Se sabrà tot : una novel·la entretinguda i amb sorpreses

Una bona novel·la que he llegit en les vacances d'estiu ha estat "Se sabrà tot" de Xavier Bosch (Premi Sant Jordi 2009), una lectura entretinguda, amb uns personatges molt ben aconseguits, tot i que no he estat capaç de trobar-hi cap retirada amb personatges reals, tal com algú havia apuntat.



Explica la història del director d'un diari català que rep moltes pressions per no publicar segons quin tipus de notícies, sobretot alguna relacionada amb els islamistes integristes que existeixen a Barcelona.



A partir d'aquí comença una trama on cada personatge té moltes coses a amagar, però, com diu el títol, al final tot se sap ... generant unes conseqüències que els acaben esquitxant d'una manera o altra.



Es nota que en Bosch sap de què escriu (havia estat director de l'Avui en període curt de temps), i darrera els diàlegs hi trobem una ironia i, en alguns casos, humor negre que permeten que algunes trames tràgiques siguin més fàcils d'empassar.



Des d'un punt de vista anecdòtic em quedo en una frase del llibre on diu "les persones es casen per manca de seny, es divorcien per manca de paciència i es tornen a casar per manca de memòria", la qual vaig trobar genial com a frase lapidària.



Us la recomano, la llegireu en un plis-plas.

La sentència : un pas més cap a la independència

El Tribunal Constitucional espanyol ha dictat una sentència en la qual esclafa les línies de flotació d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya que ja havia estat retallat i que contenia els mínims-mínims d'autogovern necessaris (amb els quals jo no hi estava d'acord, però els acceptava perquè el poble català els havia aprovat en referèndum).

Després d'això cal que el poble català parli clarament davant un Estat en el que un dels seus alts tribunals no accepta el que els ciutadans i ciutadanes han aprovat per majoria.

L'Estat Autonòmic fruit dels pactes de l'any 78 ha arribat a la fi, els partidaris catalans d'un Estat Federal no troben federalistes a l'altra banda, per tant, només queda el camí cap a la independència, un camí que no serà fàcil i ràpid, sinó que caldrà processos intermitjos i, de ben segur, consens entre els ciutadans i ciutadanes.

Aquesta sentència és una prova més, als molts que encara no n'estaven convençuts, que no es pot formar part d'una comunitat (en aquest cas Espanya) que no et vol tal com tu et manifestes. Us imagineu ser d'una colla d'amics i amigues que no acceptessin que fossis d'un determinat equip de futbol, que vestissis d'una manera determinada o que practiquessis un esport determinat? Oi que no? Què faríeu? Canviaríeu de colla d'amics i amigues!! Doncs aquí està la solució, canviar d'Estat.

Cada cop falta menys ...

L'independentisme pragmàtic

En el darrer any un diari escrit a Barcelona poc amant de canvis en el "status quo" ha anat realitzant enquestes sobre l'evolució de l'independentisme a Catalunya.

Durant aquest període (2009-2010) la diferència entre els que estan en contra i a favor de la independència de Catalunya ha passat d'11 punts percentuals (46% contra 35%) a només 4 (41% contra 37%). Si la tendència continua d'aquí a un any hi haurà un empat tècnic.

Des del meu punt de vista això no és més que el triomf de l'independentisme pragmàtic, és a dir, el que hi veu un valor pràctic a ser independents a més del valor sentimental que pugui tenir per alguns (els quals, en la societat actual, dubto que superin el 25% de la ciutadania catalana).

Per tant, no ens hem de sorprendre que les dades estadístiques ens expliquin que hi ha molta gent que té com a llengua habitual el castellà que és independentista, així com aquells que se senten tan catalans com espanyols, però que veuen que per sentir-se catalans cal ser independent.

Tant preocupa la situació a aquest diari, que l'endemà de les dades ha fet una editorial que deixa entreveure (i avisa) que, o Espanya fa un gest molt generós (i no el farà), o hi haurà un canvi de paradigma en la relació Catalunya-Espanya.

És molt difícil canviar les tendències i crec que aquesta és imparable.

Els jugadors de whist : nostàlgia i records

Els jugadors de whist és l'última novel·la de l'empordanès Vicenç Pagès on el personatge d'en Jordi, una persona que acaba d'estrenar la maduresa de la quarentena, recorda episodis que varen passar a Figueres durant la transició dels anys 70 del segle XX.

Aquests records, amb final tràgic, li serveixen per adonar-se que potser la vida no li ha donat el que ell esperava quan era jove, i a mesura que el text avança no està massa convençut de poder-hi fer res.

Finalment apareix una persona jove que el capfica fins a la paranoia i per la qual és capaç de fer qualsevol cosa, però el destí és difícil de canviar i el temps no es pot endarrerir.

Una bona novel·la amb moviments continuats entre passat i present, però fàcils de seguir, que posen accent en la part més amarga del pas del temps en la vida d'una persona. Moltes picades d'ullet a la generació que va néixer als 60, com l'autor, la qual no és sempre entesa ni pels més vells ni, sobretot, pels més joves.

Val la pena llegir-la sempre que no t'envaeixi la nostàlgia de temps passats ...

La Teresa i en Joan : premis 3 de març

Una de les millors notícies del mes de febrer va ser la concessió per part de l'Ajuntament de Salt del premi 3 de març a la Teresa Moré i a en Joan Canals, dos bons amics a qui coneixo des de la meva infantesa i amb qui he compartit moltes experiències vitals.

La Teresa és una persona afable i carinyosa, amb un to tendre que, fins i tot quan alguna vegada m'ha renyat, no et permet enfadar-te amb ella. Sempre ha estat al peu del canó en causes solidàries, amb associacions benèfiques, però també ha estat una enamorada del teatre, una vertadera passió.

En Joan té un caràcter diferent, de vegades algun gest altiu li pot haver generat més d'una discussió o picabaralla, però la seva fermesa en defensar allò que creu just l'honora en la seva dilatada trajectòria, des de quan en èpoques del franquisme organitzava classes de català per als saltencs i saltenques, fins més endavant quan esdevingué polític professional. En aquesta etapa vaig tenir el goig de compartir amb ell el govern municipal 1999-2003, entre desavinences i coincidències, de vegades defensades amb passió (un dia, amb més calma, explicaré l'anècdota d'un bolígraf que va passar fregant el seu cap en una Junta de Govern). També ha estat un apassionat del teatre, m'hi va iniciar com a pastoret en un llunyà 1979, i m'hi va reenganxar l'any 2000 fent-me fer d'independentista en "una de romans".

De casa seva, al costat de Can Pixera, hi recordo, d'infant, els partits de futbol tot esperant l'autobús que ens portaria a La Salle, d'adolescent, algun 2x2 en una cistella de bàsquet (en Joan va ser un dels fundadors del Club Bàsquet Salt i ambdós n'hem estat presidents) i, en la joventut, alguna xefla amb els meus amics i amigues.

Però en Joan i la Teresa, a part dels mèrits fets en la societat civil saltenca (impossibles d'enumerar en aquest espai) pels quals se'ls dóna aquest premi, tenen el mèrit d'haver educat d'una manera íntegra els seus fills i filles, l'Anna, en Xevi i la Núria, a qui han forjat com a ciutadans i ciutadanes en una societat cada cop més complexa. En dono fè perquè els he tractat a tots tres (amb en Xevi més que tractat, l'he viscut) i sé el pòsit que els seus pares han deixat en ells.

Teresa i Joan, per molts anys ho pugueu celebrar!!!!

Tres dies amb la família : radiografia de la hipocresia

Aquest passat cap de setmana vaig anar a veure la pel·lícula catalana "Tres dies amb la família" de la directora Mar Coll, que ha obtingut diversos premis últimament (més d'un Gaudí i algun Goya).

Em va semblar un bon retrat de la hipocresia humana on gent que no es pot suportar encara una situació puntual, la mort del patriarca de la família. La pel·lícula va mostrant els diferents perfils dels personatges, la majoria grisos, sense il·lusions, que aborden les situacions com un pas més d'una quotidianitat que no els porta enlloc.

Només a partir de la generació d'algunes tensions es van descobrint algunes veritats que no fan sinó confirmar que els membres de la família són uns autèntics desconeguts entre ells, plens de tòpics que els serveixen per anar tirant.

Encara que els crítics han alabat el treball de la Nausicaa Bonnín (premi Gaudí a la millor actriu) , que interpreta una de les nétes del patriarca mort i que és el fil conductor que mostra les hipocresies de la família, també em sembla just destacar els treballs de l'Eduard Fernández, en la pell d'un personatge gris que expressa tot el desencís de la família (magnífic en els gestos mecànics d'ordenar els diaris cada matí, com si fós un autòmata), i de Ramon Fontserè en el paper de germà gran que es pensa que ho controla tot però que és patètic en ell mateix.

Per tant, una pel·lícula molt recomanable, amb un metratge curt però suficient, que s'absorbeix sense que te'n donis compte, i que demostra que sense grans pressupostos es poden fer pel·lícules bones.

Vint-i-cinc anys i un dia : un bon llibre d'aventures

Com em va posar l'autor en la seva amable dedicatòria, "Vint-i-cinc anys i un dia" és un llibre de Carles (Carlus) Monguilod ple d'aventures judicials que em vaig empassar en un tres i no res les passades vacances de Nadal

Hi apareixen persones entranyables que jo he conegut i que ara ja no hi són, com el seu pare o en Tià Salellas, així com un munt d'anècdotes ben explicades i amb bon sentit narratiu.

Reflexions filosòfiques com la de si el delinqüent neix o es fa, el porten cap a anàlisis sociològiques amb un fi sentit de la ironia, d'aquelles que et fan pensar.

També són molt divertits els noms falsos que posa a gent a qui tothom pot relacionar amb algú real com una família molt coneguda en un barri de Girona, als quals utilitza dues vegades en el llibre, una (la que li interessa) amb un nom fals i l'altra (amb menys trascendència) amb el nom real i, murri, explica la semblança entre ambdues.

Una altra curiositat és que coincidim en algun dels seus llibres interessants, com per exemple, "Bellíssimes Persones" de l'Andreu Martín, tot i que veig que ell en va llegir la versió castellana.

Realment no és un llibre d'anècdotes, sinó una narració ben lligada on les anècdotes només serveixen per agafar el fil i desenvolupar cadascun dels capítols que t'atrapen d'una forma seductora.