La cortina de saca: aventures en èpoques convulses

El mateix dia que va presentar la novel·la a la Llibreria 22 de Girona, vaig comprar "La cortina de saca" del banyolí (ara ja mig ganxó) Miquel Aguirre. Després de fer una petita cua, darrera personatges tan importants del Pla de l'Estany com l'il·lustre cineasta Albert Serra o el director general de la fundació del Barça Pitu Cortada, em va signar una dedicatòria amable i encoratjadora. Un cop llegit el text, em fa il·lusió escriure quatre coses sobre la novel·la.

En primer lloc, m'agrada el vocabulari. Certament algunes de les paraules que utiltzen els seus personatges, ubicats 80 anys enrere aproximadament, ara estan en desús o les hem normalitzat tant que ja ni les coneixem. Esgargamellat, truc (de cop, no de màgia), esberlar-se, ... són algunes de les que he près nota. La suma de les paraules amb alguna expressió clarament comarcal fan que tingui un vocabulari molt ric.

En segon lloc, m'agrada el sentit d'aventura que va teixint la novel·la. D'entrada, el protagonista, el periodista barceloní Huerta és un tipus poc aventurer, poc donat a arriscar, però com sol passar en les novel·les d'aventures els esdeveniments passen per davant seu i no té cap altre remei que seguir-los, si vol sobreviure. Encara que hi aparegui un cadàver, i això l'autor ho ha dit més d'una vegada, l'aventura passa per davant del "thriller".

I finalment, en èpoques convulses, on tothom ha de triar al costat de qui està (si en una banda o en una altra), també s'obre la porta a triar el camí del mig que, encara que a algú li pot semblar una opció covarda, de vegades és el més òptim per no deixar més cadàvers pel camí o, d'altra banda, també pot generar moltes frustracions.

Us recomano que el llegiu i no vull acabar sense citar-ne un bocí ben petit, on no estalvia detalls per explicar com era una taverna: "En un racó s'estintolaven unes quantes bótes que escopien una forta olor de vinassa; alguna encara gotejava sobre el terra, que s'anava omplint de ròdols d'un morat que tirava a negre".
 

Las leyes de la frontera: quan res és veritat o mentida

Aquestes últimes setmanes he estat llegint "Las leyes de la frontera" (2012) de Javier Cercas, un llibre que per proximitat generacional m'ha semblat molt proper i m'ha transportat a una mena de melangia de l'adolescència.

La història d'una època on els quinquis, els "quillos" en dèiem nosaltres, formaven part d'una societat propera i llunyana alhora, hi eren però no hi eren. El protagonista de la novel·la, seduït per una sèrie de qüestions, intenta acostar-s'hi i a partir d'aquí el seu futur penja d'un fil.

La novel·la va amunt i avall en el temps, precisament per demostrar que alguns esdeveniments del passat marquen per sempre més el nostre futur i que la diferència entre el bé i el mal, i també entre el que és veritat i mentida, de vegades és una franja, o una frontera, molt dèbil.

Les escenes d'un suposat "bullying" quan aquest nom ni aquest concepte existien, el retrat de les barraques i del barri xino de Girona i, sobretot, el convenciment que no tothom té les mateixes oportunitats, van sortint de manera repetitiva en la novel·la.

I tota la narració està ben ajudada pels personatges, unes persones de carn i ossos, gens artificials, molt vulnerables, com la majoria de les persones, principalment la Tere, una femme fatale que no ho vol ser, però que durant tota la novel·la traspua un fil de seducció increible, aquella noia que, en la teva adolescència, haguessis matat per tenir-la a prop i que, en la teva maduresa, potser t'ho tornaries a plantejar.

Potser el final no és prou rodó pel meu gust, deixa alguna trama massa oberta, potser buscant que, en realitat, res és veritat o mentida.

Repensar la funció pública

Un dels aspectes que menys ha evolucionat en els últims anys és la funció pública, darrera la qual hi treballen els funcionaris, paraula que, en moltes ocasions, s'utilitza de forma pejorativa.



D'entrada vull aclarir que jo també sóc funcionari i, per tant, la meva neutralitat en aquest tema pot ser discutible, però intentaré ser tan equànime com pugui.


En primer lloc, tinc la sensació que la ciutadania distingeix entre els funcionaris que fan feines que aquella considera vitals (a Catalunya s'ha simplificat amb les 3 M: mestres, metges i mossos) i els que fan tasques que no semblen tan imprescindibles (els que darrera un taulell gestionen certificats variats, per exemple).


Una segona qüestió és la seguretat laboral dels funcionaris, és a dir, aquella sensació que, un cop gunayada la plaça no se'ls treu ni amb aigua i sabó. Ben cert és que, des de que em moc per l'administració pública, no he vist mai acomiadar un funcionari. (Una altra cosa és els que tenen contracte laboral)


Una tercera qüestió és el sou dels funcionaris. En aquest cas, en alguns casos estan pagats per sota d'altres treballadors que fan funcions semblants en l'empresa privada, però és clar sembla que la seguretat ja permet escanyar-los més i, a més, tenen una sèrie de privilegis, els famosos dies de lliure disposició.

Una quarta qüestió és el sistema de selecció dels funcionaris. Diuen que perquè sigui just, es fa servir un sistema molt objectiu consistent en llargs processos d'oposició, però bona part d'aquests són generalistes i puntua més conèixer la constitució espanyola que saber un coneixement especific.


Com haurien de ser els funcionaris de la "nova funció pública"?

1 - Gent que participi dels serveis essencials.

2 - Amb contractes indefinits, però subjectes a revisions periòdiques.

3 - Més ben pagats, però diferenciant el sou base de les productivitats.

4 - Triats per processos selectius més concrets i menys generalistes.


Potser és un somni, però queda dit!

El carrer estret, detallista i ric

La setmana passada vaig acabar de rellegir "El carrer estret" de Josep Pla, ple del seu estil detallista i ric en paraules que, poc a poc, desapareixeran de l'ús habitual al nostre país si no en tenim cura. La història d'un veterinari urbanita (de les urbs de la meitat del segle passat), que se'n va a exercir la seva professió en un poble petit i carrincló, ens permet observar la vida de la gent des d'un forat. La visió dels pagesos, "observadors, desconfiats, malpensats i escèptics" però que "toleren més un ignorant prudent que un savi equivocat", els abismes generacionals (això no canvia) i la passió per les coses petites són algunes de les qüestions tractades al voltant d'un espai concret, el carrer Estret de Torrelles. I per parlar del que hi passa, la visió xafardera de la Francisqueta, la minyona, molt menys reflexiva i assenyada que el veterinari, però que darrera la seva ignorància aporta una radiografia de qui és cadascú al poble i que acaba influint en el protagonista. Les tertúlies dels cafès d'abans, on es parla de tot sense saber de res, els personatges tristos que no saben gaudir de l'existència i la conducta moralment discutible de la Montserrateta analitzada des de posicions absurdes. Tot això i més hi cap en el carrer estret, explicat amb precisió per la ploma de Pla, irònic i "torracollons".

Recuperant les reflexions i els pensaments

Després d'un any i mig sense fer cap entrada al bloc, m'he proposat, sense dir-ho en veu alta, tornar a escriure en aquest espai públic. I per quina raó, o per quines raons? M'ha semblat interessant recuperar les reflexions i els pensaments per una necessitat d'expulsar algunes idees que si no es comparteixen semblen no voler sortir i, no cal dir-ho, si a més tenen algun retorn en forma de comentari o crítica per part d'amics, coneguts, saludats o, fins i tot, grans desconeguts, serveixen per reflexionar sobre la reflexió. Al final de tot plegat, utilitzar una eina com aquesta per exposar pensaments tambe ajuda a pensar una mica més, tan absorbits com estem pel dia a dia. I també ens permet contemplar com els pensaments sobre política, literatura, cinema o esports d'anys enrere ens donen o treuen la raó, o senzillament queden obsolets davant nous paradigmes que arriben cada dia

Els camins d'Esquerra Republicana de Catalunya

Com que aquestes reflexions ja les he compartides amb molta gent, em sembla bé ampliar una mica més el ventall per donar la meva modesta opinió.

Esquerra Republicana de Catalunya no està passant per uns moments fàcils, però després de 80 anys d'història poca cosa ens espanta. Intentaré exposar les meves reflexions amb un esperit just d'autocrítica (no flagel·lació)

1) Hem perdut molts vots aquests últims 4 anys. On han anat? La majoria a CiU, CUP, SI ó RCat. Al PSC ó ICV poquets. I alguns altres a l'abstenció.

2) Els personalismes ens han fet molt de mal, sobretot aquests egos que han
provocat comportaments de nen de 3r. de primària (si no em deixes la pilota, demà
en portaré una de meva més maca i tu no hi podràs jugar)

3)Hem de ser conscients que un país és construeix als pobles i a les
ciutats. Als pobles la gent ens veu propers, normals i vàlids, a les ciutats
encara som uns bitxos raros.

4) Les consultes ciutadanes han creat nous sobiranistes, és cert. Resulta
que tenim el millor producte (l'independència) però els pitjors comercials
(venedors que reneguen del producte). Cap empresa amb aquestes característiques ha
sobreviscut massa.

5) Ser d'esquerres avui és molt diferent que ser d'esquerres fa vint anys.
Les classes socials són més permeables i flexibles, i el concepte progrés és
transversal. No són d'esquerres els milers d'obrers que voten el PP? Pensem-hi.

6) No crec que necessitem refundar ERC, potser només repensar-la.

7) Primer el projecte i l'estratègia, després escollirem les persones.

8) Quan escollim les persones, primer la capacitat (els millors) i després
la lleialtat (el meu amic de l'escola), perquè la primera es manté i genera valor afegit, la segona pot ser canviant i trenca la reflexió.

Només són quatre apunts, però els volia compartir perquè qui vulgui hi digui la seva.

Jordi Carbonell, la història d'un patriota

Ja fa unes quantes setmanes, vaig llegir el llibre de memòries de Jordi Carbonell, militant històric de l'independentisme català, i em van sorpendre les actituds fermes que va tenir en moments difícils i que, a voltes, els militants de l'independentisme actual potser no tenim, vivint situacions molt més favorables.

Des de la seva infància, amb una educació molt catòlica, passant per la guerra i la postguerra, on va comprovar com el català desapareixia completament de la vida pública, fins el seu pas per la universitat i les milícies, on va establir contacte amb un esperpèntic Exèrcit Català clandestí, va mostrar un esperit crític amb el seu voltant.

A la universitat va tenir seriosos dubtes filosòfics sobre la fe que el van obligar a abandonar la pràctica religiosa, a la qual va tornar l'any 2005, i li van fer diferents interrogatoris comandats per un llavors jove falangista anomenat Pablo Porta (sí, el mateix Pablo, Pablito, Pablete que després es va fer demòcrata i va dirigir el futbol espanyol durant dècades).

Va haver de marxar de Catalunya per poder exercir com a professor universitari i, en el seu retorn, va ser un home important en la transició, passant uns quants dies a la presó on, tossut, és negava a parlar cap altra llengua que la catalana.

Va treballar moltíssim en la Gran Enciclopèdia Catalana, va participar en l'Assemblea de Catalunya i va ser un dels home forts de Nacionalistes d'Esquerra abans de ser el president d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El singular crit que va llançar l'11 de setembre de 1976 "que la prudència no ens faci traidors", podria ser un eslògan que els partidaris de la independència s'apliquin en les èpoques convulses del segle XXI.