La democràcia empenta al nord d'Àfrica

En els últims temps hem vist com uns quants països del nord d'Àfrica, que vivien sotmesos per règims poc democràtics, per no dir tirànics en alguns casos, es revelaven en contra del poder establert i la ciutadania sortia al carrer per demanar una democràcia participativa, és a dir, pluralitat de partits polítics i eleccions lliures.

Alguns, com Egipte, sembla que han començat a perfilar el seu camí, altres, com Líbia, poden acabar pitjor enmig d'una guerra civil, però el que és clar és que tots ells han vist (i les noves tecnologies hi han tingut molt a veure) que els sistemes democràtics són la manera menys dolenta amb la qual la societat actual es pot organitzar , perquè les democràcies europees també en tenen de defectes, començant per la desafecció ...

Sense saber com acabarà tot plegat, esperem que amb majors dosis de llibertat, és cert que caldria reflexionar perquè durant tant de temps els governs democràtics d'Europa i Amèrica han donat suport (per acció o omissió) a aquests dictadors de pa xucat amb oli. Ara els ataquen sense contemplacions, però no fa tant els reien les gràcies. Que la democràcia s'encomani, perquè s'encomanarà la llibertat!

Les terres promeses : prendre decisions sempre costa

Fa poc he llegit el llibre d'en Joan Barril "Les terres promeses". M'ha semblat una obra molt correcta on, mitjançant l'aparició d'un personatge que podia haver existit, crea una història en dos moments del temps en els quals cal afrontar un profund dilema.

A principis del segle XXI, un personatge fosc queda atrapat temporalment, per qüestions meteorològiques, en un petit aeroport d'una illa caribenya, i coneix una dona que li explica una història que va passar allà mateix mig segle abans, quan la revolució cubana estava a punt de triomfar.

Quan tothom veia que Fidel entraria a L'Havana en pocs dies, un grup de persones estaven en aquell mateix aeroport esperant, igualment que ara, un avió que els portés als seus destins.

La construcció d'aquests personatges està força ben aconseguida, tots molt heterogenis i amb valors morals molt diferents.

Un cop explicada aquesta història, el personatge fosc haurà de prendre decisions que, com li va passar fa cinquanta anys a aquella dona, ara seran trascendents per a ell.

Es fa fàcil de llegir i el pas narratiu entre els dos moments de la història és àgil i entenedor.

Salt : petites dosis de culpabilitat

L'altra dia a la manifestació moltes cares conegudes de saltencs que, com jo, ja no viuen a Salt. Diverses raons ens han portat a molts saltencs i saltenques de la meva generació a fer el nostre niu en pobles o ciutats de l'àrea urbana.

I per això l'altre dia em vaig sentir un xic culpable de tot plegat... Si tota la classe mitjana de Salt s'hagués quedat al poble, potser hi hauria més equilibris entre la població, les escoles serien més diverses sense estar "ghettitzades", els barris destil·larien menys pobresa i el foc latent que hi ha només serien brases.

Em va semblar veure gent que, d'una manera o altra, han triomfat professionalment, però que ja no viuen a Salt. Els Terribas, Sunyer, Batlle, Vàzquez, Puntí, Pons, Boix ... han excel·lit exportant el seu coneixement cap a altres poblacions. Un dia em vaig entretenir a comptar els amics, coneguts i saludats de la meva generació (posem-hi que nascuts entre el 1962 i el 1973), molts dels quals tenim fills en edat escolar i, de més d'un centenar, només una desena curta viuen a Salt. Per això he començat posant-me a mi com a mal exemple ...

Però no n'hi ha prou fent "mea culpa", cal que la societat, en general, reaccioni davant una situació tan difícil i, un cop assenyalada una de les principals mancances (la manca de classe mitjana, que és la que cohesiona socialment), apunto alguna solució que, encara més culpable, durant 8 anys de 1r. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament no vaig saber portar a terme.

1) Implicació de l'àrea urbana de Girona (Girona, Vilablareix, Bescanó, ...) en solucionar els reptes del seu municipi veí.

2) Posar les bases per aconseguir equipaments educatius que no siguin "ghettos", amb la utilització, si cal, d'autocars que equilibrin les persones amb necessitats educatives especials (fixeu-vos bé que no poso immigrants!) en altres escoles de municipis propers.

3) Fer una actuació urbanística valenta i consensuada al sector centre. Crec que els que vam aprovar el POUM a principis d'aquest segle (jo n'era el ponent, no me'n sento orgullós, vam ser covards tots plegats) havíem d'haver estat més agoserats amb l'esponjament. Això té costos (polítics també) però és estratègic per al poble.

4) Incorporar les persones immigrades a les entitats de "tota la vida" mitjançant actitud proactives. No és suficient dir "no es volen integrar", de vegades cal fer pedagogia i no acomodar-se a que s'apuntin a les activitats més nostrades la gent de sempre.

5) Deixar clar al Govern del país que Salt necessita solucions especials perquè és especial que un dels municipis més pobres (en renda per càpita) de Catalunya estigui ubicat en una de les comarques (el Gironès) més riques de la nació.

Enorgullit per la manifestació, però amb un punt de tristesa ...

Màrius Torres : poesia feridora

Durant les vacances de Nadal vaig acabar de llegir les Poesies de Màrius Torres, publicades a Pagès editors, amb l'excusa dels 100 anys del naixement del poeta lleidetà.

Ha estat una lectura a voltes feridora perquè part de la seva obra la va escriure al sanatori de Puig d'Olena on va acabar morint víctima d'una llarga malaltia, veient com esclatava la guerra civil i com l'avenç dels feixistes sacsejava tota Europa.

A part de les conegudes Cançons a Mahalta, musicades per Lluís Llach ("Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels ..."), deixeu-me afegir-hi, en les mateixes cançons :

"Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records"

Per cert, Mahalta, el gran amor de Torres, era una gironina de nom Mercè Figueras.

Però si n'hagués de destacar una, desestimada en el seu moment per Torres, i ara recuperada, seria "La rosa, el xiprer i l'oreneta", on l'oreneta després d'escoltar la rosa (vida) i el xiprer (mort) parla dient :

"i que morir no és res per a qui ha sabut viure

de cara a un cel amic, amb el cor lliure."

"i que per l'ample món només prospera i creix

qui s'oblida una mica d'ell mateix"

Una lectura molt recomanable!

El concert econòmic : el desig impossible previ a la independència

Sembla que si en alguna cosa està d'acord la societat catalana és que, per superar l'espoli fiscal que ens fa patir l'Estat espanyol des de fa dècades (per no dir segles), caldria tenir el concert econòmic que bascos i navarresos tenen des de l'època de la transició (i des d'èpoques anteriors per qüestions històriques).

Ara bé, cal tenir clar que des d'un punt de vista econòmic, ja no parlo del polític perquè voldria dir canviar la "Santa" Constitució, és una quimera i més en l'època de vaques magres en les quals ens movem.

El concert voldria dir deixar d'aplicar la "solidaritat" actual amb la resta de comunitats autònomes, una competència fiscal més deslleial (com la que fan ara els bascos, per això tenen tant teixit empresarial), o sigui l'enfonsament econòmic de l'Estat.

Només seria acceptable el concert si esdevingués solidari a través de mecanismes de compensació (recaptant les comunitats autònomes, però redistribuint després a les menys productives) però em sembla que ni bascos ni navarresos estarien "por la labor".

Per tant, encara que la societat catalana estigui a favor del concert econòmic, l'Estat ens el negarà (no per res, només perquè s'estaria suicidant econòmicament), per tant un cop passi això només quedarà una solució econòmicament factible : la independència.

Que consti que tots els raonaments econòmics els he extret d'un article d'un catedràtic d'hisenda pública que és federalista ...

Pa negre : Tragèdia encisadora

La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga, basada en l'obra del mateix títol de l'escriptor Emili Teixidor.

Em va semblar una pel·lícula amb un ritme impactant, que et reté al seient des del primer minut fins a l'últim, amb una agilitat brutal. La història de les diferents tragèdies de la postguerra en una comarca de la Catalunya profunda (entre Osona i l'Anoia) en la qual es pot veure l'evolució dels personatges, però sobretot la del protagonista, un nen que acaba "mamant" de tots els mals hàbits dels adults en aquella situació tan difícil, tot acompanyat d'una recreació fabulosa, principalment dels exteriors.

A nivell d'interpretació, notable la de Nora Navas (premiada al festival de Donosti amb la Conxa de Plata a la millor actriu) i Roger Casamajor, impagable la d'uns secundaris de luxe, Laia Marull (que bé que expressa l'odi), en Sergi López (un feixista català de soca-rel) i l'Eduard Fernández (en un paper molt complex), i espectacular la dels dos nens, Francesc Colomer (que bé que passa de la innocència a la crueldat) i Marina Comas (seductora, natural, amb la marca dels perdedors).

També m'agradaria destacar que els fets passen en una Catalunya on es parla un català tancat i, a part dels nens que són nascuts a Manlleu i Torelló, els protagonistes nascuts a l'àrea metropolitana de Barcelona fan un esforç lloable per adaptar la llengua als personatges (més Laia Marull que Nora Navas). Destaco aquest fet perquè massa vegades hem de sentir personatges gironins, osonencs o berguedans amb accent "xava" quan, de fet, els actors anglesos intenten canviar el seu accent quan interpreten personatges nordamericans.

Molt recomanable!!

Coses que dèiem avui : coses per pensar

Per mi ja ha començat l'esperada Temporada Alta. Aquesta setmana passada vaig anar a veure, al Teatre de Salt, "Coses que dèiem avui" de Neil LaBute amb direcció de Julio Manrique. L'obra explica tres situacions íntimes que fan pensar a l'espectador.

En la primera s'aborden diferents situacions de parella, entre elles la gelosia, una gelosia que es pot fer més exagerada fins i tot si la relació ja ha acabat. Impagables els moments on barregen la conversa en català amb petits monòlegs en anglès, fàcilment entesos, excepte alguns matisos quan parla l'actor Andrew Tarbett que és nordamericà.

En la segona apareix, enmig de la parella, una persona que distorsiona la relació, no perquè sigui "l'altre/a" sinó perquè exerceix una influència maligna en un dels dos, arrossegant-los cap a situacions inverosímils.

En la tercera, sota una situació encantadora en un restaurant modern, es demostra que les relacions perfectes no existeixen, i no només això, sinò que les que poden semblar-ho més és possible que siguin les més podrides.

Per tant, una obra àgil, divertida, amb molt missatge al darrera que vol deixar-nos clar que sinò es fan bé les coses és més fàcil arribar al desencant que a la felicitat.