dilluns, 18 de març de 2013

Las leyes de la frontera: quan res és veritat o mentida


Aquestes últimes setmanes he estat llegint "Las leyes de la frontera" (2012) de Javier Cercas, un llibre que per proximitat generacional m'ha semblat molt proper i m'ha transportat a una mena de melangia de l'adolescència.

La història d'una època on els quinquis, els "quillos" en dèiem nosaltres, formaven part d'una societat propera i llunyana alhora, hi eren però no hi eren. El protagonista de la novel·la, seduït per una sèrie de qüestions, intenta acostar-s'hi i a partir d'aquí el seu futur penja d'un fil.

La novel·la va amunt i avall en el temps, precisament per demostrar que alguns esdeveniments del passat marquen per sempre més el nostre futur i que la diferència entre el bé i el mal, i també entre el que és veritat i mentida, de vegades és una franja, o una frontera, molt dèbil.

Les escenes d'un suposat "bullying" quan aquest nom ni aquest concepte existien, el retrat de les barraques i del barri xino de Girona i, sobretot, el convenciment que no tothom té les mateixes oportunitats, van sortint de manera repetitiva en la novel·la.

I tota la narració està ben ajudada pels personatges, unes persones de carn i ossos, gens artificials, molt vulnerables, com la majoria de les persones, principalment la Tere, una femme fatale que no ho vol ser, però que durant tota la novel·la traspua un fil de seducció increible, aquella noia que, en la teva adolescència, haguessis matat per tenir-la a prop i que, en la teva maduresa, potser t'ho tornaries a plantejar.

Potser el final no és prou rodó pel meu gust, deixa alguna trama massa oberta, potser buscant que, en realitat, res és veritat o mentida.