dijous, 20 de gener de 2011

Màrius Torres : poesia feridora


Durant les vacances de Nadal vaig acabar de llegir les Poesies de Màrius Torres, publicades a Pagès editors, amb l'excusa dels 100 anys del naixement del poeta lleidetà.




Ha estat una lectura a voltes feridora perquè part de la seva obra la va escriure al sanatori de Puig d'Olena on va acabar morint víctima d'una llarga malaltia, veient com esclatava la guerra civil i com l'avenç dels feixistes sacsejava tota Europa.


A part de les conegudes Cançons a Mahalta, musicades per Lluís Llach ("Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels ..."), deixeu-me afegir-hi, en les mateixes cançons :


"Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records"


Per cert, Mahalta, el gran amor de Torres, era una gironina de nom Mercè Figueras.


Però si n'hagués de destacar una, desestimada en el seu moment per Torres, i ara recuperada, seria "La rosa, el xiprer i l'oreneta", on l'oreneta després d'escoltar la rosa (vida) i el xiprer (mort) parla dient :


"i que morir no és res per a qui ha sabut viure

de cara a un cel amic, amb el cor lliure."


"i que per l'ample món només prospera i creix

qui s'oblida una mica d'ell mateix"


Una lectura molt recomanable!