Desplegament dels Mossos d'Esquadra : punt final?

Fa pocs dies s'ha celebrat el total desplegament dels Mossos d'Esquadra per tot el territori de Catalunya. És, sense cap mena de dubte, una bona notícia, la constatació de tenir desplegada una policia nacional, democràtica i moderna, allunyada d'alguns estereotips carrinclons de les policies espanyoles.

Cal atribuir el mèrit als diferents governs que han lluitat per aconseguir-ho, però és cert que va ser una de les apostes estratègiques dels governs de Jordi Pujol, i amb el temps serà una de les seves millors herències.

Però també genera una sèrie de dubtes, com per exemple, la menor exigència de selecció per la gran quantitat necessitada en els últims anys, la disminució de la utilització de la llengua catalana entre els seus agents, alguns abusos d'autoritat, ... que ens fa pensar que no hem d'estar cofois creient que hem arribat a un punt final, sinò que és un punt i seguit que ens ha de permetre enfortir-nos com a nació.

Posaré una anècdota, en un dels aspectes mencionats, que vaig viure l'altre dia, i que em va fer reflexionar. Dos mossos havien parat una furgoneta d'un immigrant a Salt. Jo feia cua amb el cotxe, amb la finestra baixada, i vaig sentir part de la conversa. Els policies es dirigien a l'immigrant en castellà!! No havíem dit que era important que en l'acollida i la integració els serveis públics utilitzessin el català com a llengua de referència? Si un servei públic que expressa autoritat no ho demostra, com poden entendre els immigrants que és la llengua pròpia del país?

El que deia abans, encara queda camí per córrer. Vetllem cada dia per tenir una policia nacional, els Mossos, més compromesa amb el país.

ABSOLTS!! (de causa injusta)

Avui han estat absolts per l'Audiència Nacional espanyola els 16 joves que van cremar fotos del rei, en solidaritat amb uns altres que ja van ser jutjats.

És ridícul que en un estat democràtic s'hagi de jutjar algú per aquests fets. El rei, que regna però no governa, té un"status" especial que en una república de ben segur no tindria el seu president.

És cert que jo no protestaria de la manera que ho van fer ells, però la llibertat d'expressió ha de permetre un marge més gran del que el fiscal volia fer-nos creure.

En tot cas, com que aquesta vegada, entre els imputats, hi tenia coneguts com en Lluc, en Musta o en Pere, l'alegria és doble. A veure si l'estat espanyol deixa de tenir actituds patètiques que, això si, augmenten el sentiment independentista entre el poble català.

També un record especial per l'advocat que els ha defensat, en Benet Salellas, ajudat des d'algun lloc secret pel seu pare, el recentment traspassat Tià Salellas, que ha demostrat fermesa a l'hora de protegir els drets d'uns ciutadans lliures.

Comentari a part mereix l'actuació del jutge, amb la mofa als encausats per utilitzar la llengua catalana, dret que tenen, és clar. Es pot veure, per tant, que aquesta justícia no porta la bena als ulls, tot i que avui s'ha hagut de rendir a l'evidència.

Sunyer, Premi Nacional de Cultura

No és massa habitual que un saltenc sigui premiat amb un Premi Nacional de Cultura, però aquest passat dissabte es va fer la gala de l'any 2008, i aquest honor, en l'apartat de teatre va recaure en Salvador Sunyer i Bover, ideòleg de Bitó Produccions i de Temporada Alta. Un premi que, entre d'altres, han aconseguit "monstres" de l'escena com Mario Gas, Lluís Homar o Josep Maria Pou.

En Sunyer té un llarg recorregut en l'àmbit cultural i, especialment, teatral. És una persona inquieta, força àcrata, de vegades sembla que parla amb una ironia desmenjada, però al final sempre veus que hi toca, i molt.

Des de fa poc temps també dirigeix el Centre d'Arts Escèniques El Canal, amb seu a la Coma Cros, que ha de ser un motor del teatre de les comarques gironines, amb sinèrgies internacionals.

Salvador, felicitats i endavant!

Educació mixta o educació segregada

Aquests últims dies ha tornat a generar debat un tema recurrent. Si les escoles concertades que segreguen els nois de les noies han de poder seguir optant al concert, és a dir, a rebre diners públics de l'administració.

En aquest sentit, tenint clar que és discutible si dóna més bons resultats acadèmics segregar o agrupar, em sembla que les escoles que volen rebre diners públics han de seguir les regles de joc de la societat actual.

Una d'aquestes regles és que ha d'existir la igualtat entre homes i dones, per tant, entre nois i nois, i que aquesta s'ha de començar a treballar des de la infantesa. No acceptar això és anar contra una pila de reglamentacions que han estat avalades pel nostre Parlament, és a dir, pels representants dels ciutadans.

Per tant, si algú vol segregar els nois i les noies en les escoles, que sigui amb els diners privats, no amb els diners públics.

També voldria escapar de la demagògia de què passaria si tots aquests centres, una desena en tot Catalunya, deixessin de ser concertats de cop i volta. És cert que el Departament d'Educació tindria un problema logístic per recol·locar els alumnes que volguessin continuar en una altra escola finançada amb diner públic, però no, com s'ha sentit a dir, que molts nois i noies sense capacitat econòmica no podrien escollir un tipus d'educació determinada. Això és fals, perquè l'educació dels ciutadans la garanteix l'escola pública; si algú vol una formació religiosa determinada que la pagui.

D'altra banda, crec que falta una mica més de valentia per part del Govern per defensar aquests postulats. No n'hi ha prou en dir que no s'hi pot fer res per raons jurídiques, perquè si és així haurem de buscar quin jurista va permetre aquests concerts.

Raimon, entre intimista i emotiu

Ahir divendres vaig anar a l'Auditori de Girona a escoltar en Raimon. Tot i que és un cantautor que m'agrada, és la primera vegada que el veia en directe.

Va començar intimista, amb cançons iròniques i adaptacions d'autors com Ausiàs March ó Salvador Espriu.

Més endavant, i sobretot en els bisos, em va emocionar amb cançons clàssiques, com per exemple "Al vent", fent vibrar tota la gent, que omplia la sala de gom a gom.

Tot i la seva edat, el vaig trobar en bona forma. Que duri, perquè de gent ferma com ell no anem sobrats.

El camí cap a la independència avança

Fa uns dies va sortir un estudi on deia que un 35% dels catalans estarien a favor de la independència i un 45% en contra.

Deixeu-me ser optimista. Trobo que en els últims vint anys, que deu ser el temps en què tinc conciència de militar en l'independentisme actiu, s'ha avançat molt.

Abans, els independentistes érem una gent una mica rara, que fora dels nostres cercles, érem tolerats, però el centre sociològic ens veia com uns somia-truites. Quanta gent apostava per la independència llavors, un 15%? En canvi, ara, en reunions ó trobades de diferents àmbits, amb col·lectius diversos, tant des del punt de vista cultural, social o econòmic, l'independentisme és vist com una opció que té un suport de la ciutadania, i així ho reconeixen.

Quan tindrem la majoria sociològica? Després del fracàs de l'autonomisme i del federalisme, potser no caldrà esperar massa temps. En tot cas, continuarem en la lluita!

Josep Irla, un President en uns moments difícils

Avui, 11 de setembre, he assistit a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que li feia el Govern de la Generalitat a Girona, davant la seva tomba a Sant Feliu de Guíxols. Precisament, en els propers dies es compliran 50 anys de la seva mort.

Irla no és dels presidents més coneguts de la història contemporània catalana, però li va tocar realitzar aquesta feina tan important poc després que Companys fos afuselllat, i en una situació d'exili.

És per això que avui cal donar un missatge d'esperança a la nació catalana, perquè si en aquells moments tan difícils, gent com Josep Irla, i tants d'altres, van saber superar els mals tràngols, i trametre el testimoni als que van venir darrera, ara, que la situació no es tan dramàtica, difícil sí, però menys dramàtica, hem de sortir-nos-en per força. Nomes cal posar-hi el coratge d'aquella gent, que va lluitar estant lluny de la seva terra.

Visca Catalunya lliure!