Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges

dimecres, 3 de març del 2010

La Teresa i en Joan : premis 3 de març


Una de les millors notícies del mes de febrer va ser la concessió per part de l'Ajuntament de Salt del premi 3 de març a la Teresa Moré i a en Joan Canals, dos bons amics a qui coneixo des de la meva infantesa i amb qui he compartit moltes experiències vitals.


La Teresa és una persona afable i carinyosa, amb un to tendre que, fins i tot quan alguna vegada m'ha renyat, no et permet enfadar-te amb ella. Sempre ha estat al peu del canó en causes solidàries, amb associacions benèfiques, però també ha estat una enamorada del teatre, una vertadera passió.


En Joan té un caràcter diferent, de vegades algun gest altiu li pot haver generat més d'una discussió o picabaralla, però la seva fermesa en defensar allò que creu just l'honora en la seva dilatada trajectòria, des de quan en èpoques del franquisme organitzava classes de català per als saltencs i saltenques, fins més endavant quan esdevingué polític professional. En aquesta etapa vaig tenir el goig de compartir amb ell el govern municipal 1999-2003, entre desavinences i coincidències, de vegades defensades amb passió (un dia, amb més calma, explicaré l'anècdota d'un bolígraf que va passar fregant el seu cap en una Junta de Govern). També ha estat un apassionat del teatre, m'hi va iniciar com a pastoret en un llunyà 1979, i m'hi va reenganxar l'any 2000 fent-me fer d'independentista en "una de romans".


De casa seva, al costat de Can Pixera, hi recordo, d'infant, els partits de futbol tot esperant l'autobús que ens portaria a La Salle, d'adolescent, algun 2x2 en una cistella de bàsquet (en Joan va ser un dels fundadors del Club Bàsquet Salt i ambdós n'hem estat presidents) i, en la joventut, alguna xefla amb els meus amics i amigues.


Però en Joan i la Teresa, a part dels mèrits fets en la societat civil saltenca (impossibles d'enumerar en aquest espai) pels quals se'ls dóna aquest premi, tenen el mèrit d'haver educat d'una manera íntegra els seus fills i filles, l'Anna, en Xevi i la Núria, a qui han forjat com a ciutadans i ciutadanes en una societat cada cop més complexa. En dono fè perquè els he tractat a tots tres (amb en Xevi més que tractat, l'he viscut) i sé el pòsit que els seus pares han deixat en ells.


Teresa i Joan, per molts anys ho pugueu celebrar!!!!

dijous, 28 de maig del 2009

L'apel·lació : un bon Grisham


L'apel·lació ("The appeal") és l'últim llibre que he llegit. És d'en John Grisham i posa en evidència les febleses humanes i el preu del poder.


La lluita entre els forts i els dèbils (endevineu qui guanya?) hi és present tota l'estona en una narració molt àgil, que enganxa.


Us el recomano perquè, a més de ser distret, aborda els dubtes que genera la justícia (encara que passa als EUA, a alguns llocs d'Europa no estem per tirar coets) i les desil·lusions que genera, que poden destrossar vides completes.


Només un tastet ... "Estava cansat d'aquell cas, cansat de la pressió, cansat de la ràbia de saber que era un titella d'unes poderoses forces que ell mateix hauria hagut d'identificar abans."

divendres, 10 d’abril del 2009

Verges : tradició i espectacle


El dijous vaig assistir a la Processó de Verges on, per primer any, la direcció estava en les mans de Lluís Llach. Hi havia anat alguna altra vegada fa molts anys, però en aquells pecats de joventut tinc més records de bunyols i moscatell que d'altra cosa.

Em va semblar un espectacle molt ben aconseguit, amb un ambient immillorable als carrers fent que una tradició històrica esdevingui una icona cultural.

Hi eren el conseller Huguet i el conseller Castells (aquest últim company de Llach a la Universitat), així com altres persones conegudes d'arreu del país i, principalment, ciutadans i ciutadanes anònimes que omplien els carrers.

Després de gaudir del ritme impassible de la dansa de la mort (lo temps és breu), només resta desitjar que el trobador empordanès ("estic cagat", li vaig sentir dir poc abans de començar) ens prepari més sorpreses per l'any que ve.