dilluns, 22 de febrer de 2010

Tres dies amb la família : radiografia de la hipocresia


Aquest passat cap de setmana vaig anar a veure la pel·lícula catalana "Tres dies amb la família" de la directora Mar Coll, que ha obtingut diversos premis últimament (més d'un Gaudí i algun Goya).


Em va semblar un bon retrat de la hipocresia humana on gent que no es pot suportar encara una situació puntual, la mort del patriarca de la família. La pel·lícula va mostrant els diferents perfils dels personatges, la majoria grisos, sense il·lusions, que aborden les situacions com un pas més d'una quotidianitat que no els porta enlloc.


Només a partir de la generació d'algunes tensions es van descobrint algunes veritats que no fan sinó confirmar que els membres de la família són uns autèntics desconeguts entre ells, plens de tòpics que els serveixen per anar tirant.


Encara que els crítics han alabat el treball de la Nausicaa Bonnín (premi Gaudí a la millor actriu) , que interpreta una de les nétes del patriarca mort i que és el fil conductor que mostra les hipocresies de la família, també em sembla just destacar els treballs de l'Eduard Fernández, en la pell d'un personatge gris que expressa tot el desencís de la família (magnífic en els gestos mecànics d'ordenar els diaris cada matí, com si fós un autòmata), i de Ramon Fontserè en el paper de germà gran que es pensa que ho controla tot però que és patètic en ell mateix.


Per tant, una pel·lícula molt recomanable, amb un metratge curt però suficient, que s'absorbeix sense que te'n donis compte, i que demostra que sense grans pressupostos es poden fer pel·lícules bones.