dissabte, 4 de juliol del 2009

U2 : espectacle vibrant


No han passat ni 24 hores del segon concert dels U2 a Barcelona i encara noto les vibracions en la meva ment. Un espectacle impressionant, en la infraestructura, en la posada en escena, en el so, ...


Van tocar cançons del nou disc, combinades amb pràcticament tots els clàssics, un optimista "Beautiful Day", un compromès "Sunday Bloody Sunday", un espiritual "I still haven't found what I'm looking for", un reivindicatiu "Where the streets have no name", per acabar amb "One" i "With or without you", dues de les meves icones particulars, a les quals m'hi va sobrar un excés de guitarra distorsionada.


El marc era incomparable, la gent estava entregada i, dotze anys després, van tornar a fer-me sentir coses que només la música et pot fer sentir. He dormit poques hores, però al matí no m'ho semblava, quan l'ànima és plena el cos resisteix més.


U2, gràcies i fins aviat !

divendres, 19 de juny del 2009

Pau Gasol : el triomf del talent


Fa pocs dies hem pogut veure com en Pau Gasol, el jugador català de Los Angeles Lakers, obtenia el triomf en la NBA, la millor lliga de clubs de bàsquet del món.

I ho feia, no d'una manera testimonial, sinó essent un escuder incansable del incombustible Kobe Bryant que, des del meu punt de vista, és el millor jugador del planeta actualment. Els seus numeros no enganyen, més de dos dígits de promig en punts i rebots el converteixen en un dels pocs europeus que ha guanyat l'anell essent una peça indispensable (crec que això només ho poden dir Toni Kukoc amb els Chicago Bulls de Jordan i Tony Parker amb els San Antonio Spurs de Tim Duncan).


Per tant, un reconeixement al jugador de Sant Boi, perquè ha fet una evolució digna d'esforç i superació, ajudat per un físic extraordinari.


dimecres, 10 de juny del 2009

La funció dels funcionaris a debat


Cada cert temps es posa a debat la raó de l'existència dels cossos de funcionaris en l'administració pública. És veritat que, en èpoques de crisi, la gent creu que en sobrem molts (faig servir primera persona del plural perquè sóc un dels milers que hi ha a Catalunya) i en èpoques de vaques grasses la gent ens tolera ... i prou.




Per començar l'anàlisi, és cert que tots els funcionaris han de passar unes oposicions per demostrar que es mereixen ocupar el lloc d treball en qüestió. Sobre les dificultats d'aquestes proves cal dir que per poder ser objectives, massa sovint, tenen més en compte la intel·ligència formal que l'emocional i, per tant, amb una bona "empollada" n'hi pot haver prou per superar la prova.


Un cop s'obté una plaça fixe, existeix el risc de relaxar-se i reduir l'eficiència. Si això es produeix és molt difícil per a l'administració generar accions "punitives" contra el relaxament.


La major part dels funcionaris no cauen en aquest relaxament i fan la seva feina amb una eficiència semblant durant la seva vida laboral, excepte quan es cansen de veure que tenen els mateixos drets que els "relaxats"...


D'altra banda, els sous dels funcionaris solen ser inferiors als que un professional de la mateixa categoria percep en l'empresa privada. En l'època de vaques grasses ningú ho veia com una injustícia...


I després de les reflexions ... quines solucions es proposen?


Sense ser un expert en el tema, caldria buscar algun mecanisme perquè el funcionari, un cop obtinguda la seva plaça (contracte fix) hagués de reciclar-se i al cap d'un temps (5 - 10 anys?) hagués de tornar a demostrar que no s'ha "relaxat".


Per motivar als que no es relaxen, caldria establir alguns criteris objectius per definir l'eficiència, tenint clar que són difícils, però no impossibles.


En definitiva, aquest és un debat obert, però les administracions no poden amagar més el cap sota l'ala, sinó, algun dia, els funcionaris podem ser considerats uns empestats en la societat (però amb plaça fixe ...)

dijous, 28 de maig del 2009

L'apel·lació : un bon Grisham


L'apel·lació ("The appeal") és l'últim llibre que he llegit. És d'en John Grisham i posa en evidència les febleses humanes i el preu del poder.


La lluita entre els forts i els dèbils (endevineu qui guanya?) hi és present tota l'estona en una narració molt àgil, que enganxa.


Us el recomano perquè, a més de ser distret, aborda els dubtes que genera la justícia (encara que passa als EUA, a alguns llocs d'Europa no estem per tirar coets) i les desil·lusions que genera, que poden destrossar vides completes.


Només un tastet ... "Estava cansat d'aquell cas, cansat de la pressió, cansat de la ràbia de saber que era un titella d'unes poderoses forces que ell mateix hauria hagut d'identificar abans."

divendres, 10 d’abril del 2009

Verges : tradició i espectacle


El dijous vaig assistir a la Processó de Verges on, per primer any, la direcció estava en les mans de Lluís Llach. Hi havia anat alguna altra vegada fa molts anys, però en aquells pecats de joventut tinc més records de bunyols i moscatell que d'altra cosa.

Em va semblar un espectacle molt ben aconseguit, amb un ambient immillorable als carrers fent que una tradició històrica esdevingui una icona cultural.

Hi eren el conseller Huguet i el conseller Castells (aquest últim company de Llach a la Universitat), així com altres persones conegudes d'arreu del país i, principalment, ciutadans i ciutadanes anònimes que omplien els carrers.

Després de gaudir del ritme impassible de la dansa de la mort (lo temps és breu), només resta desitjar que el trobador empordanès ("estic cagat", li vaig sentir dir poc abans de començar) ens prepari més sorpreses per l'any que ve.

dijous, 5 de març del 2009

El asombroso viaje de Pomponio Flato : un llibre entretingut

Per recomanació d'en Jordi Gispert, de la Llibreria 22, he estat llegint "El asombroso viaje de Pomponio Flato" de l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza.


M'ha semblat un llibre entretingut, on es barregen personatges històrics amb personatges de ficció, en els primers anys de l'era cristiana.

Amb l'expressió àcida de Mendoza, es van produint una sèrie d'esdeveniments, que porten a un final curiós i divertit.

Potser no està a l'alçada de "La aventura del tocador de señoras", però posa en solfa una sèrie de qüestions que ja portaven problemes fa dos mil anys, com les relacions sexuals, la corrupció urbanística o els problemes intestinals.

dimecres, 4 de febrer del 2009

Doubt : dubtes i certeses


He anat a veure la pel·licula Doubt (el dubte), una de les que té unes quantes nominacions per als Oscar d'enguany.

A més de tenir un guió força treballat (adaptació d'una obra teatral), les interpretacions dels actors i actrius esdevenen uns dels punts forts de la pel·lícula. El duel interpretatiu entre Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman esdevé sublim unes quantes vegades, ben acompanyats per una Amy Adams que expressa una innocència justa.

Crec que és d'aquelles pel·lícules que et fa pensar, en les quals te n'adones que la veritat no és sempre tan clara com ens agradaria. Un final prou ajustat fa que acabi amb un bon regust.

Aneu-la a veure!