El camí cap a la independència avança

Fa uns dies va sortir un estudi on deia que un 35% dels catalans estarien a favor de la independència i un 45% en contra.

Deixeu-me ser optimista. Trobo que en els últims vint anys, que deu ser el temps en què tinc conciència de militar en l'independentisme actiu, s'ha avançat molt.

Abans, els independentistes érem una gent una mica rara, que fora dels nostres cercles, érem tolerats, però el centre sociològic ens veia com uns somia-truites. Quanta gent apostava per la independència llavors, un 15%? En canvi, ara, en reunions ó trobades de diferents àmbits, amb col·lectius diversos, tant des del punt de vista cultural, social o econòmic, l'independentisme és vist com una opció que té un suport de la ciutadania, i així ho reconeixen.

Quan tindrem la majoria sociològica? Després del fracàs de l'autonomisme i del federalisme, potser no caldrà esperar massa temps. En tot cas, continuarem en la lluita!

Josep Irla, un President en uns moments difícils

Avui, 11 de setembre, he assistit a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que li feia el Govern de la Generalitat a Girona, davant la seva tomba a Sant Feliu de Guíxols. Precisament, en els propers dies es compliran 50 anys de la seva mort.

Irla no és dels presidents més coneguts de la història contemporània catalana, però li va tocar realitzar aquesta feina tan important poc després que Companys fos afuselllat, i en una situació d'exili.

És per això que avui cal donar un missatge d'esperança a la nació catalana, perquè si en aquells moments tan difícils, gent com Josep Irla, i tants d'altres, van saber superar els mals tràngols, i trametre el testimoni als que van venir darrera, ara, que la situació no es tan dramàtica, difícil sí, però menys dramàtica, hem de sortir-nos-en per força. Nomes cal posar-hi el coratge d'aquella gent, que va lluitar estant lluny de la seva terra.

Visca Catalunya lliure!

Quina gran final olímpica

Feia temps que no gaudia d'un espectacle de bàsquet tan bo com el de la final olímpica de fa pocs dies entre els Estats Units (ple d'All Stars) i Espanya.

Va ser una demostració d'eficàcia i espectacle a parts semblants per part dels jugadors d'ambdós combinats, que em van fer vibrar.

Curiosament, el dia abans havia vist la final de l'any 1984 entre els mateixos combinats, i es pot apreciar com s'ha acostat, en dues dècades, el bàsquet europeu al nordamericà. Alguns dels meus ídols de llavors (Margall, Corbalán, ...) semblava que anessin tres velocitats per sota d'uns americans molt bons (Jordan, Ewing, Mullin ...) però universitaris barbamecs!!

Tot això demostra que cada vegada aquest esport està més igualat i que els Estats Units, tot i que van al davant, ja senten l'alè del bàsquet d'altres contrades, mireu sinò quants no nordamericans juguen actualment a la NBA.

Agrupació ESTIL : teatre per a les nits d'estiu

El proper dijous 24 de juliol, en plena Festa Major, el grup de teatre saltenc Agrupació ESTIL, estrenarà l'obra Volpone de Ben Jonson, al Teatre de Salt.

Me n'orgulleixo de formar-ne part d'una forma molt modesta des de fa uns quants anys, per matar el cuc de la interpretació que porto a dins, des de que feia Els Pastorets amb la Parròquia de Sant Jaume, a primers dels 80 del segle passat.

Molta merda per a l'Agrupació i que la gent s'ho passi molt bé!!

Gilberto Gil, eclèctic

Dins el programa de Músiques Religioses i del Món, va actuar el dia 8 de juliol, en l'incomparable marc de les escales de la catedral, el músic brasiler Gilberto Gil, que també és ministre de cultura del seu país. Va oferir un concert eclèctic, on s'hi va barrejar jazz, reggae i rock, a més de ritmes propis del país sudamericà. Va portar una banda prou bona i el concert em va agradar, sense entusiasmar-me. Hi vaig veure en Jordi Martinoy que al cap d'uns dies em va comentar que no li havia agradat massa, i ens vam fer ressó de la crítica cruixent del periodista de El Punt, Xevi Planas, sobre el poc coneixement de l'autor sobre on estava tocant.

Després del concert, ens vam parar a prendre una cerveseta a la Rambla, observant que hi havia escombraries pendents de recollir ... En general, però, una bona vetllada que dóna una mica d'aire a les nits d'estiu tan caloroses.

Esquerra : Aturem la rauxa, posem-hi seny

Avui es celebra el congrés d'Esquerra Republicana de Catalunya, després d'haver escollit, la setmana passada, en Joan Puigcercós com a president i en Joan Ridao com a secretari general, en un exemple de democràcia participativa que pocs partits polítics del país poden demostrar. Va haver-hi debat, lluita per les posicions, rauxa en alguns moments en els quals va pujar el to, però ara és el moment de posar-hi seny.

Del congrés n'ha de sortir una executiva de la confiança dels dirigents que van guanyar, però que tingui en compte els actius (la gent més ben preparada) dels que no ho van fer, sense quotes percentuals. Un cop aprovada l'executiva i la ponència política, que ha de definir l'estratègia del partit en els propers anys, tots els militants ens hem de posar al costat d'aquella i caminar junts cap al rumb que ens uneix : un país socialment més just i nacionalment més lliure.

Estic convençut que ho aconseguirem!

Torna un clàssic : Celtics-Lakers

Ha començat, després de més de vint anys, una altra final d'un dels clàssics del bàsquet : els Celtics de Boston contra els Lakers de Los Angeles, per obtenir el ceptre de la millor lliga del món, la NBA.

Quan des de Catalunya ens arribava informació dispersa sobre aquell bàsquet d'una altra galàxia, sovint mitjançant la mítica revista Nuevo Basket, mai haguéssim pensat que un compatriota nostre, Pau Gasol, estaria jugant en el cinquet inicial d'un dels dos equips.

Eren altres temps, però recordo els equips de memòria : D.Johnson, Ainge, Bird, McHale i Parish, vestien la camiseta verda de l'orgullós trèbol irlandès, mentre E.Johnson (Magic), Scott, Worthy, Green i Abdul-Jabbar, portaven la groga del glamour i del showtime.

Serà difícil recuperar aquella màgia, però esperem veure un gran espectacle.