


En la primera s'aborden diferents situacions de parella, entre elles la gelosia, una gelosia que es pot fer més exagerada fins i tot si la relació ja ha acabat. Impagables els moments on barregen la conversa en català amb petits monòlegs en anglès, fàcilment entesos, excepte alguns matisos quan parla l'actor Andrew Tarbett que és nordamericà.

En la segona apareix, enmig de la parella, una persona que distorsiona la relació, no perquè sigui "l'altre/a" sinó perquè exerceix una influència maligna en un dels dos, arrossegant-los cap a situacions inverosímils.


En la tercera, sota una situació encantadora en un restaurant modern, es demostra que les relacions perfectes no existeixen, i no només això, sinò que les que poden semblar-ho més és possible que siguin les més podrides.


Per tant, una obra àgil, divertida, amb molt missatge al darrera que vol deixar-nos clar que sinò es fan bé les coses és més fàcil arribar al desencant que a la felicitat.