Ja fa unes quantes setmanes, vaig llegir el llibre de memòries de Jordi Carbonell, militant històric de l'independentisme català, i em van sorpendre les actituds fermes que va tenir en moments difícils i que, a voltes, els militants de l'independentisme actual potser no tenim, vivint situacions molt més favorables.
Des de la seva infància, amb una educació molt catòlica, passant per la guerra i la postguerra, on va comprovar com el català desapareixia completament de la vida pública, fins el seu pas per la universitat i les milícies, on va establir contacte amb un esperpèntic Exèrcit Català clandestí, va mostrar un esperit crític amb el seu voltant.
A la universitat va tenir seriosos dubtes filosòfics sobre la fe que el van obligar a abandonar la pràctica religiosa, a la qual va tornar l'any 2005, i li van fer diferents interrogatoris comandats per un llavors jove falangista anomenat Pablo Porta (sí, el mateix Pablo, Pablito, Pablete que després es va fer demòcrata i va dirigir el futbol espanyol durant dècades).
Va haver de marxar de Catalunya per poder exercir com a professor universitari i, en el seu retorn, va ser un home important en la transició, passant uns quants dies a la presó on, tossut, és negava a parlar cap altra llengua que la catalana.
Va treballar moltíssim en la Gran Enciclopèdia Catalana, va participar en l'Assemblea de Catalunya i va ser un dels home forts de Nacionalistes d'Esquerra abans de ser el president d'Esquerra Republicana de Catalunya.
El singular crit que va llançar l'11 de setembre de 1976 "que la prudència no ens faci traidors", podria ser un eslògan que els partidaris de la independència s'apliquin en les èpoques convulses del segle XXI.
