Bloc d'en Josep Viñas

Els camins d'Esquerra Republicana de Catalunya

2011-06-29T23:49:00.002+02:00

Com que aquestes reflexions ja les he compartides amb molta gent, em sembla bé ampliar una mica més el ventall per donar la meva modesta opinió.

Esquerra Republicana de Catalunya no està passant per uns moments fàcils, però després de 80 anys d'història poca cosa ens espanta. Intentaré exposar les meves reflexions amb un esperit just d'autocrítica (no flagel·lació)

1) Hem perdut molts vots aquests últims 4 anys. On han anat? La majoria a CiU, CUP, SI ó RCat. Al PSC ó ICV poquets. I alguns altres a l'abstenció.

2) Els personalismes ens han fet molt de mal, sobretot aquests egos que han
provocat comportaments de nen de 3r. de primària (si no em deixes la pilota, demà
en portaré una de meva més maca i tu no hi podràs jugar)

3)Hem de ser conscients que un país és construeix als pobles i a les
ciutats. Als pobles la gent ens veu propers, normals i vàlids, a les ciutats
encara som uns bitxos raros.

4) Les consultes ciutadanes han creat nous sobiranistes, és cert. Resulta
que tenim el millor producte (l'independència) però els pitjors comercials
(venedors que reneguen del producte). Cap empresa amb aquestes característiques ha
sobreviscut massa.

5) Ser d'esquerres avui és molt diferent que ser d'esquerres fa vint anys.
Les classes socials són més permeables i flexibles, i el concepte progrés és
transversal. No són d'esquerres els milers d'obrers que voten el PP? Pensem-hi.

6) No crec que necessitem refundar ERC, potser només repensar-la.

7) Primer el projecte i l'estratègia, després escollirem les persones.

8) Quan escollim les persones, primer la capacitat (els millors) i després
la lleialtat (el meu amic de l'escola), perquè la primera es manté i genera valor afegit, la segona pot ser canviant i trenca la reflexió.

Només són quatre apunts, però els volia compartir perquè qui vulgui hi digui la seva.

Jordi Carbonell, la història d'un patriota

2011-05-02T18:44:00.005+02:00

Ja fa unes quantes setmanes, vaig llegir el llibre de memòries de Jordi Carbonell, militant històric de l'independentisme català, i em van sorpendre les actituds fermes que va tenir en moments difícils i que, a voltes, els militants de l'independentisme actual potser no tenim, vivint situacions molt més favorables.

Des de la seva infància, amb una educació molt catòlica, passant per la guerra i la postguerra, on va comprovar com el català desapareixia completament de la vida pública, fins el seu pas per la universitat i les milícies, on va establir contacte amb un esperpèntic Exèrcit Català clandestí, va mostrar un esperit crític amb el seu voltant.

A la universitat va tenir seriosos dubtes filosòfics sobre la fe que el van obligar a abandonar la pràctica religiosa, a la qual va tornar l'any 2005, i li van fer diferents interrogatoris comandats per un llavors jove falangista anomenat Pablo Porta (sí, el mateix Pablo, Pablito, Pablete que després es va fer demòcrata i va dirigir el futbol espanyol durant dècades).

Va haver de marxar de Catalunya per poder exercir com a professor universitari i, en el seu retorn, va ser un home important en la transició, passant uns quants dies a la presó on, tossut, és negava a parlar cap altra llengua que la catalana.

Va treballar moltíssim en la Gran Enciclopèdia Catalana, va participar en l'Assemblea de Catalunya i va ser un dels home forts de Nacionalistes d'Esquerra abans de ser el president d'Esquerra Republicana de Catalunya.

El singular crit que va llançar l'11 de setembre de 1976 "que la prudència no ens faci traidors", podria ser un eslògan que els partidaris de la independència s'apliquin en les èpoques convulses del segle XXI.

La democràcia empenta al nord d'Àfrica

2011-03-29T23:06:00.003+02:00

En els últims temps hem vist com uns quants països del nord d'Àfrica, que vivien sotmesos per règims poc democràtics, per no dir tirànics en alguns casos, es revelaven en contra del poder establert i la ciutadania sortia al carrer per demanar una democràcia participativa, és a dir, pluralitat de partits polítics i eleccions lliures.

Alguns, com Egipte, sembla que han començat a perfilar el seu camí, altres, com Líbia, poden acabar pitjor enmig d'una guerra civil, però el que és clar és que tots ells han vist (i les noves tecnologies hi han tingut molt a veure) que els sistemes democràtics són la manera menys dolenta amb la qual la societat actual es pot organitzar , perquè les democràcies europees també en tenen de defectes, començant per la desafecció ...

Sense saber com acabarà tot plegat, esperem que amb majors dosis de llibertat, és cert que caldria reflexionar perquè durant tant de temps els governs democràtics d'Europa i Amèrica han donat suport (per acció o omissió) a aquests dictadors de pa xucat amb oli. Ara els ataquen sense contemplacions, però no fa tant els reien les gràcies. Que la democràcia s'encomani, perquè s'encomanarà la llibertat!

Les terres promeses : prendre decisions sempre costa

2011-02-27T20:07:00.003+01:00

Fa poc he llegit el llibre d'en Joan Barril "Les terres promeses". M'ha semblat una obra molt correcta on, mitjançant l'aparició d'un personatge que podia haver existit, crea una història en dos moments del temps en els quals cal afrontar un profund dilema.

A principis del segle XXI, un personatge fosc queda atrapat temporalment, per qüestions meteorològiques, en un petit aeroport d'una illa caribenya, i coneix una dona que li explica una història que va passar allà mateix mig segle abans, quan la revolució cubana estava a punt de triomfar.

Quan tothom veia que Fidel entraria a L'Havana en pocs dies, un grup de persones estaven en aquell mateix aeroport esperant, igualment que ara, un avió que els portés als seus destins.

La construcció d'aquests personatges està força ben aconseguida, tots molt heterogenis i amb valors morals molt diferents.

Un cop explicada aquesta història, el personatge fosc haurà de prendre decisions que, com li va passar fa cinquanta anys a aquella dona, ara seran trascendents per a ell.

Es fa fàcil de llegir i el pas narratiu entre els dos moments de la història és àgil i entenedor.

Salt : petites dosis de culpabilitat

2011-01-26T17:42:00.004+01:00

L'altra dia a la manifestació moltes cares conegudes de saltencs que, com jo, ja no viuen a Salt. Diverses raons ens han portat a molts saltencs i saltenques de la meva generació a fer el nostre niu en pobles o ciutats de l'àrea urbana.

I per això l'altre dia em vaig sentir un xic culpable de tot plegat... Si tota la classe mitjana de Salt s'hagués quedat al poble, potser hi hauria més equilibris entre la població, les escoles serien més diverses sense estar "ghettitzades", els barris destil·larien menys pobresa i el foc latent que hi ha només serien brases.

Em va semblar veure gent que, d'una manera o altra, han triomfat professionalment, però que ja no viuen a Salt. Els Terribas, Sunyer, Batlle, Vàzquez, Puntí, Pons, Boix ... han excel·lit exportant el seu coneixement cap a altres poblacions. Un dia em vaig entretenir a comptar els amics, coneguts i saludats de la meva generació (posem-hi que nascuts entre el 1962 i el 1973), molts dels quals tenim fills en edat escolar i, de més d'un centenar, només una desena curta viuen a Salt. Per això he començat posant-me a mi com a mal exemple ...

Però no n'hi ha prou fent "mea culpa", cal que la societat, en general, reaccioni davant una situació tan difícil i, un cop assenyalada una de les principals mancances (la manca de classe mitjana, que és la que cohesiona socialment), apunto alguna solució que, encara més culpable, durant 8 anys de 1r. Tinent d'Alcalde de l'Ajuntament no vaig saber portar a terme.

1) Implicació de l'àrea urbana de Girona (Girona, Vilablareix, Bescanó, ...) en solucionar els reptes del seu municipi veí.

2) Posar les bases per aconseguir equipaments educatius que no siguin "ghettos", amb la utilització, si cal, d'autocars que equilibrin les persones amb necessitats educatives especials (fixeu-vos bé que no poso immigrants!) en altres escoles de municipis propers.

3) Fer una actuació urbanística valenta i consensuada al sector centre. Crec que els que vam aprovar el POUM a principis d'aquest segle (jo n'era el ponent, no me'n sento orgullós, vam ser covards tots plegats) havíem d'haver estat més agoserats amb l'esponjament. Això té costos (polítics també) però és estratègic per al poble.

4) Incorporar les persones immigrades a les entitats de "tota la vida" mitjançant actitud proactives. No és suficient dir "no es volen integrar", de vegades cal fer pedagogia i no acomodar-se a que s'apuntin a les activitats més nostrades la gent de sempre.

5) Deixar clar al Govern del país que Salt necessita solucions especials perquè és especial que un dels municipis més pobres (en renda per càpita) de Catalunya estigui ubicat en una de les comarques (el Gironès) més riques de la nació.

Enorgullit per la manifestació, però amb un punt de tristesa ...

Màrius Torres : poesia feridora

2011-01-20T13:11:00.005+01:00

Durant les vacances de Nadal vaig acabar de llegir les Poesies de Màrius Torres, publicades a Pagès editors, amb l'excusa dels 100 anys del naixement del poeta lleidetà.

Ha estat una lectura a voltes feridora perquè part de la seva obra la va escriure al sanatori de Puig d'Olena on va acabar morint víctima d'una llarga malaltia, veient com esclatava la guerra civil i com l'avenç dels feixistes sacsejava tota Europa.

A part de les conegudes Cançons a Mahalta, musicades per Lluís Llach ("Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels ..."), deixeu-me afegir-hi, en les mateixes cançons :

"Com dos infants que van per un bosc de rondalla,

agafades les mans i els cors,

seguim el caminet que entre jardins davalla

cap al país dels teus records"

Per cert, Mahalta, el gran amor de Torres, era una gironina de nom Mercè Figueras.

Però si n'hagués de destacar una, desestimada en el seu moment per Torres, i ara recuperada, seria "La rosa, el xiprer i l'oreneta", on l'oreneta després d'escoltar la rosa (vida) i el xiprer (mort) parla dient :

"i que morir no és res per a qui ha sabut viure

de cara a un cel amic, amb el cor lliure."

"i que per l'ample món només prospera i creix

qui s'oblida una mica d'ell mateix"

Una lectura molt recomanable!

El concert econòmic : el desig impossible previ a la independència

2010-11-26T17:53:00.004+01:00

Sembla que si en alguna cosa està d'acord la societat catalana és que, per superar l'espoli fiscal que ens fa patir l'Estat espanyol des de fa dècades (per no dir segles), caldria tenir el concert econòmic que bascos i navarresos tenen des de l'època de la transició (i des d'èpoques anteriors per qüestions històriques).

Ara bé, cal tenir clar que des d'un punt de vista econòmic, ja no parlo del polític perquè voldria dir canviar la "Santa" Constitució, és una quimera i més en l'època de vaques magres en les quals ens movem.

El concert voldria dir deixar d'aplicar la "solidaritat" actual amb la resta de comunitats autònomes, una competència fiscal més deslleial (com la que fan ara els bascos, per això tenen tant teixit empresarial), o sigui l'enfonsament econòmic de l'Estat.

Només seria acceptable el concert si esdevingués solidari a través de mecanismes de compensació (recaptant les comunitats autònomes, però redistribuint després a les menys productives) però em sembla que ni bascos ni navarresos estarien "por la labor".

Per tant, encara que la societat catalana estigui a favor del concert econòmic, l'Estat ens el negarà (no per res, només perquè s'estaria suicidant econòmicament), per tant un cop passi això només quedarà una solució econòmicament factible : la independència.

Que consti que tots els raonaments econòmics els he extret d'un article d'un catedràtic d'hisenda pública que és federalista ...

Pa negre : Tragèdia encisadora

2010-10-26T19:24:00.008+02:00

La setmana passada vaig anar a veure la pel·lícula Pa Negre d'Agustí Villaronga, basada en l'obra del mateix títol de l'escriptor Emili Teixidor.

Em va semblar una pel·lícula amb un ritme impactant, que et reté al seient des del primer minut fins a l'últim, amb una agilitat brutal. La història de les diferents tragèdies de la postguerra en una comarca de la Catalunya profunda (entre Osona i l'Anoia) en la qual es pot veure l'evolució dels personatges, però sobretot la del protagonista, un nen que acaba "mamant" de tots els mals hàbits dels adults en aquella situació tan difícil, tot acompanyat d'una recreació fabulosa, principalment dels exteriors.

A nivell d'interpretació, notable la de Nora Navas (premiada al festival de Donosti amb la Conxa de Plata a la millor actriu) i Roger Casamajor, impagable la d'uns secundaris de luxe, Laia Marull (que bé que expressa l'odi), en Sergi López (un feixista català de soca-rel) i l'Eduard Fernández (en un paper molt complex), i espectacular la dels dos nens, Francesc Colomer (que bé que passa de la innocència a la crueldat) i Marina Comas (seductora, natural, amb la marca dels perdedors).

També m'agradaria destacar que els fets passen en una Catalunya on es parla un català tancat i, a part dels nens que són nascuts a Manlleu i Torelló, els protagonistes nascuts a l'àrea metropolitana de Barcelona fan un esforç lloable per adaptar la llengua als personatges (més Laia Marull que Nora Navas). Destaco aquest fet perquè massa vegades hem de sentir personatges gironins, osonencs o berguedans amb accent "xava" quan, de fet, els actors anglesos intenten canviar el seu accent quan interpreten personatges nordamericans.

Molt recomanable!!

Coses que dèiem avui : coses per pensar

2010-10-18T23:24:00.006+02:00

Per mi ja ha començat l'esperada Temporada Alta. Aquesta setmana passada vaig anar a veure, al Teatre de Salt, "Coses que dèiem avui" de Neil LaBute amb direcció de Julio Manrique. L'obra explica tres situacions íntimes que fan pensar a l'espectador.

En la primera s'aborden diferents situacions de parella, entre elles la gelosia, una gelosia que es pot fer més exagerada fins i tot si la relació ja ha acabat. Impagables els moments on barregen la conversa en català amb petits monòlegs en anglès, fàcilment entesos, excepte alguns matisos quan parla l'actor Andrew Tarbett que és nordamericà.

En la segona apareix, enmig de la parella, una persona que distorsiona la relació, no perquè sigui "l'altre/a" sinó perquè exerceix una influència maligna en un dels dos, arrossegant-los cap a situacions inverosímils.

En la tercera, sota una situació encantadora en un restaurant modern, es demostra que les relacions perfectes no existeixen, i no només això, sinò que les que poden semblar-ho més és possible que siguin les més podrides.

Per tant, una obra àgil, divertida, amb molt missatge al darrera que vol deixar-nos clar que sinò es fan bé les coses és més fàcil arribar al desencant que a la felicitat.

Ajudes socials i immigració

2010-09-30T11:29:00.004+02:00

La senyora Sánchez Camacho, candidata del PP a la presidència de la Generalitat, ha afirmat que sí ella governa "cap immigranrt tindrà més ajudes que un autòcton", suposant que això passa en aquests moments.

En primer lloc cal dir que una bona part d'ajudes socials són competència de les corporacions locals, per tant és difícil que des de la Generalitat pugui governar sobre aspectes dels quals no hi té competència.

En segon lloc li puc assegurar (durant quatre anys a l'ajuntament de Salt aquestes ajudes socials les signava jo mateix) que per donar ajudes socials calen informes tècnics on, per resumir i no entrar en detalls, el que es valora és la situació social de la persona, NO EL SEU ORIGEN, i la capacitat de superar la situació un cop s'acabi l'ajuda. Sense aquest informe tècnic no existeixen ajudes dels serveis socials de primària.

Per tant, hem de pensar que aquesta senyora vol entrar en la demagògia que els de fora s'emporten les ajudes que tocarien als d'aquí. Això és fals! Una altra cosa és que calen més recursos per l'assistència social primària, on hi podria estar-hi d'acord, tot i que des de la Generalitat s'han multiplicat les ajudes de forma exponencial als ens locals en aquests últims anys.

És a dir, potser si que una part important de les ajudes socials se les emporten els immigrants, però no perquè sigui immigrants, sinò perquè són pobres, exclosos socials, desestructurats familiarment, etc. Se suposa que les polítiques socials són per ajudar aquest tipus de ciutadans, no? O és que per a vostè els immigrants no són ciutadans?

No val la demagògia per collir quatre vots del xup-xup de la xenofòbia ...

28 N - Certeses i dubtes

2010-09-11T16:51:00.004+02:00

Des de fa pocs dies ja hi ha data per a les eleccions al Parlament de Catalunya que s'havien de fer aquesta tardor; el 28 de novembre, quatre anys justos després de que José Montilla fos nomenat President de la Generalitat de Catalunya.

Davant aquesta convocatòria, i tenint en compte que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país han d'exercir el seu vot sobirà, deixeu-me posar sobre la taula una sèrie de qüestions.

1 - Certeses (90% de que passi): sembla clar que CiU treurà més nombre de diputats que cap altra formació (com ha vingut passant des de 1980); sembla clar que les formacions que han donat suport a l'actual govern baixaran en nombre de diputats en el seu conjunt; sembla clar que el PP no es mourà massa de la seva situació actual (dos diputats amunt o avall).

2 - Probabilitats (60% de que passi) : és probable que la suma de diputats de les formacions que han donat suport a l'actual govern no sumin majoria; és probable que Ciutadans no tregui cap diputat i perdi la representació parlamentària; és probable que CiU no obtingui majoria absoluta.

3 - Possibilitats (30% de que passi): és possible que Reagrupament ó Solidaritat Catalana obtinguin representació parlamentària (si anessin junts seria probable), encara que serà una representació minsa.

Davant aquest panorama es poden forma diferents tipus de govern :

1 - CiU sola amb minoria (probable)

2 - CiU + PSC amb majoria (possible)

3 - CiU + PP amb majoria (possible)

4 - CiU + ERC amb majoria (possible)

5 - PSC + ERC + IC amb majoria (poc probable)

Aquesta és la visió a mitjans de setembre, segur que a mesura que s'acostin les eleccions les percepcions variaran ...

Espero els vostres comentaris!!!

Se sabrà tot : una novel·la entretinguda i amb sorpreses

2010-08-26T12:24:00.007+02:00

Una bona novel·la que he llegit en les vacances d'estiu ha estat "Se sabrà tot" de Xavier Bosch (Premi Sant Jordi 2009), una lectura entretinguda, amb uns personatges molt ben aconseguits, tot i que no he estat capaç de trobar-hi cap retirada amb personatges reals, tal com algú havia apuntat.

Explica la història del director d'un diari català que rep moltes pressions per no publicar segons quin tipus de notícies, sobretot alguna relacionada amb els islamistes integristes que existeixen a Barcelona.

A partir d'aquí comença una trama on cada personatge té moltes coses a amagar, però, com diu el títol, al final tot se sap ... generant unes conseqüències que els acaben esquitxant d'una manera o altra.

Es nota que en Bosch sap de què escriu (havia estat director de l'Avui en període curt de temps), i darrera els diàlegs hi trobem una ironia i, en alguns casos, humor negre que permeten que algunes trames tràgiques siguin més fàcils d'empassar.

Des d'un punt de vista anecdòtic em quedo en una frase del llibre on diu "les persones es casen per manca de seny, es divorcien per manca de paciència i es tornen a casar per manca de memòria", la qual vaig trobar genial com a frase lapidària.

Us la recomano, la llegireu en un plis-plas.

La sentència : un pas més cap a la independència

2010-06-30T19:02:00.003+02:00

El Tribunal Constitucional espanyol ha dictat una sentència en la qual esclafa les línies de flotació d'un Estatut d'Autonomia de Catalunya que ja havia estat retallat i que contenia els mínims-mínims d'autogovern necessaris (amb els quals jo no hi estava d'acord, però els acceptava perquè el poble català els havia aprovat en referèndum).

Després d'això cal que el poble català parli clarament davant un Estat en el que un dels seus alts tribunals no accepta el que els ciutadans i ciutadanes han aprovat per majoria.

L'Estat Autonòmic fruit dels pactes de l'any 78 ha arribat a la fi, els partidaris catalans d'un Estat Federal no troben federalistes a l'altra banda, per tant, només queda el camí cap a la independència, un camí que no serà fàcil i ràpid, sinó que caldrà processos intermitjos i, de ben segur, consens entre els ciutadans i ciutadanes.

Aquesta sentència és una prova més, als molts que encara no n'estaven convençuts, que no es pot formar part d'una comunitat (en aquest cas Espanya) que no et vol tal com tu et manifestes. Us imagineu ser d'una colla d'amics i amigues que no acceptessin que fossis d'un determinat equip de futbol, que vestissis d'una manera determinada o que practiquessis un esport determinat? Oi que no? Què faríeu? Canviaríeu de colla d'amics i amigues!! Doncs aquí està la solució, canviar d'Estat.

Cada cop falta menys ...

L'independentisme pragmàtic

2010-05-20T23:36:00.004+02:00

En el darrer any un diari escrit a Barcelona poc amant de canvis en el "status quo" ha anat realitzant enquestes sobre l'evolució de l'independentisme a Catalunya.

Durant aquest període (2009-2010) la diferència entre els que estan en contra i a favor de la independència de Catalunya ha passat d'11 punts percentuals (46% contra 35%) a només 4 (41% contra 37%). Si la tendència continua d'aquí a un any hi haurà un empat tècnic.

Des del meu punt de vista això no és més que el triomf de l'independentisme pragmàtic, és a dir, el que hi veu un valor pràctic a ser independents a més del valor sentimental que pugui tenir per alguns (els quals, en la societat actual, dubto que superin el 25% de la ciutadania catalana).

Per tant, no ens hem de sorprendre que les dades estadístiques ens expliquin que hi ha molta gent que té com a llengua habitual el castellà que és independentista, així com aquells que se senten tan catalans com espanyols, però que veuen que per sentir-se catalans cal ser independent.

Tant preocupa la situació a aquest diari, que l'endemà de les dades ha fet una editorial que deixa entreveure (i avisa) que, o Espanya fa un gest molt generós (i no el farà), o hi haurà un canvi de paradigma en la relació Catalunya-Espanya.

És molt difícil canviar les tendències i crec que aquesta és imparable.

Els jugadors de whist : nostàlgia i records

2010-04-14T23:49:00.003+02:00

Els jugadors de whist és l'última novel·la de l'empordanès Vicenç Pagès on el personatge d'en Jordi, una persona que acaba d'estrenar la maduresa de la quarentena, recorda episodis que varen passar a Figueres durant la transició dels anys 70 del segle XX.

Aquests records, amb final tràgic, li serveixen per adonar-se que potser la vida no li ha donat el que ell esperava quan era jove, i a mesura que el text avança no està massa convençut de poder-hi fer res.

Finalment apareix una persona jove que el capfica fins a la paranoia i per la qual és capaç de fer qualsevol cosa, però el destí és difícil de canviar i el temps no es pot endarrerir.

Una bona novel·la amb moviments continuats entre passat i present, però fàcils de seguir, que posen accent en la part més amarga del pas del temps en la vida d'una persona. Moltes picades d'ullet a la generació que va néixer als 60, com l'autor, la qual no és sempre entesa ni pels més vells ni, sobretot, pels més joves.

Val la pena llegir-la sempre que no t'envaeixi la nostàlgia de temps passats ...

La Teresa i en Joan : premis 3 de març

2010-03-03T16:49:00.003+01:00

Una de les millors notícies del mes de febrer va ser la concessió per part de l'Ajuntament de Salt del premi 3 de març a la Teresa Moré i a en Joan Canals, dos bons amics a qui coneixo des de la meva infantesa i amb qui he compartit moltes experiències vitals.

La Teresa és una persona afable i carinyosa, amb un to tendre que, fins i tot quan alguna vegada m'ha renyat, no et permet enfadar-te amb ella. Sempre ha estat al peu del canó en causes solidàries, amb associacions benèfiques, però també ha estat una enamorada del teatre, una vertadera passió.

En Joan té un caràcter diferent, de vegades algun gest altiu li pot haver generat més d'una discussió o picabaralla, però la seva fermesa en defensar allò que creu just l'honora en la seva dilatada trajectòria, des de quan en èpoques del franquisme organitzava classes de català per als saltencs i saltenques, fins més endavant quan esdevingué polític professional. En aquesta etapa vaig tenir el goig de compartir amb ell el govern municipal 1999-2003, entre desavinences i coincidències, de vegades defensades amb passió (un dia, amb més calma, explicaré l'anècdota d'un bolígraf que va passar fregant el seu cap en una Junta de Govern). També ha estat un apassionat del teatre, m'hi va iniciar com a pastoret en un llunyà 1979, i m'hi va reenganxar l'any 2000 fent-me fer d'independentista en "una de romans".

De casa seva, al costat de Can Pixera, hi recordo, d'infant, els partits de futbol tot esperant l'autobús que ens portaria a La Salle, d'adolescent, algun 2x2 en una cistella de bàsquet (en Joan va ser un dels fundadors del Club Bàsquet Salt i ambdós n'hem estat presidents) i, en la joventut, alguna xefla amb els meus amics i amigues.

Però en Joan i la Teresa, a part dels mèrits fets en la societat civil saltenca (impossibles d'enumerar en aquest espai) pels quals se'ls dóna aquest premi, tenen el mèrit d'haver educat d'una manera íntegra els seus fills i filles, l'Anna, en Xevi i la Núria, a qui han forjat com a ciutadans i ciutadanes en una societat cada cop més complexa. En dono fè perquè els he tractat a tots tres (amb en Xevi més que tractat, l'he viscut) i sé el pòsit que els seus pares han deixat en ells.

Teresa i Joan, per molts anys ho pugueu celebrar!!!!

Tres dies amb la família : radiografia de la hipocresia

2010-02-22T23:37:00.005+01:00

Aquest passat cap de setmana vaig anar a veure la pel·lícula catalana "Tres dies amb la família" de la directora Mar Coll, que ha obtingut diversos premis últimament (més d'un Gaudí i algun Goya).

Em va semblar un bon retrat de la hipocresia humana on gent que no es pot suportar encara una situació puntual, la mort del patriarca de la família. La pel·lícula va mostrant els diferents perfils dels personatges, la majoria grisos, sense il·lusions, que aborden les situacions com un pas més d'una quotidianitat que no els porta enlloc.

Només a partir de la generació d'algunes tensions es van descobrint algunes veritats que no fan sinó confirmar que els membres de la família són uns autèntics desconeguts entre ells, plens de tòpics que els serveixen per anar tirant.

Encara que els crítics han alabat el treball de la Nausicaa Bonnín (premi Gaudí a la millor actriu) , que interpreta una de les nétes del patriarca mort i que és el fil conductor que mostra les hipocresies de la família, també em sembla just destacar els treballs de l'Eduard Fernández, en la pell d'un personatge gris que expressa tot el desencís de la família (magnífic en els gestos mecànics d'ordenar els diaris cada matí, com si fós un autòmata), i de Ramon Fontserè en el paper de germà gran que es pensa que ho controla tot però que és patètic en ell mateix.

Per tant, una pel·lícula molt recomanable, amb un metratge curt però suficient, que s'absorbeix sense que te'n donis compte, i que demostra que sense grans pressupostos es poden fer pel·lícules bones.

Vint-i-cinc anys i un dia : un bon llibre d'aventures

2010-01-31T23:25:00.002+01:00

Com em va posar l'autor en la seva amable dedicatòria, "Vint-i-cinc anys i un dia" és un llibre de Carles (Carlus) Monguilod ple d'aventures judicials que em vaig empassar en un tres i no res les passades vacances de Nadal

Hi apareixen persones entranyables que jo he conegut i que ara ja no hi són, com el seu pare o en Tià Salellas, així com un munt d'anècdotes ben explicades i amb bon sentit narratiu.

Reflexions filosòfiques com la de si el delinqüent neix o es fa, el porten cap a anàlisis sociològiques amb un fi sentit de la ironia, d'aquelles que et fan pensar.

També són molt divertits els noms falsos que posa a gent a qui tothom pot relacionar amb algú real com una família molt coneguda en un barri de Girona, als quals utilitza dues vegades en el llibre, una (la que li interessa) amb un nom fals i l'altra (amb menys trascendència) amb el nom real i, murri, explica la semblança entre ambdues.

Una altra curiositat és que coincidim en algun dels seus llibres interessants, com per exemple, "Bellíssimes Persones" de l'Andreu Martín, tot i que veig que ell en va llegir la versió castellana.

Realment no és un llibre d'anècdotes, sinó una narració ben lligada on les anècdotes només serveixen per agafar el fil i desenvolupar cadascun dels capítols que t'atrapen d'una forma seductora.

Productivitat

2010-01-18T00:14:00.003+01:00

De tantes vegades d'haver-ho sentit, possiblement ja no ens fa ni fred ni calor saber que Catalunya és una de les nacions o zones menys productives d'Europa. La productivitat, en sentit econòmic és la proporció d'outputs (productes o serveis) que s'aconsegueixen amb determinats inputs (recursos com materials, mà d'obra, maquinària,...).

Una de les raons d'estar a la cua d'Europa és aquesta dèria que tenim tots plegats en potenciar els inputs (quantes hores treballo, quanta dedicació que tinc,...) en lloc de donar més importància als outputs (quins resultats he obtingut).

Alguns diuen que és per el caràcter mediterrani, altres perquè l'estructura empresarial tipus és molt petita, però és clar que amb els numeros que tenim no podem ser competitius, a nivell econòmic, de cap de les maneres.

Per cert, dec formar part d'aquesta societat poc productiva perquè l'any 2008, en aquest bloc, en 10 mesos (input de temps) vaig penjar 20 apunts (output de producció) i, en canvi, l'any 2009, en 12 mesos només n'he realitzat 19. He passat d'una productivitat de 2 a una de 1,6. Caldrà millorar els resultats ...

Petit resum del 2009

2010-01-05T12:35:00.003+01:00

Un cop hem menjat els raïms, (no abans com fan alguns perquè poden haver-hi sorpreses d'última hora) val la pena fer una mirada enrere sobre els que ens ha portat aquest any 2009 que ja ens ha deixat i, per fer-ho, què millor que mirar els apunts fets en aquest bloc.

A nivell polític, des d'un punt de vista nacional és clar que la convocatòria de referèndums per a la independència de Catalunya han estat una de les qüestions més debatudes i trascendents, així com l'efecte del nou partit Reagrupament encapçalat per Joan Carretero, mentre que a nivell internacional hem acabat l'any amb l'aprovació d'una llei sanitària als EUA que no ens fa cap enveja a Europa.

Des d'un punt de vista cultural, hem pogut intercal·lar espectacles tradicionals com la processó de Verges amb espectacles més "globals" com el concert d'U2 a Barcelona.

En l'àmbit esportiu, ens quedem amb el triomf indiscutible del talent de Pau Gasol als Lakers (amb un anell de campions difícil d'aconseguir) i la polèmica del nomenament de Cruyff com a seleccionador de futbol català (amb debut victoriós davant Argentina).

I l'economia? Moltes coses han passat en un any de crisi, però el debat nacional més important ha estat al voltant de l'impost de successions.

Ja ho veieu, els anys passen i ... continuem lluitant!

Estats Units d'America : sense cobertura en sanitat publica

2009-12-27T09:19:00.004+01:00

En una sessió extraordinària del Senat el dia abans de Nadal, feta a primera hora perquè tothom pogués ésser a casa en una data tan assenyalada, es va aprovar el projecte de reforma sanitària impulsat pel govern nordamericà, una de les fites més importants de Barack Obama.

Encara que pugui semblar impossible per a les ments europees, els Estats Units d'America no tenen un sistema de cobertura mèdica universal, fet que deixa fora dels serveis de salut bàsics uns 50 milions de persones que son massa pobres per tenir una assegurança privada.

El fet de confiar tot el pes en el sector privat no abarateix els costos en aquell país, sinò que en referència al PIB s'acaben gastant el doble que la majoria dels paisos desenvolupats econòmicament.

Aquest projecte, però, no universalitza l'assistèencia sanitaria per a tots els ciutadans mitjançant recursos públics, nomées regula com les asseguradores privades podran prestar els seus serveis. I els nordamericans ho consideren una fita "històrica"...

Això ens permet veure que el paíis més poderós del món té unes mancances enormes en el servei que dona als seus ciutadans i ciutadanes, son aquells moments en els quals ens podem sentir orgullosos de pertàanyer a la vella Europa.

13-D : Un pas endavant cap a la independència

2009-12-15T11:21:00.004+01:00

Aquest passat diumenge més de 160 pobles de Catalunya van poder votar sobre si volien la independència de Catalunya. Encara que la consulta no tenia validesa jurídica sí que és un pas important per continuar posant aquest tema en la centralitat de la política catalana.

Un dels aspectes més trascendents ha estat el ressó internacional de les consultes, això vol dir que Europa se'n pot donar compte que les fronteres no són inamovibles (fins i tot a l'oest del continent, perquè a l'est ja es va comprovar fa unes dècades) i la resta del món coneix l'opinió d'una part de la societat catalana.

L'altre aspecte important i positiu ha estat la normalitat com s'ha exercit un dret democràtic, sense tensions, sense problemes, amb llibertat. A més, el resultat aclaparador del "sí" (més del 90%) significa que l'opció independentista no és minoritària.

Ara bé, per continuar aquest primer pas endavant cap a la independència s'han de tenir en compte una sèrie de qüestions:

- Els independentistes no poden barallar-se l'endemà d'un esdeveniment tan important, com han fet per qüestions de personalismes.

- S'ha de reconèixer que l'independentisme encara no és majoritari en la societat catalana en conjunt i, per això, cal treballar en els àmbits més reticents per convèncer-los (amb arguments de sentiments, però també amb arguments objectius). Seria un error mirar-se el melic i pensar com alguns fan que "si jo sóc independentista, la meva família també i els meus amics també, ja podem declarar la independència".

- S'ha de treballar (a mig termini, no a curt termini) perquè les consultes siguin a nivell nacional i reflecteixin la posició del poble català. Per això caldrà que els partits polítics que representen als catalans i catalanes diguin (sense embuts) si volen la independència de Catalunya o no.

És una lluita que no serà fàcil, però l'objectiu es va apropant cada vegada més.

L'entrenador de la selecció catalana de futbol

2009-11-30T23:19:00.004+01:00

Ara que el 22 de desembre la selecció catalana de futbol farà un altre partit, amistós naturalment, contra la selecció argentina, s'ha reobert el debat sobre la figura del seleccionador, el senyor Johan Cruyff.

Aquest senyor, fitxat en els últims mesos per la Federació Catalana de Futbol, un dels millors jugadors del món en el segle XX i un entrenador amb resultants excel·lents en el F.C.Barcelona, porta molts anys residint de manera intermitent a Catalunya, però no parla ni un borrall de català.

Pot un entrenador d'una selecció nacional no parlar la llengua pròpia de la nació de l'equip que representa? Hi ha hagut altres casos en altres països, per tant no és una excepció però ...

Des del meu punt de vista, si pensem que el més important és que es parli de la selecció catalana arreu del món, el fitxatge és correcte perquè Cruyff té una projecció internacional altíssima i el que faci serà seguit des d'Holanda fins als Estats Units. Tothom sabrà que Catalunya té una selecció que juga partits amistosos!

Ara bé, si volem que els ciutadans i ciutadanes nouvinguts a Catalunya entenguin que parlar la llengua catalana és un ascensor social, aquest fitxatge va en contra de la integració perquè demostra que sense saber parlar català es pot obtenir un càrrec de gran prestigi, encara que no sigui remunerat.

D'altra banda, el dia que la selecció catalana pugui competir sense problemes en tots els torneigs internacionals, possiblement no em preocuparà tant aquesta qüestió, però fins que arribi aquest moment m'encaixen més en aquest càrrec l'Àngel Alonso o en Pere Gratacós.

L'impost de successions. Eliminació o reducció?

2009-10-30T23:44:00.003+01:00

Com podeu veure en el títol, d'entrada ja elimino l'opció que l'impost de successions a Catalunya es quedi tal com està ara. És un abús no només per la doble imposició, que també existeix en altres impostos, sinò perquè crea enormes problemes de tresoreria als ciutadans afectats (gent que ha d'endeutar-se per rebre un bé dels seus pares).

L'eliminació seria exagerada perquè el nostre sistema fiscal no és tan bo com per anar eliminant impostos. i perquè hi ha una classe alta (entre el 10 i el 20% dels que han de pagar l'impost) que tenen altres recursos com per no haver de patir cap problema de tresoreria, i moltes eines fiscals per amortir el seu efecte.

La reducció a aquells casos on la quantitat rebuda sigui molt alta (caldria definir el límit), permetria a la classe mitjana, majoritària en la nostra societat, no haver-lo de patir, perquè precisament aquests ciutadans i ciutadanes (assalariats amb nòmina, petits empresaris) són una de les franges que més contribueixen en la redistribució de la renda.

Si, com sembla, es pacta políticament, serà una gran notícia per a la nació catalana, finalment trobarem una solució assenyada.

L'efecte Reagrupament

2009-10-25T22:40:00.003+01:00

Fa unes quantes setmanes es va celebrar a Barcelona la seva primera assemblea, com a nou partit independentista. Fins aquí tot és plè de normalitat democràtica, però quin efecte pot tenir aquest nou actor en la política catalana?

Alguns opinen que serà una còpia del PI (Partit per la Independència) d'Àngel Colom i Pilar Rahola, que va tenir una nul·la influència en els diferents àmbits representatius de la societat catalana. Resultat 2010 : 0 diputats

Altres pensen que serà un partit "tsunami", que aflorarà tot el vot independentista que en aquests moments està repartit entre altres grups polítics i, sobretot, en el sac de l'abstenció. Resultat 2010 : 10 diputats

Des del meu punt de vista no serà ni una cosa ni una altra, crec que obtindrà representació parlamentària, però poc més del 3 diputats que té un partit marginal com ara Ciutadans. El que si penso és que, a part del vot decensisat independentista que ara és a l'abstenció, pot captar vot tant de CiU com d'ERC.

Potser ara veurem quant hi ha de cert sobre el caràcter independentista d'alguns votants de CiU ...

Hoy no me puedo levantar : un repàs als 80 amb la banda sonora de Mecano

2009-09-28T22:44:00.004+02:00

Aquest cap de setmana passat vaig anar a veure l'obra musical "Hoy no me puedo levantar" al Tívoli, un espectacle entretingut on a través d'una història més o menys creïble es repassen moltes de les millors cançons de Mecano, un dels meus grups preferits del pop espanyol.

Em van venir al cap les cançons d'aquell disc que vaig comprar-li de segona ma a un company de l'escola que tenia un rellotge a la portada, marcant les deu i deu passades. "Hoy no me puedo levantar" era imprescindible per després d'una ressaca, "Me colé en una fiesta" era l'esperança de trobar la festa ideal, "Perdido en mi habitación" l'escoltava en moments fluixos, quan no sabies què fer.

Més endavant van aparèixer altres cançons com "Me cuesta tanto olvidarte" ó "Cruz de navajas" que mantenien, dins un estil techno-pop, unes melodies afortunades i unes lletres precises dels germans Cano, acompanyades per la veu insubstituible de l'Ana Torroja.

Potser m'estic fent gran, però veient aquesta obra em va venir una ventada de nostàlgia d'una època on lluitava contra tot d'una forma radical. Ara intento lluitar per les coses importants amb més capacitat d'escoltar els que discrepen.

Montserrat Abelló : una dama encisadora

2009-09-22T20:17:00.018+02:00

L'altre dia vaig tenir la sort de compartir taula amb la Montserrat Abelló en un sopar organitzat per ERC, per retre homenatge a les persones víctimes de la repressió del franquisme.

Em va encisar la seva ment àgil, tot i (o potser per) els seus 91 anys. Em va parlar dels seus intercanvis amb poetesses d'altres països, del seu viatge a Nova York, del seu exili mar enllà.

També em va dir que desitjava la independència de Catalunya per tornar estimar el castellà, llengua que sempre li havia agradat però de la que va fugir quan va veure com era imposada a Catalunya durant el franquisme.

He recuperat alguns dels seus versos per honorar una persona que, tenint la Creu de Sant Jordi i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, traspuava senzillesa i energia per transmetre als més joves tota la seva saviesa.

Diuen així :

Caminem a l'atzar sota l'impuls d'una nova certesa, amb ulls àvids, oberts, per abastar-ne un escaig de llum, i esperem.

Estarem atents, esperant que encara ens pugui explicar moltes més coses...

La llibertat dels falangistes

2009-09-09T23:33:00.001+02:00

Quan el Departament d'Interior va intentar ajornar la manifestació falangista a Arenys de Munt, perquè no coincidís amb la jornada sobre la votació en referència a sí el poble català pot decidir lliurement tenir un estat propi, ja es veia a venir que no s'acceptaria.

Els poders de l'estat espanyol són massa profunds, per això ens hem de deslligar d'ells, i, per tant, han acceptat que uns feixistes declarats es manifestin i, en canvi, no han permès a l'ajuntament donar suport explícit a la consulta independentista.

Els han preguntat als falangistes si renuncien a la violència i condemnen els atemptats ferotges perpretats pel General Franco? Ah, no, això només es pot preguntar a l'esquerra abertzale.

De totes maneres, aquesta resolució té molt poc seny, és una provocació que només vol posar por al cos als ciutadans i ciutadanes que, lliurement, aniran a votar. Desitjo que no hi hagi incidents remarcables i que tot funcioni amb una relativa normalitat.

Pensem, però, que aquesta por que intenten imposar és la mateixa que ells tenen quan veuen que les adhesions al moviment independentista català van en augment i, a més, són imparables.

Referèndum : la paraula els fa por

2009-09-03T22:53:00.002+02:00

Que un petit poble de Catalunya vulgui fer una consulta sobre un tema que interessa al país posa els pèls de punta a les forces vives de l'estat espanyol.

Poder exercir un dret democràtic els posa nerviosos perquè la pregunta parla sobre independència, un mot proscrit fa uns quants anys dins la societat catalana, però totalment acceptat en l'actualitat.

Els fa por que, ben aviat, existeixi una majoria social a favor de la independència i, quan això passi, tots els arguments i argúcies jurídiques no podran tombar la voluntat dels ciutadans i les ciutadanes.

Crec que seria molt interessant que altres municipis copiessin l'iniciativa d'Arenys de Munt i preguntessin als ciutadans sobre la independència. Per molt que els prohibeixin (els referèndums) no podran contra la força de les persones.

Endavant!

Adrià/Josep : El crepuscle d'un geni

2009-08-28T14:43:00.003+02:00

Vaig estar a punt d'anar a veure Josep/Adrià Puntí a l'Acústica de Figueres, però al final no vaig poder fer-ho. Em va saber greu perquè en tenia moltes ganes.

Al cap d'un parell de dies llegeixo les crítiques dels mitjans de comunicació on es parla de decepció, vergonya, ... per l'actuació del músic saltenc.

Es veu que no va acabar cap cançó, que tan sovint era dalt de l'escenari com fent broma amb el públic, i que la gent al final en va quedar tipa i, fins i tot, alguns van demanar que els tornessin els diners.

És una llàstima perquè sóc dels que penso que en Puntí és un dels genis musicals d'aquest país (fa anys en Jordi Tardà va dir que era un dels millors), això sí, com la majoria dels genis amb unes rareses que, en el seu cas, l'han portat a conviure sempre al voltant de l'abisme com a ésser humà.

Em quedava l'esperança que un dia tornés el que va liderar Umpah-Pah amb cançons inoblidables com "Bevent Passat" o el que va sorprendre en la seva etapa individual amb cançons impressionants com "Coral·lí". Crec ara que ens haurem de resignar amb el seu crepuscle, esperant que no s'hi faci més mal.

U2 : espectacle vibrant

2009-07-04T00:21:00.003+02:00

No han passat ni 24 hores del segon concert dels U2 a Barcelona i encara noto les vibracions en la meva ment. Un espectacle impressionant, en la infraestructura, en la posada en escena, en el so, ...

Van tocar cançons del nou disc, combinades amb pràcticament tots els clàssics, un optimista "Beautiful Day", un compromès "Sunday Bloody Sunday", un espiritual "I still haven't found what I'm looking for", un reivindicatiu "Where the streets have no name", per acabar amb "One" i "With or without you", dues de les meves icones particulars, a les quals m'hi va sobrar un excés de guitarra distorsionada.

El marc era incomparable, la gent estava entregada i, dotze anys després, van tornar a fer-me sentir coses que només la música et pot fer sentir. He dormit poques hores, però al matí no m'ho semblava, quan l'ànima és plena el cos resisteix més.

U2, gràcies i fins aviat !

Pau Gasol : el triomf del talent

2009-06-19T00:01:00.005+02:00

Fa pocs dies hem pogut veure com en Pau Gasol, el jugador català de Los Angeles Lakers, obtenia el triomf en la NBA, la millor lliga de clubs de bàsquet del món.

I ho feia, no d'una manera testimonial, sinó essent un escuder incansable del incombustible Kobe Bryant que, des del meu punt de vista, és el millor jugador del planeta actualment. Els seus numeros no enganyen, més de dos dígits de promig en punts i rebots el converteixen en un dels pocs europeus que ha guanyat l'anell essent una peça indispensable (crec que això només ho poden dir Toni Kukoc amb els Chicago Bulls de Jordan i Tony Parker amb els San Antonio Spurs de Tim Duncan).

Per tant, un reconeixement al jugador de Sant Boi, perquè ha fet una evolució digna d'esforç i superació, ajudat per un físic extraordinari.

La funció dels funcionaris a debat

2009-06-10T16:20:00.005+02:00

Cada cert temps es posa a debat la raó de l'existència dels cossos de funcionaris en l'administració pública. És veritat que, en èpoques de crisi, la gent creu que en sobrem molts (faig servir primera persona del plural perquè sóc un dels milers que hi ha a Catalunya) i en èpoques de vaques grasses la gent ens tolera ... i prou.

Per començar l'anàlisi, és cert que tots els funcionaris han de passar unes oposicions per demostrar que es mereixen ocupar el lloc d treball en qüestió. Sobre les dificultats d'aquestes proves cal dir que per poder ser objectives, massa sovint, tenen més en compte la intel·ligència formal que l'emocional i, per tant, amb una bona "empollada" n'hi pot haver prou per superar la prova.

Un cop s'obté una plaça fixe, existeix el risc de relaxar-se i reduir l'eficiència. Si això es produeix és molt difícil per a l'administració generar accions "punitives" contra el relaxament.

La major part dels funcionaris no cauen en aquest relaxament i fan la seva feina amb una eficiència semblant durant la seva vida laboral, excepte quan es cansen de veure que tenen els mateixos drets que els "relaxats"...

D'altra banda, els sous dels funcionaris solen ser inferiors als que un professional de la mateixa categoria percep en l'empresa privada. En l'època de vaques grasses ningú ho veia com una injustícia...

I després de les reflexions ... quines solucions es proposen?

Sense ser un expert en el tema, caldria buscar algun mecanisme perquè el funcionari, un cop obtinguda la seva plaça (contracte fix) hagués de reciclar-se i al cap d'un temps (5 - 10 anys?) hagués de tornar a demostrar que no s'ha "relaxat".

Per motivar als que no es relaxen, caldria establir alguns criteris objectius per definir l'eficiència, tenint clar que són difícils, però no impossibles.

En definitiva, aquest és un debat obert, però les administracions no poden amagar més el cap sota l'ala, sinó, algun dia, els funcionaris podem ser considerats uns empestats en la societat (però amb plaça fixe ...)

L'apel·lació : un bon Grisham

2009-05-28T23:39:00.003+02:00

L'apel·lació ("The appeal") és l'últim llibre que he llegit. És d'en John Grisham i posa en evidència les febleses humanes i el preu del poder.

La lluita entre els forts i els dèbils (endevineu qui guanya?) hi és present tota l'estona en una narració molt àgil, que enganxa.

Us el recomano perquè, a més de ser distret, aborda els dubtes que genera la justícia (encara que passa als EUA, a alguns llocs d'Europa no estem per tirar coets) i les desil·lusions que genera, que poden destrossar vides completes.

Només un tastet ... "Estava cansat d'aquell cas, cansat de la pressió, cansat de la ràbia de saber que era un titella d'unes poderoses forces que ell mateix hauria hagut d'identificar abans."

Verges : tradició i espectacle

2009-04-10T23:06:00.004+02:00

El dijous vaig assistir a la Processó de Verges on, per primer any, la direcció estava en les mans de Lluís Llach. Hi havia anat alguna altra vegada fa molts anys, però en aquells pecats de joventut tinc més records de bunyols i moscatell que d'altra cosa.

Em va semblar un espectacle molt ben aconseguit, amb un ambient immillorable als carrers fent que una tradició històrica esdevingui una icona cultural.

Hi eren el conseller Huguet i el conseller Castells (aquest últim company de Llach a la Universitat), així com altres persones conegudes d'arreu del país i, principalment, ciutadans i ciutadanes anònimes que omplien els carrers.

Després de gaudir del ritme impassible de la dansa de la mort (lo temps és breu), només resta desitjar que el trobador empordanès ("estic cagat", li vaig sentir dir poc abans de començar) ens prepari més sorpreses per l'any que ve.

El asombroso viaje de Pomponio Flato : un llibre entretingut

2009-03-05T23:12:00.006+01:00

Per recomanació d'en Jordi Gispert, de la Llibreria 22, he estat llegint "El asombroso viaje de Pomponio Flato" de l'escriptor barceloní Eduardo Mendoza.

M'ha semblat un llibre entretingut, on es barregen personatges històrics amb personatges de ficció, en els primers anys de l'era cristiana.

Amb l'expressió àcida de Mendoza, es van produint una sèrie d'esdeveniments, que porten a un final curiós i divertit.

Potser no està a l'alçada de "La aventura del tocador de señoras", però posa en solfa una sèrie de qüestions que ja portaven problemes fa dos mil anys, com les relacions sexuals, la corrupció urbanística o els problemes intestinals.

Doubt : dubtes i certeses

2009-02-04T23:46:00.003+01:00

He anat a veure la pel·licula Doubt (el dubte), una de les que té unes quantes nominacions per als Oscar d'enguany.

A més de tenir un guió força treballat (adaptació d'una obra teatral), les interpretacions dels actors i actrius esdevenen uns dels punts forts de la pel·lícula. El duel interpretatiu entre Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman esdevé sublim unes quantes vegades, ben acompanyats per una Amy Adams que expressa una innocència justa.

Crec que és d'aquelles pel·lícules que et fa pensar, en les quals te n'adones que la veritat no és sempre tan clara com ens agradaria. Un final prou ajustat fa que acabi amb un bon regust.

Aneu-la a veure!

Israel i Palestina : la quadratura del cercle

2009-01-11T23:14:00.003+01:00

Hi ha una sèrie de conflictes que sembla que no puguin acabar mai. Un dels que més m'impressiona és el d'Israel i Palestina, de molt difícil solució.

Israel utilitza sempre una força desmesurada, no oblidem que és una potencia a nivell militar i, de vegades, s'aprofita d'un cert victimisme, recordant que fa poc més de mig segle hi va haver la persecució nazi als jueus.

Palestina, d'altra banda, utilitza escuts humans civils per a l'estratègia maximalista de les seves hordes més radicals.

Estic convençut que sense diàleg no es podrà arribar mai a la solució final, però també és cert que, sense voler posicionar-me (per desconeixement de moltes variables), trobo que l'atac d'Israel sobre Gaza ha estat desproporcionat i tremendament sagnant.

Recuperem la paraula, si us plau!

RESUM 2008

2009-01-02T00:07:00.003+01:00

Després d'haver passat l'any 2008, val la pena fer un resum de les 20 entrades fetes des del 3 de març, data en la qual es va iniciar.

Són poques entrades, encara, però espero que el 2009 s'incrementin, i es generi, també, més intercomunicació.

En tot cas, en la política d'àmbit més local, començàvem parlant dels 25 anys de la independència de Salt, una oportunitat per a un poble amb molta història. També hem parlat de l'absolució dels joves que van cremar fotos del rei, com a solidaritat amb altres que, pel mateix fet, havien estat condemnats; en tot cas, una bona notícia que demostra que hi ha qüestions que no s'haurien de jutjar.

Pel que fa a la política nacional, hem estat a l'expectativa sobre si Convergència Democràtica de Catalunya feia una aposta pel sobiranisme, una expectativa encara llunyana. D'altra banda, Esquerra Republicana de Catalunya va concloure el seu congrés amb el lideratge de Joan Puigcercós, encara que no ha tancat les ferides internes. També hem comentat l'oblit de Josep Irla, el president a l'exili, per part d'una majoria de catalans. Tot i així, sembla que el nombre d'independentistes augmenta a Catalunya, per tant, podem ser més optimistes de cara a l'alliberament nacional. També hi ha hagut una gran discussió sobre si calia subvencionar les escoles concertades que segreguen els alumnes per raó de sexe, sense arribar a cap conclusió clara. Així mateix, hem comentat el desplegament dels Mossos d'Esquadra, amb les seves virtuts i defectes. Finalment, una bona notícia, la signatura del Pacte Nacional per a la Immigració.

En la política internacional, hem començat comentant la victòria del PSOE en les eleccions espanyoles, aprofitant la por al PP en alguns territoris. També s'ha destacat els 40 anys del maig del 68, mig història, mig mite. Finalment, la històrica victòria d'Obama a les presidencials dels Estats Units, potser és l'inici d'una nova era.

En el teatre, una nova obra de l'Agrupació ESTIL que va intentar distreure la gent, i la bona notícia del Premi Nacional de Cultura per a un gran lluitador com Salvador Sunyer.

En la música, Gilberto Gil ens va fer ballar al bell mig del barri vell de Girona, i Raimon ens va fer emocionar a l'Auditori.

En l'esport, una Penya que ens ha fet emocionar, i una final olímpica de bàsquet que va fer vibrar mig món.

En fi, s'ha acabat un any i en comença un altre. Bona sort a tothom!

Pacte Nacional d'Immigració : una visió de futur

2008-12-29T23:04:00.004+01:00

El passat dia 19 de desembre es va signar el Pacte Nacional d'Immigració, per part de la majoria de forces polítiques i de la societat civil.

Un pas endavant, en el qual he tingut el goig i l'honor de participar-hi en la fase consultiva, com a membre d'un grup de treball, que ens ha de permetre veure un futur on formem un país de ciutadans i ciutadanes, amb independència dels nostres llinatges.

Un acord que defensa la llengua catalana com la llengua comuna, amb independència de la que cadascú faci servir a casa seva.

Un acord que exposa la necessitat de que els serveis públics s'adaptin a la nova realitat demogràfica, perquè hi pugui accedir tothom.

Un acord que reconeix les dificultats, però que accepta els reptes del que ha de ser la Catalunya del segle XXI.

Tenim en les nostres mans, la de tots, una oportunitat única. Aprofitem-la!

I have a dream, it seems so real

2008-11-06T15:47:00.008+01:00

Yes, we can, deia l'eslogan i, és cert, han pogut!!!

Els ciutadans i ciutadanes dels Estats Units d'Amèrica, la primera potència mundial del segle XX, han escollit un home negre, Barack Obama, com a president del país.

Aquesta fita, que alguns creien que no veurien mai, un negre a la Casa Blanca, és fruit de la voluntat dels americans, però també d'una lluita sense quarter de molts homes i dones, des de fa dècades, en la defensa dels drets civils.

Des de Martin Luther King, que ho va pagar amb la vida, fins als esportistes que van aixecar el puny en alt en els jocs olímpics de Mèxic 68, passant per milers de persones anònimes, la lluita ha continuat en un país on fa poques dècades, en part del seu territori, els blancs i els negres no podien seure en un restaurant per menjar plegats.

M'ha vingut al cap una ficció d'aquell problema, la mirada de ràbia de Gene Hackman a la pel·lícula "Mississippi Burning", quan veia com no hi havia manera de canviar l'status quo.

Ara m'emociono, amb una mirada diferent, i em convenço que els somnis (també el de Martin Luther King) es poden aconseguir, avui ho tinc clar : yes, we can!

Desplegament dels Mossos d'Esquadra : punt final?

2008-11-04T17:28:00.005+01:00

Fa pocs dies s'ha celebrat el total desplegament dels Mossos d'Esquadra per tot el territori de Catalunya. És, sense cap mena de dubte, una bona notícia, la constatació de tenir desplegada una policia nacional, democràtica i moderna, allunyada d'alguns estereotips carrinclons de les policies espanyoles.

Cal atribuir el mèrit als diferents governs que han lluitat per aconseguir-ho, però és cert que va ser una de les apostes estratègiques dels governs de Jordi Pujol, i amb el temps serà una de les seves millors herències.

Però també genera una sèrie de dubtes, com per exemple, la menor exigència de selecció per la gran quantitat necessitada en els últims anys, la disminució de la utilització de la llengua catalana entre els seus agents, alguns abusos d'autoritat, ... que ens fa pensar que no hem d'estar cofois creient que hem arribat a un punt final, sinò que és un punt i seguit que ens ha de permetre enfortir-nos com a nació.

Posaré una anècdota, en un dels aspectes mencionats, que vaig viure l'altre dia, i que em va fer reflexionar. Dos mossos havien parat una furgoneta d'un immigrant a Salt. Jo feia cua amb el cotxe, amb la finestra baixada, i vaig sentir part de la conversa. Els policies es dirigien a l'immigrant en castellà!! No havíem dit que era important que en l'acollida i la integració els serveis públics utilitzessin el català com a llengua de referència? Si un servei públic que expressa autoritat no ho demostra, com poden entendre els immigrants que és la llengua pròpia del país?

El que deia abans, encara queda camí per córrer. Vetllem cada dia per tenir una policia nacional, els Mossos, més compromesa amb el país.

ABSOLTS!! (de causa injusta)

2008-10-29T22:41:00.003+01:00

Avui han estat absolts per l'Audiència Nacional espanyola els 16 joves que van cremar fotos del rei, en solidaritat amb uns altres que ja van ser jutjats.

És ridícul que en un estat democràtic s'hagi de jutjar algú per aquests fets. El rei, que regna però no governa, té un"status" especial que en una república de ben segur no tindria el seu president.

És cert que jo no protestaria de la manera que ho van fer ells, però la llibertat d'expressió ha de permetre un marge més gran del que el fiscal volia fer-nos creure.

En tot cas, com que aquesta vegada, entre els imputats, hi tenia coneguts com en Lluc, en Musta o en Pere, l'alegria és doble. A veure si l'estat espanyol deixa de tenir actituds patètiques que, això si, augmenten el sentiment independentista entre el poble català.

També un record especial per l'advocat que els ha defensat, en Benet Salellas, ajudat des d'algun lloc secret pel seu pare, el recentment traspassat Tià Salellas, que ha demostrat fermesa a l'hora de protegir els drets d'uns ciutadans lliures.

Comentari a part mereix l'actuació del jutge, amb la mofa als encausats per utilitzar la llengua catalana, dret que tenen, és clar. Es pot veure, per tant, que aquesta justícia no porta la bena als ulls, tot i que avui s'ha hagut de rendir a l'evidència.

Sunyer, Premi Nacional de Cultura

2008-10-27T22:28:00.003+01:00

No és massa habitual que un saltenc sigui premiat amb un Premi Nacional de Cultura, però aquest passat dissabte es va fer la gala de l'any 2008, i aquest honor, en l'apartat de teatre va recaure en Salvador Sunyer i Bover, ideòleg de Bitó Produccions i de Temporada Alta. Un premi que, entre d'altres, han aconseguit "monstres" de l'escena com Mario Gas, Lluís Homar o Josep Maria Pou.

En Sunyer té un llarg recorregut en l'àmbit cultural i, especialment, teatral. És una persona inquieta, força àcrata, de vegades sembla que parla amb una ironia desmenjada, però al final sempre veus que hi toca, i molt.

Des de fa poc temps també dirigeix el Centre d'Arts Escèniques El Canal, amb seu a la Coma Cros, que ha de ser un motor del teatre de les comarques gironines, amb sinèrgies internacionals.

Salvador, felicitats i endavant!

Educació mixta o educació segregada

2008-10-17T22:36:00.008+02:00

Aquests últims dies ha tornat a generar debat un tema recurrent. Si les escoles concertades que segreguen els nois de les noies han de poder seguir optant al concert, és a dir, a rebre diners públics de l'administració.

En aquest sentit, tenint clar que és discutible si dóna més bons resultats acadèmics segregar o agrupar, em sembla que les escoles que volen rebre diners públics han de seguir les regles de joc de la societat actual.

Una d'aquestes regles és que ha d'existir la igualtat entre homes i dones, per tant, entre nois i nois, i que aquesta s'ha de començar a treballar des de la infantesa. No acceptar això és anar contra una pila de reglamentacions que han estat avalades pel nostre Parlament, és a dir, pels representants dels ciutadans.

Per tant, si algú vol segregar els nois i les noies en les escoles, que sigui amb els diners privats, no amb els diners públics.

També voldria escapar de la demagògia de què passaria si tots aquests centres, una desena en tot Catalunya, deixessin de ser concertats de cop i volta. És cert que el Departament d'Educació tindria un problema logístic per recol·locar els alumnes que volguessin continuar en una altra escola finançada amb diner públic, però no, com s'ha sentit a dir, que molts nois i noies sense capacitat econòmica no podrien escollir un tipus d'educació determinada. Això és fals, perquè l'educació dels ciutadans la garanteix l'escola pública; si algú vol una formació religiosa determinada que la pagui.

D'altra banda, crec que falta una mica més de valentia per part del Govern per defensar aquests postulats. No n'hi ha prou en dir que no s'hi pot fer res per raons jurídiques, perquè si és així haurem de buscar quin jurista va permetre aquests concerts.

Raimon, entre intimista i emotiu

2008-10-04T23:50:00.007+02:00

Ahir divendres vaig anar a l'Auditori de Girona a escoltar en Raimon. Tot i que és un cantautor que m'agrada, és la primera vegada que el veia en directe.

Va començar intimista, amb cançons iròniques i adaptacions d'autors com Ausiàs March ó Salvador Espriu.

Més endavant, i sobretot en els bisos, em va emocionar amb cançons clàssiques, com per exemple "Al vent", fent vibrar tota la gent, que omplia la sala de gom a gom.

Tot i la seva edat, el vaig trobar en bona forma. Que duri, perquè de gent ferma com ell no anem sobrats.

El camí cap a la independència avança

2008-09-22T22:47:00.006+02:00

Fa uns dies va sortir un estudi on deia que un 35% dels catalans estarien a favor de la independència i un 45% en contra.

Deixeu-me ser optimista. Trobo que en els últims vint anys, que deu ser el temps en què tinc conciència de militar en l'independentisme actiu, s'ha avançat molt.

Abans, els independentistes érem una gent una mica rara, que fora dels nostres cercles, érem tolerats, però el centre sociològic ens veia com uns somia-truites. Quanta gent apostava per la independència llavors, un 15%? En canvi, ara, en reunions ó trobades de diferents àmbits, amb col·lectius diversos, tant des del punt de vista cultural, social o econòmic, l'independentisme és vist com una opció que té un suport de la ciutadania, i així ho reconeixen.

Quan tindrem la majoria sociològica? Després del fracàs de l'autonomisme i del federalisme, potser no caldrà esperar massa temps. En tot cas, continuarem en la lluita!

Josep Irla, un President en uns moments difícils

2008-09-11T23:23:00.007+02:00

Avui, 11 de setembre, he assistit a l'acte d'homenatge al President Josep Irla, que li feia el Govern de la Generalitat a Girona, davant la seva tomba a Sant Feliu de Guíxols. Precisament, en els propers dies es compliran 50 anys de la seva mort.

Irla no és dels presidents més coneguts de la història contemporània catalana, però li va tocar realitzar aquesta feina tan important poc després que Companys fos afuselllat, i en una situació d'exili.

És per això que avui cal donar un missatge d'esperança a la nació catalana, perquè si en aquells moments tan difícils, gent com Josep Irla, i tants d'altres, van saber superar els mals tràngols, i trametre el testimoni als que van venir darrera, ara, que la situació no es tan dramàtica, difícil sí, però menys dramàtica, hem de sortir-nos-en per força. Nomes cal posar-hi el coratge d'aquella gent, que va lluitar estant lluny de la seva terra.

Visca Catalunya lliure!

Quina gran final olímpica

2008-08-27T15:53:00.003+02:00

Feia temps que no gaudia d'un espectacle de bàsquet tan bo com el de la final olímpica de fa pocs dies entre els Estats Units (ple d'All Stars) i Espanya.

Va ser una demostració d'eficàcia i espectacle a parts semblants per part dels jugadors d'ambdós combinats, que em van fer vibrar.

Curiosament, el dia abans havia vist la final de l'any 1984 entre els mateixos combinats, i es pot apreciar com s'ha acostat, en dues dècades, el bàsquet europeu al nordamericà. Alguns dels meus ídols de llavors (Margall, Corbalán, ...) semblava que anessin tres velocitats per sota d'uns americans molt bons (Jordan, Ewing, Mullin ...) però universitaris barbamecs!!

Tot això demostra que cada vegada aquest esport està més igualat i que els Estats Units, tot i que van al davant, ja senten l'alè del bàsquet d'altres contrades, mireu sinò quants no nordamericans juguen actualment a la NBA.

Agrupació ESTIL : teatre per a les nits d'estiu

2008-07-21T23:06:00.003+02:00

El proper dijous 24 de juliol, en plena Festa Major, el grup de teatre saltenc Agrupació ESTIL, estrenarà l'obra Volpone de Ben Jonson, al Teatre de Salt.

Me n'orgulleixo de formar-ne part d'una forma molt modesta des de fa uns quants anys, per matar el cuc de la interpretació que porto a dins, des de que feia Els Pastorets amb la Parròquia de Sant Jaume, a primers dels 80 del segle passat.

Molta merda per a l'Agrupació i que la gent s'ho passi molt bé!!

Gilberto Gil, eclèctic

2008-07-10T00:28:00.004+02:00

Dins el programa de Músiques Religioses i del Món, va actuar el dia 8 de juliol, en l'incomparable marc de les escales de la catedral, el músic brasiler Gilberto Gil, que també és ministre de cultura del seu país. Va oferir un concert eclèctic, on s'hi va barrejar jazz, reggae i rock, a més de ritmes propis del país sudamericà. Va portar una banda prou bona i el concert em va agradar, sense entusiasmar-me. Hi vaig veure en Jordi Martinoy que al cap d'uns dies em va comentar que no li havia agradat massa, i ens vam fer ressó de la crítica cruixent del periodista de El Punt, Xevi Planas, sobre el poc coneixement de l'autor sobre on estava tocant.

Després del concert, ens vam parar a prendre una cerveseta a la Rambla, observant que hi havia escombraries pendents de recollir ... En general, però, una bona vetllada que dóna una mica d'aire a les nits d'estiu tan caloroses.

Esquerra : Aturem la rauxa, posem-hi seny

2008-06-14T03:17:00.003+02:00

Avui es celebra el congrés d'Esquerra Republicana de Catalunya, després d'haver escollit, la setmana passada, en Joan Puigcercós com a president i en Joan Ridao com a secretari general, en un exemple de democràcia participativa que pocs partits polítics del país poden demostrar. Va haver-hi debat, lluita per les posicions, rauxa en alguns moments en els quals va pujar el to, però ara és el moment de posar-hi seny.

Del congrés n'ha de sortir una executiva de la confiança dels dirigents que van guanyar, però que tingui en compte els actius (la gent més ben preparada) dels que no ho van fer, sense quotes percentuals. Un cop aprovada l'executiva i la ponència política, que ha de definir l'estratègia del partit en els propers anys, tots els militants ens hem de posar al costat d'aquella i caminar junts cap al rumb que ens uneix : un país socialment més just i nacionalment més lliure.

Estic convençut que ho aconseguirem!

Torna un clàssic : Celtics-Lakers

2008-06-06T23:27:00.003+02:00

Ha començat, després de més de vint anys, una altra final d'un dels clàssics del bàsquet : els Celtics de Boston contra els Lakers de Los Angeles, per obtenir el ceptre de la millor lliga del món, la NBA.

Quan des de Catalunya ens arribava informació dispersa sobre aquell bàsquet d'una altra galàxia, sovint mitjançant la mítica revista Nuevo Basket, mai haguéssim pensat que un compatriota nostre, Pau Gasol, estaria jugant en el cinquet inicial d'un dels dos equips.

Eren altres temps, però recordo els equips de memòria : D.Johnson, Ainge, Bird, McHale i Parish, vestien la camiseta verda de l'orgullós trèbol irlandès, mentre E.Johnson (Magic), Scott, Worthy, Green i Abdul-Jabbar, portaven la groga del glamour i del showtime.

Serà difícil recuperar aquella màgia, però esperem veure un gran espectacle.

Facultat de Medicina a la UdG

2008-05-28T23:09:00.004+02:00

Llegeixo amb satisfacció que la Marta Aymerich ha estat escollida per ser la directora executiva de la nova Facultat de Medicina de la UdG. La gent bona de les comarques gironines (la Marta és de Sarrià) ha de poder tornar a casa per encapçalar projectes estratègics.

És una persona amb un currículum acadèmic brillant que, a més, té experiència en l'alta direcció dins l'Administració Pública, concretament dirigint el CIRIT en l'anterior legislatura del govern català.

Hi puc afegir, a més, que és una persona encantadora, amb la qual vaig coincidir en l'adolescència, i amb la qual, com amb moltes amistats d'aquella època, sempre que coincidim ens queda pendent un cafè.

Amb la feina que se li gira, suposo que aquest cafè serà molt més difícil ...

Molta sort

Maig del 68

2008-04-30T23:50:00.003+02:00

Aquests últims dies he llegit en els diaris, he escoltat en les ràdios i he vist en les televisions una mena de revisionisme del maig del 68, en motiu del 40è aniversari del moviment estudiantil que va començar a França.

Realment va ser un moviment tan important? Va influir molt per convertir la societat occidental tal com és ara? O potser és un mite que, com tots els mites, s'ha anat exagerant amb els temps?

No tinc les respostes, però en tot cas, ara que estem d'aniversari potser val la pena donar-hi un parell de voltes.

La refundació de Convergència

2008-03-22T18:52:00.005+01:00

Llegeixo en un article al diari Avui que un conseller nacional de CDC opina que Convergència Democràtica de Catalunya ha de convertir-se en un partit independentista.

Tot i que considero que és força difícil que això succeeixi a curt termini, és cert que, a mig termini, és l'única opció per aquests que reclamen una aliança entre partits on l'aspecte nacional és molt important.

En un imaginari camí cap a la independència, un partit (ERC) va fer un pas en la dècada dels 90 del segle passat, perquè les opcions independentistes des del centre fins l'esquerra passessin de ser minoritàries a ser normals entre la gent progressista (més d'un 30% d'aquesta franja).

Ara cal que la gent que ideològicament va del centre cap a la dreta, es declari independentista sense complexos, per veure quin és el suport que tenen i, llavors, tots els independentistes es podran unir per eixamplar l'objectiu final.

Mentre no arribi aquest moment, que ningú demani a ERC que pacti sempre amb algú que no sabem quin és el seu horitzó nacional; després del fracàs de l'autonomisme de Pujol i del federalisme de Maragall, només hi ha un camí : la independència.

La Penya és espectacle

2008-03-14T17:02:00.005+01:00

Aquest any, als que ens agrada el Club Joventut de Badalona, és a dir, la Penya, estem d'enhorabona. No només està obtenint uns magnífics resultats, amb l'últim èxit de la Copa del Rei, sinó que, a més, dóna espectacle.

Una part del mèrit la té el tècnic Aito que, recordant els vells temps del "Coto", amb el seu "karate-press", parteix del conceptes bàsics de defensa (intensitat i agressivitat) per fer un bàsquet atractiu en atac.

Això no ho podria fer sense uns jugadors amb un talent que surt per les venes i, sobretot, que flueix lliure per tota la pista. Amb molta gent de la pedrera, com en Rudy o en Ricky, encara tenen més mèrit els èxits obtinguts.

De vegades, quan els veig, recordo aquella primavera del 94, quan la Penya va ser el primer equip català en aconseguir la Copa d'Europa. Algun dia podrem tornar a somniar?

Anàlisi dels resultats en les eleccions espanyoles

2008-03-10T17:45:00.014+01:00

Les eleccions espanyoles han deixat un panorama prou complex, o potser prou clar, del qual intentaré fer-ne una anàlisi amb el cap (i no amb el cor) per reflexionar sobre les conseqüències.

En primer lloc, en l'àmbit espanyol hi ha un clar guanyador, el PSOE, que puja en nombre de diputats però no en percentatge, mentre que el PP és un perdedor relatiu, perquè no podrà formar govern (objectiu d'un partit estatal en unes eleccions estatals), però en canvi ha recuperat diputats i percentatge.

En segon lloc, en l'àmbit català (estrictament del principat), hi ha un guanyador clar que és el PSC, que guanya, augmenta diputats i augmenta percentatge, dos guanyadors relatius, CiU i PP, que pugen lleugerament en diputats i percentatge, i dos perdedors, IC i ERC, que baixen en diputats i percentatge, els republicans de manera espectacular.

Aquesta anàlisi es pot fer segons els nombres que cadascú tenia, però també segons les previsions que cadascú feia, és a dir, com en les bones empreses, resultats reals vs. resultats previstos. En aquest cas, continua essent un bon resultat pel PSC (que tenia unes previsions a Catalunya de 22/23), un resultat normal per CiU (que preveia entre 9 i 11), un resultat dolent pel PP (previsió de 8/9), un resultat dolent, però no tant, per ERC (previsió 5/6), i un resultat dolent per IC (previsió 2/3).

De la part numèrica s'extreuen unes reflexions no numèriques :

1) El PSC ha sabut exprèmer al màxim el conte de Serguéi Prokófiev "En Pere i el llop" (que ve el llop!, que ve el llop!), juntament amb una bona campanya de comunicació.

2) CiU demostra que té un terra de ferro, difícil de moure, però un sostre cada vegada més petit.

3) El PP de Catalunya pot augmentar o disminuir lleugerament, però mai farà un salt de qualitat (14/15 diputats) si el PP espanyol continua fent un discurs tan anti-català. A més, els falta connectar més amb el català mitjà, per això són el partit menys estimat.

4) ERC ha de tornar a il·lusionar la gent que, en bona part, no ha canviat de vot, sinò que no ha anat a votar.

5) IC ha de desmarcar-se més del PSC si vol vendre una marca pròpia. En aquests moments corren el risc de ser fagocitats.

Reflexions finals :

- És cert que el PSC ha obtingut vot útil, però no sempre serveix el crit de la por, ja sabeu com acaba el conte d'en Pere i el llop.

- A diferència de l'argumentari de CiU, ERC té pocs vots prestats d'aquells, sinó que els vots perduts han anat al PSC i a l'abstenció. Totes les opcions independentistes extraparlamentàries han tingut poquíssims vots.

PS: La sortida de Joan Puigcercós del Govern, per poder tornar a encarrilar ERC com a partit, és una bona notícia. S'ha encertat en el "tempo"?

25 anys d'independència de Salt

2008-03-02T21:39:00.010+01:00

Avui començo a escriure aquest bloc, guiat per la necessitat de compartir les meves vivències amb gent aliena al meu cercle més proper. En una societat on cada cop anem més atrafegats, tenim menys temps per reflexionar, i massa vegades fem les coses urgents i no les importants, també vull que em serveixi com a "parada i fonda" dels recorreguts més vitals.

Precisament he triat aquest dia, el 3 de març, perquè avui es commemoren els 25 anys de la independència de Salt, el meu poble. D'aquella data de 1983 en tinc un record molt difús, en plena adolescència, però avui m'agradaria retre un homenatge a la gent que en aquells moments va lluitar per recuperar la consciència de poble que mai ens havien d'haver près.

En Salvador Sunyer, en Martí Fita, en Xavier Corominas, l'enyorat Josep Paulí, en Sebi Cabezas o en Joan Boada, entre molts altres, van posar-se al capdavant d'un desig popular per recuperar la independència.

Malhauradament, avui no podré ser present, per qüestions professionals, a l'acte d'homenatge a aquella comissió d'independència, així com al lliurament dels premis 3 de març 2008 al llibreter Guillem Terribas i a la Comissió de Reis.

No voldria acabar aquest primer document sense agrair el suport indispensable d'un dels més actius blocaires de les comarques gironines, que vol quedar en l'anonimat, sense el qual mai hauria creat aquest bloc.