Màrius Torres : poesia feridora

Durant les vacances de Nadal vaig acabar de llegir les Poesies de Màrius Torres, publicades a Pagès editors, amb l'excusa dels 100 anys del naixement del poeta lleidetà.

Ha estat una lectura a voltes feridora perquè part de la seva obra la va escriure al sanatori de Puig d'Olena on va acabar morint víctima d'una llarga malaltia, veient com esclatava la guerra civil i com l'avenç dels feixistes sacsejava tota Europa.

A part de les conegudes Cançons a Mahalta, musicades per Lluís Llach ("Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels ..."), deixeu-me afegir-hi, en les mateixes cançons :

"Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records"

Per cert, Mahalta, el gran amor de Torres, era una gironina de nom Mercè Figueras.

Però si n'hagués de destacar una, desestimada en el seu moment per Torres, i ara recuperada, seria "La rosa, el xiprer i l'oreneta", on l'oreneta després d'escoltar la rosa (vida) i el xiprer (mort) parla dient :

"i que morir no és res per a qui ha sabut viure

de cara a un cel amic, amb el cor lliure."

"i que per l'ample món només prospera i creix

qui s'oblida una mica d'ell mateix"

Una lectura molt recomanable!

El concert econòmic : el desig impossible previ a la independència

Sembla que si en alguna cosa està d'acord la societat catalana és que, per superar l'espoli fiscal que ens fa patir l'Estat espanyol des de fa dècades (per no dir segles), caldria tenir el concert econòmic que bascos i navarresos tenen des de l'època de la transició (i des d'èpoques anteriors per qüestions històriques).

Ara bé, cal tenir clar que des d'un punt de vista econòmic, ja no parlo del polític perquè voldria dir canviar la "Santa" Constitució, és una quimera i més en l'època de vaques magres en les quals ens movem.

El concert voldria dir deixar d'aplicar la "solidaritat" actual amb la resta de comunitats autònomes, una competència fiscal més deslleial (com la que fan ara els bascos, per això tenen tant teixit empresarial), o sigui l'enfonsament econòmic de l'Estat.

Només seria acceptable el concert si esdevingués solidari a través de mecanismes de compensació (recaptant les comunitats autònomes, però redistribuint després a les menys productives) però em sembla que ni bascos ni navarresos estarien "por la labor".

Per tant, encara que la societat catalana estigui a favor del concert econòmic, l'Estat ens el negarà (no per res, només perquè s'estaria suicidant econòmicament), per tant un cop passi això només quedarà una solució econòmicament factible : la independència.

Que consti que tots els raonaments econòmics els he extret d'un article d'un catedràtic d'hisenda pública que és federalista ...

Pa negre : Tragèdia encisadora

La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga, basada en l'obra del mateix títol de l'escriptor Emili Teixidor.

Em va semblar una pel·lícula amb un ritme impactant, que et reté al seient des del primer minut fins a l'últim, amb una agilitat brutal. La història de les diferents tragèdies de la postguerra en una comarca de la Catalunya profunda (entre Osona i l'Anoia) en la qual es pot veure l'evolució dels personatges, però sobretot la del protagonista, un nen que acaba "mamant" de tots els mals hàbits dels adults en aquella situació tan difícil, tot acompanyat d'una recreació fabulosa, principalment dels exteriors.

A nivell d'interpretació, notable la de Nora Navas (premiada al festival de Donosti amb la Conxa de Plata a la millor actriu) i Roger Casamajor, impagable la d'uns secundaris de luxe, Laia Marull (que bé que expressa l'odi), en Sergi López (un feixista català de soca-rel) i l'Eduard Fernández (en un paper molt complex), i espectacular la dels dos nens, Francesc Colomer (que bé que passa de la innocència a la crueldat) i Marina Comas (seductora, natural, amb la marca dels perdedors).

També m'agradaria destacar que els fets passen en una Catalunya on es parla un català tancat i, a part dels nens que són nascuts a Manlleu i Torelló, els protagonistes nascuts a l'àrea metropolitana de Barcelona fan un esforç lloable per adaptar la llengua als personatges (més Laia Marull que Nora Navas). Destaco aquest fet perquè massa vegades hem de sentir personatges gironins, osonencs o berguedans amb accent "xava" quan, de fet, els actors anglesos intenten canviar el seu accent quan interpreten personatges nordamericans.

Molt recomanable!!

Coses que dèiem avui : coses per pensar

Per mi ja ha començat l'esperada Temporada Alta. Aquesta setmana passada vaig anar a veure, al Teatre de Salt, "Coses que dèiem avui" de Neil LaBute amb direcció de Julio Manrique. L'obra explica tres situacions íntimes que fan pensar a l'espectador.

En la primera s'aborden diferents situacions de parella, entre elles la gelosia, una gelosia que es pot fer més exagerada fins i tot si la relació ja ha acabat. Impagables els moments on barregen la conversa en català amb petits monòlegs en anglès, fàcilment entesos, excepte alguns matisos quan parla l'actor Andrew Tarbett que és nordamericà.

En la segona apareix, enmig de la parella, una persona que distorsiona la relació, no perquè sigui "l'altre/a" sinó perquè exerceix una influència maligna en un dels dos, arrossegant-los cap a situacions inverosímils.

En la tercera, sota una situació encantadora en un restaurant modern, es demostra que les relacions perfectes no existeixen, i no només això, sinò que les que poden semblar-ho més és possible que siguin les més podrides.

Per tant, una obra àgil, divertida, amb molt missatge al darrera que vol deixar-nos clar que sinò es fan bé les coses és més fàcil arribar al desencant que a la felicitat.

Ajudes socials i immigració

La senyora Sánchez Camacho, candidata del PP a la presidència de la Generalitat, ha afirmat que sí ella governa "cap immigranrt tindrà més ajudes que un autòcton", suposant que això passa en aquests moments.

En primer lloc cal dir que una bona part d'ajudes socials són competència de les corporacions locals, per tant és difícil que des de la Generalitat pugui governar sobre aspectes dels quals no hi té competència.

En segon lloc li puc assegurar (durant quatre anys a l'ajuntament de Salt aquestes ajudes socials les signava jo mateix) que per donar ajudes socials calen informes tècnics on, per resumir i no entrar en detalls, el que es valora és la situació social de la persona, NO EL SEU ORIGEN, i la capacitat de superar la situació un cop s'acabi l'ajuda. Sense aquest informe tècnic no existeixen ajudes dels serveis socials de primària.

Per tant, hem de pensar que aquesta senyora vol entrar en la demagògia que els de fora s'emporten les ajudes que tocarien als d'aquí. Això és fals! Una altra cosa és que calen més recursos per l'assistència social primària, on hi podria estar-hi d'acord, tot i que des de la Generalitat s'han multiplicat les ajudes de forma exponencial als ens locals en aquests últims anys.

És a dir, potser si que una part important de les ajudes socials se les emporten els immigrants, però no perquè sigui immigrants, sinò perquè són pobres, exclosos socials, desestructurats familiarment, etc. Se suposa que les polítiques socials són per ajudar aquest tipus de ciutadans, no? O és que per a vostè els immigrants no són ciutadans?

No val la demagògia per collir quatre vots del xup-xup de la xenofòbia ...

28 N - Certeses i dubtes

Des de fa pocs dies ja hi ha data per a les eleccions al Parlament de Catalunya que s'havien de fer aquesta tardor; el 28 de novembre, quatre anys justos després de que José Montilla fos nomenat President de la Generalitat de Catalunya.

Davant aquesta convocatòria, i tenint en compte que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país han d'exercir el seu vot sobirà, deixeu-me posar sobre la taula una sèrie de qüestions.

1 - Certeses (90% de que passi): sembla clar que CiU treurà més nombre de diputats que cap altra formació (com ha vingut passant des de 1980); sembla clar que les formacions que han donat suport a l'actual govern baixaran en nombre de diputats en el seu conjunt; sembla clar que el PP no es mourà massa de la seva situació actual (dos diputats amunt o avall).

2 - Probabilitats (60% de que passi) : és probable que la suma de diputats de les formacions que han donat suport a l'actual govern no sumin majoria; és probable que Ciutadans no tregui cap diputat i perdi la representació parlamentària; és probable que CiU no obtingui majoria absoluta.

3 - Possibilitats (30% de que passi): és possible que Reagrupament ó Solidaritat Catalana obtinguin representació parlamentària (si anessin junts seria probable), encara que serà una representació minsa.

Davant aquest panorama es poden forma diferents tipus de govern :

1 - CiU sola amb minoria (probable)

2 - CiU + PSC amb majoria (possible)

3 - CiU + PP amb majoria (possible)

4 - CiU + ERC amb majoria (possible)

5 - PSC + ERC + IC amb majoria (poc probable)

Aquesta és la visió a mitjans de setembre, segur que a mesura que s'acostin les eleccions les percepcions variaran ...

Espero els vostres comentaris!!!

Se sabrà tot : una novel·la entretinguda i amb sorpreses

Una bona novel·la que he llegit en les vacances d'estiu ha estat "Se sabrà tot" de Xavier Bosch (Premi Sant Jordi 2009), una lectura entretinguda, amb uns personatges molt ben aconseguits, tot i que no he estat capaç de trobar-hi cap retirada amb personatges reals, tal com algú havia apuntat.



Explica la història del director d'un diari català que rep moltes pressions per no publicar segons quin tipus de notícies, sobretot alguna relacionada amb els islamistes integristes que existeixen a Barcelona.



A partir d'aquí comença una trama on cada personatge té moltes coses a amagar, però, com diu el títol, al final tot se sap ... generant unes conseqüències que els acaben esquitxant d'una manera o altra.



Es nota que en Bosch sap de què escriu (havia estat director de l'Avui en període curt de temps), i darrera els diàlegs hi trobem una ironia i, en alguns casos, humor negre que permeten que algunes trames tràgiques siguin més fàcils d'empassar.



Des d'un punt de vista anecdòtic em quedo en una frase del llibre on diu "les persones es casen per manca de seny, es divorcien per manca de paciència i es tornen a casar per manca de memòria", la qual vaig trobar genial com a frase lapidària.



Us la recomano, la llegireu en un plis-plas.